Ahir Alícia Sànchez-Camacho va deixar molt clar que seran un soci insuportable, tot advertint públicament a Artur Mas que ha de triar entre Zapatero i ella. Una amenaça objectiva, nítida. El gran problema de CiU comencen a ser uns resultats electorals extraordinaris, que li han deixat a l'abast institucions que fins no fa gaire eren poc menys que propietat privada del PSC. Però amb la paradoxa afegida que tenen poques alternatives al PP.

Aquest fet capgira l'estratègia clàssica de CiU perquè el PP els ha certificat, de forma clara, que no tolerarà el mecanisme del peix al cove ni tan sols abans de guanyar. El PP interpreta que són ells els què han de marcar els límits de CiU a Madrid, i no al revés.

És evident que a Sànchez-Camacho li importen ben poc els pressupostos de la Generalitat, i això li dóna un gran marge de maniobra. Però, tot i així, costa d'entendre que CiU no repliqui amb un -aritmèticament possible- pacte amb ERC i ICV a la Diputació de Barcelona, posem per cas. O amb una major fluïdesa amb PSC i ERC al Parlament, que també podrien completar majories.

Al capdavall, només cal que facin el que Zapatero els ha fet a ells: Anys de pactes amb tothom sense cap concessió important a ningú.