Desenterrar Lenin en l'actual conjuntura política, tant la catalana com la global, és un gest com a mínim sorprenent. Però això és el que fa Albert Botran (Molins de Rei, 1984) a Si Lenin aixequés el cap (Ara Llibres), on aprofundeix en el llegat del dirigent bolxevic que va aconseguir imposar-se i consolidar el règim soviètic contra tots els pronòstics.
Botran, exdiputat de la CUP, és màster en Història Comparada per la UAB i en aquest volum demostra que l'expolític és un investigador seriós, amb un coneixement de l'obra i el pensament leninistes, dels que vol extreure inspiració per batalles futures. Hi conversem a la Nau Bostik, al costat d'una instal·lació amb l'efígie del fundador de l'URSS.
S'ha de reconèixer que és una persona agosarada. En aquests moments, invocar Lenin requereix un cert atreviment.
Bé, el centenari de la mort de Lenin ha estat l'excusa, però evidentment que es tracta d'un personatge controvertit. Perquè en les tres darreres dècades ha estat considerat el representant d'un sistema fracassat. Ara bé, penso que ara tenim un repte molt important davant nostre i és que res no fa pensar que el món vagi cap a un horitzó d'harmonia, sinó al contrari, cap a l'agudització de moltes contradiccions: la democràcia contra l'autoritarisme, el col·lapse ecològic o el canvi de model, l'empobriment de més gent o el repartiment. I el més complicat és que d'aquestes disjuntives siguem capaços d'imaginar un horitzó de canvi radical.
Hi ha una mena de crisi de la idea de futur, oi?
Sí, se'ns fa més imaginable un col·lapse del món que un col·lapse del capitalisme. Per això crec que pot ser oportú recuperar la figura d'un pensador radical que va imaginar la fi del capitalisme i que ell fins i tot hi va posar una llavor important.
Doncs, ja que ens el presenta com a possible referent, quines lliçons pot donar avui la figura de Lenin?
A banda de la crítica radical del capitalisme, ell és un pensador de l'organització política. En temps més líquids, quan sembla que la comunicació ho és tot en política, algú que et recordi que tenir una força organitzada militant, amb presència en tots els sectors, ben arrelada, és clau per dirigir canvis polítics, és gairebé contracultural, però és clau. Avui sembla que un bon relat i uns portaveus carismàtics ja és suficient per assolir el poder i fer canvis.
Els bolxevics tenien una bona organització, pel que ens diu.
Ells tenien uns portaveus carismàtics, però sobretot tenien una bona organització política.
"Quan sembla que la comunicació ho és tot en política, Lenin recorda la importància de tenir una força organitzada i ben arrelada"
Crida l'atenció una paradoxa a la qual es refereix en el llibre. Diu que sense Lenin no hi hagués hagut la Revolució soviètica. Els personatges poden, al capdavall, ser determinants. Vaja, que vostè esmena un principi aparentment científic del marxisme, que predica com a element essencial la lluita de classes. Segons vostè, l'heroi històric pot existir.
Aquesta és una contradicció de la mateixa història del marxisme, que insisteix molt en els factors objectius, les lleis de la història, i per l'altra banda és una cultura política que té un culte per determinades figures. Fins i tot en el fet de dur el nom d'una persona, amb el marxisme, i després amb el marxisme-leninisme. Les contradiccions són reals i una revolució no es fa si no es donen unes condicions perquè es produeixi, però és veritat que sense determinats lideratges aquesta revolució no es fa. I en el cas de Lenin és claríssim.
Lenin va haver de defensar la Revolució d'Octubre ja no contra els qui no eren revolucionaris, sinó també contra molts dels seus companys de partit, que creien que s'havia fet la Revolució de febrer del 1917, que havia fet caure el tsar, i que calia consolidar un sistema de burgesia liberal abans del següent. És Lenin qui, sense massa suport, potser només amb Alexandra Kollontai, propugna que no es pot deixar que es consolidi el règim de febrer.
En un capítol, tracta de la lluita de classes en relació amb la lluita nacional. Lenin va donar suport a l'aixecament irlandès de Pasqua. I va aplaudir la independència de Noruega. Veia bé afegir-se a revolucions dirigides per la burgesia.
Aquest és un tema en què Lenin marca més la diferència i hi ha un abans i un després d'ell dins del marxisme. És coneguda la seva polèmica amb Rosa Luxemburg, que defensava unes idees com les que avui defensarien els comuns: no participem de cap moviment nacional perquè dins hi ha la burgesia. Lenin, que coincideix amb Luxemburg en moltes coses, aquí hi topa i critica que per no fer el joc a una burgesia d'una nació oprimida s'acaba fent el joc a la burgesia d'una nació opressora.
El cas de Polònia era clar: per no fer el joc a la burgesia polonesa no es pot beneficiar la burgesia d'un règim com el tsarista. És una polèmica de fa més de cent anys, però els arguments es podrien reproduir perfectament avui. En el cas d'Irlanda, Lenin va ser un animador de la causa independentista, tot i saber que en aquest bloc hi havia un conglomerat interclassista. Hi havia els seus, com James Connolly, però també tota una coalició de forces amb sectors burgesos, botiguers i vinculats a l'Església.
