En democràcia els vots primer es compten i després s'interpreten. Poques vegades les dues fórmules, comptar i interpretar, porten a la mateixa conclusió. Diumenge va ser d'aquestes poques vegades, perquè, comptat i debatut, qui va guanyar de manera aclaparadora i transversal fou l'independentisme. Es poden fer altres lectures, evidentment... també hi ha gent que troba lletja la Mònica Bellucci o que no li agraden els macarrons.

La victòria l'ha processada així molta, moltíssima gent, no només la premsa internacional, l'Artur Mas i l'hàbil Oriol Junqueras. La mateixa gent que no vol gastar pólvora en salves discutint sobre si cal entrar a govern o no. Ara com ara, això és absolutament irrellevant.

Aquesta legislatura, espero que curta, no és per aprovar la mida estàndard de les escopinyes o per regular la potència elèctrica dels ascensors. Aquesta legislatura només té sentit pel seu objectiu finalista: celebrar la consulta i quan més aviat, millor. És a dir, ens ho juguem tot, perquè tot va lligat.

Mas i Junqueras, potser sobtats per les circumstàncies, també saben que ens ho juguem tot. O ens juguem la condemna miserable de les pròximes generacions que ens miraran com aquells que van desaprofitar la millor ocasió de ser lliures pel joc brut, la curta volada i el pillatge de l'electoralisme. O, ans al contrari, ens juguem que ens mirin agraïts i que ens recordin com aquells que vam ser capaços de construir un país sense recances.

L'opció d'ERC, d'en Junqueras, és intel·ligent, amb riscos, sí, però amb un altíssim sentit de país. I la de CiU, la d'Artur Mas, també, quan amb destresa ha firmat l'acús de rebuda sense gaires contemplacions. Comencem a fer les coses bé. Obrim els braços a l'esperança, que ja ens toca, recordant que en aquesta carrera no hi ha medalla de plata pel segon. Feu-ho bé, fem-ho bé, i, de ben segur, sortirà bé.