Essent president de la Generalitat, es va deixar defenestrar per un Jose Montilla que, per més ministre d'Indústria i líder dels "capitans" que fos, hauria hagut de sucumbir quan el president de Catalunya donés un cop de puny a la taula. Cosa que no va passar. Just el contrari.
No valen les excuses que ell es va sacrificar a canvi que Zapatero aprovés l'Estatut, perquè al final tots sabem que entre ZP i Alfonso Guerra els van fer a miques: a l'Estatut i al president.
És probable que Maragall, durant la seva executiva, sigui el president que ha situat el càrrec en un nivell de degradació més baix de la història de la institució en els darrers tres quarts de segle.
Acceptant humiliacions vingudes de Madrid que haurien merescut rèpliques contundents, no es fa el prestigi un president de Catalunya. I de portes endins, tampoc no es fa lideratge ensorrant el govern català en la desorientació, desmoralitzant el govern i instal·lant l'agenda política en una mena d'atzar -segons els seus capricis del dia- del qual els consellers se n'assabentaven per la premsa.
El seu posat d'anyell que anava cap al martiri per tal de salvar el projecte d'una fantasmagòrica "Espanya federal" -que ningú no es creia- tampoc no van fer cap servei a Catalunya. En fí, el ridícul moral, les reaccions arbitràries contra els consellers, la impotència enfront els designis espanyols, confusió sobre el dia a dia governamental i la incapacitat per fer una cultura de coalició honesta amb els seus imprescindibles socis van portar-lo al desastre.
Maragall té, com a aspecte més valorable, la seva capacitat d'anticipació del que pot ser el futur europeu, sobretot pel que fa a les formes de la política de partits. El PSC, sense anar més lluny, per més que conservi les sigles, ja no té res a veure amb el que enteníem tots per socialisme democràtic el 1977, ni del seu programa i principis de llavors.
És probable que la visió del que ell defineix com a Partit Demòcrata sigui molt lúcida i potser ara mateix la realitat del centre-esquerra europeu ja marxi en aquesta direcció. I que moltes de les cotilles totalitàries que malmeten l'acció política a casa nostra, hagin estat denunciades en el seu dia per Maragall.
Però amb lucidesa profètica no n'hi ha prou per encapçalar un projecte que aspira a guanyar confiances i a fer-se un espai sòlid en el mapa polític, administrant els interessos d'un sector social i treballant dia a dia amb la confiança d'unes militàncies i uns càrrecs electes. No, Maragall no és l'home que pugui exhibir aquestes credencials: va ser president i ho va malbaratar, abocant una bona part del poble català al desànim. No tindrà una segona oportunitat, perquè li falta una credibilitat que és imprescindible.
NOTA IMPORTANT: aquest article ha estat publicat unes hores abans que el president donés a conèixer que està afectat per la malaltia d'Alzheimer. És possible que algunes de les valoracions que s'hi fan sobre la seva conducta recent siguin matisables a partir d'aquesta revelació, però des de Nació Digital hem preferit respectar la versió original de l'article tal com l'hem difós des d'aquest matí.