"Lenin critica els que per no fer el joc a la burgesia d'una nació oprimida acaben fent-lo a la burgesia d'una nació opressora"
Escriu en el llibre que la defensa que fa Lenin del dret d'autodeterminació no equival a donar suport a la independència.
Ell ho compara amb el divorci. S'ha de defensar el divorci, però això no vol dir que totes les parelles s'hagin de desfer. En alguns casos sí que veia que la independència era una palanca de canvi necessari i sense tot aquest moviment de fons, Finlàndia no s'hagués independitzat. Fins i tot Ucraïna, que és la raó per la qual Putin ha parlat de Lenin en els darrers anys quan ha vingut a dir que Lenin els havia posat una bomba de rellotgeria sota la taula de Rússia. En realitat, Putin no és leninista. Tampoc crec que sigui estalinista. És més aviat un defensor de la Rússia dels tsars i ve a dir que Ucraïna no hauria d'existir. Segons ell, els bolxevics es van equivocar reconeixent-li aquest dret.
De Catalunya va dir res?
Jo no ho he trobat. Amb prou feines parla de l'estat espanyol. Crec que era una persona molt llegida i interessada en tot el que passava arreu del món. Parlava quatre o cinc llengües. Però sempre s'havia centrat en les grans potències capitalistes. Era un gran coneixedor de la història i l'economia francesa, britànica i alemanya.
S'apunta a la tesi que Stalin va desvirtuar el llegat de Lenin. Segurament amb Lenin actiu uns anys més, molts crims de l'estalinisme potser no s'haurien produït. Però les bases de la dictadura sí que les va crear.
Les va posar Lenin, sí. Ell té la idea de la dictadura del proletariat en el convenciment que la burgesia no es deixarà apartar del poder fàcilment. Això és bastant cert històricament. Allende a Xile ho va provar per mitjans democràtics i la burgesia no es va deixar. La tesi de Marx i Engels la recull Lenin, que preconitza que durant un temps la classe proletària mantingui el poder amb mà de ferro fins que la burgesia no tingui capacitat de reacció. El problema és que aquesta dictadura del proletariat es va acabar convertint en la dictadura d'un partit i un seguit de mesures que va adoptar van afectar el desenvolupament del socialisme. Va suspendre la llibertat de premsa.
I l'assemblea constituent que estava en funcionament.
I va limitar també la formació de tendències dins del partit. És cert que això passa amb Lenin. També s'ha de tenir clar el context: el comunisme soviètic sorgeix de la guerra civil. Tot és en lògica de guerra.
Sí, la guerra civil posterior a la Revolució sovint es té poc en compte.
Sembla que es faci una Revolució en fred i no és així, hi ha una Revolució dins d'una guerra mundial i s'enllaça amb una guerra civil duríssima. És un país ja esgotadíssim per la seva participació en la Primera Guerra Mundial i s'allarga amb un conflicte de tres o quatre anys en què participen les potències aliades i els sectors partidaris del tsarisme.
D'aquest context en surt un comunisme dur. Ara, el que fa Stalin és una radicalització d'aquest sistema dictatorial i la qüestió del centralisme democràtic acaba convertint-se en què el secretari general diu una cosa i ningú pot discrepar.
No hi ha, segons vostè, una continuïtat entre Lenin i Stalin.
La prova que no hi ha una continuïtat entre Lenin i Stalin és que Stalin necessita eliminar tota la resta de dirigents bolxevics. Sap que el llegat de Lenin el pot reivindicar molta altra gent i amb més fonament. No només Trotski sinó tots els altres.
Bé, si Lenin veia bé algun acord amb la burgesia en una fase determinada d'un procés, potser hauria votat la investidura d'Artur Mas.
El que sí que diria és que si no hagués passat el 2017, no sé si hagués tingut interès per escriure aquest llibre. A partir del 2017 hi vaig anar pensant sovint perquè el nostre 2017 tenia ingredients d'una revolució. Diferent de la soviètica, per descomptat, però en tenia ingredients i nosaltres no la vam poder consolidar. Ara n'estem pagant les conseqüències.
Esmenta molt un dels textos de Lenin, L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme. No té la sensació que hi ha hagut molt d'esquerranisme a les esquerres del nostre entorn? Un excés d'estètica i un desconeixement de la realitat?
Em sembla un paral·lelisme interessant de fer. En el procés va passar això. Per no voler-te aliar amb determinats sectors de la burgesia, que hi eren, acabaves fent de pes mort d'una situació que beneficia una altra burgesia molt més conservadora i poderosa, que és l'espanyola, monàrquica i de l'Ibex. Aquesta és una provocació que podríem fer, agafant Lenin. No volíeu anar amb aquests burgesos catalans, però ara teniu els espanyols de l'Ibex.
"Lenin ensenya que no es pot fer política només amb els teus. La falç i el martell neix d'aquesta idea, és la plasmació d'una aliança entre el proletariat i els camperols"
Cita el Lenin que diu que si es vol una revolució pura no hi haurà revolució.
Lenin ve a dir que es deixin de buscar excuses per no fer la revolució. Molta part de la socialdemocràcia deia que calia que es donessin unes determinades condicions i Lenin sostenia que tenien por de la repressió, que era real, i que calia fer coses, que volia dir aliar-se amb gent diferent. L'exemple més clar són els camperols. Lenin no aprecia gaire el camperolat com a sector social, és una persona molt urbana i pensa que representen uns valors que s'han d'extingir. Però té claríssim que el proletariat s'hi ha d'aliar. La falç i el martell neix d'aquesta idea, és la plasmació d'una aliança. No es pot fer política només amb els teus.
Des de l'òptica de la CUP, quines coses van fer que no haurien d'haver fet?
Penso que la CUP té molt del llegat de Lenin en el sentit que és l'única força política que fa una crítica radical del capitalisme. La resta de l'esquerra acaba acceptant que no hi ha alternativa al capitalisme. Ara, si Lenin aixequés el cap, ens en diria moltes. A efectes d'aliances, d'organització, d'iniciativa política.
És difícil d'imaginar una votació del Soviet Suprem que acabi amb un empat...
No... Hi ha també una mica de mite sobre les majories aclaparadores en els òrgans soviètics. Precisament en temps de Lenin els debats eren molt vius. Quan Lenin torna de l'exili el 1917 i diu que s'ha de fer una revolució, que no n'hi ha prou amb la revolució de febrer que ha fet caure el tsar, la majoria dels seus no hi estan d'acord i en el diari del partit es publiquen les dues versions. Després de la Revolució d'Octubre, Lenin té una ascendència enorme, però no sempre guanya els debats. En els darrers temps escriu i argumenta en contra de coses que s'estan decidint contra el seu parer. Sobretot en aspectes sobre com s'està organitzant el nou estat.
Subratlla en el llibre que era un gran pragmàtic més que un doctrinari. L'anomenada Nova Política Econòmica (NEP) era més aviat una proposta d'economia mixta.
La NEP és un exemple claríssim. Lenin diu que no es pot eliminar de soca-rel la mentalitat capitalista, que la pagesia vol produir pel seu propi negoci i cal transigir durant un temps. Si no, es quedaran part de la collita i les ciutats patiran.
Al procés li hauria anat bé un Lenin?
Sí, sens dubte. En els moments de gran indecisió després de l'1-O, feia falta algú que prengués decisions encertades. I això no hi va ser. No vol dir això prendre decisions de suïcida. Lenin no és impulsiu, defensa que s'ha d'actuar quan es donen les condicions necessàries. Ningú pensava en aquests termes l'octubre del 2017, tothom estava molt condicionat per la por a la repressió i això va marcar les decisions o més aviat les no-decisions d'aquella tardor.
Com veu aquest moment en què ha entrat la política catalana?
A escala global, penso que el món no va cap a una situació estable sinó tot el contrari. I nosaltres no som aliens a tot això. L'independentisme va protagonitzar una revolució fallida, però n'ha d'aprendre. Igual que Lenin, que va parlar d'una Revolució anterior, la del 1905, com d'un assaig general. I en lloc de llepar-se les ferides, el que va fer va ser llegir més, analitzar més i entendre què havia passat el 1905. Penso que és el que hauria de fer l'independentisme. No renunciar a la ruptura, sinó analitzar què va fallar el 2017.
I com veu la situació dels partits independentistes?
Veig preocupant que els dos principals partits independentistes estan apartant la independència fruit d'haver paït malament el 2017. Aquests dies hem vist un acte amb Jordi Pujol a Castellterçol en què va dir que la independència no era possible i ningú el contradiu. Joan Tardà, en una entrevista, va dir que Esquerra no hauria de ser tan sols un partit independentista. Una altra cosa és creure que la independència es podrà assolir només pel fet de voler-la, ara, l'has de tenir com a objectiu, no renunciar-hi pel fet que no la vam assolir aleshores.
Nota a faltar el Parlament?
En algunes coses, sí. M'agradava el debat i la brega política, però implica molta tensió i exposició pública. Està bé allunyar-se'n una mica.
Després d'haver-se capbussat en la història a través de Lenin, cap on creu que va el món?
El món s'encamina cap al conflicte. És evident que la riquesa està cada cop més concentrada i el canvi climàtic agreuja més aquesta situació. Hi haurà països on cada cop serà més difícil viure de la terra. El feixisme ve a dir: sabem que això és així, però no ens podrem salvar tots. És important que la part que se salvi sigui la nostra. El comunisme és exactament el contrari: hi ha aquesta contradicció insalvable, però hem de repartir el que tenim, no només dins de cada país, sinó a escala global. No pot ser que nosaltres estiguem consumint tanta energia i béns materials mentre que les altres tres quartes parts no poden tenir una vida digna. Aquesta disjuntiva és ben real: o repartim o blindem els que ja són rics i que a la resta se'ls endugui el canvi climàtic.
Està bé. I els qui no s'enquadrin ni en el neofeixisme ni en el comunisme què han de fer?
La qüestió és que quan la situació s'agreuja, les solucions del mig queden desdibuixades.