Anna Grau: «Colau i jo som les dues úniques candidates que diem la veritat»

Anna Grau (Girona, 1967) és periodista. Forjada professionalment en la secció de política de l'Avui en els anys del pujolisme hegemònic, va ser delegada del diari a Madrid en els anys de l'aznarisme triomfant. Un dia va caure del cavall. Des d'aleshores, Grau va fer un gir en la seva trajectòria -va ser corresponsal a Nova York del conservador ABC- i es va convertir en una de les veus mediàtiques del constitucionalisme més bel·ligerant contra el catalanisme.

En aquestes eleccions municipals, Grau és l'alcaldable de Ciutadans a Barcelona. Ho és amb l'ambient i els sondejos en contra, enmig d'una crisi del seu partit que sembla definitiva. En aquesta entrevista, celebrada en la seu de la formació a la capital catalana, defensa amb vehemència la seva posició i no defuig cap qüestió, ni el seu canvi de referents ni el fet d'haver estat biògrafa d'un dels candidats als qui ara s'enfronta, Xavier Trias. 

- Les enquestes dibuixen un panorama lúgubre per a Ciutadans. Amb quins ànims entoma la campanya? 

- Quines enquestes? Hi ha dies que em llevo amb enquestes que em diuen que no entraré a l'Ajuntament i hi hi ha dies que n'hi ha d'altres que diuen que tindré la clau de la governabilitat. Un panorama complex, sí. Les darreres enquestes -que no tinc, però que m'han fet arribar- ens garanteix entrar a l'Ajuntament, i jo espero que pugem incrementar la representació. Vull dir que les enquestes són variables. Complex, sí, però estimulant, també.

- Agafa la campanya amb ànims, per tant.

- Bé, crec en mi. Si no, no estaria aquí. Crec en el que puc aportar al projecte de Ciutadans. Crec en Ciutadans. Crec que Ciutadans allà on fa més falta és allí on va néixer, que és a Barcelona i Catalunya. Crec que Barcelona i Catalunya estarien molt pitjor sense Ciutadans. Es va córrer massa per voler tenir influència en la política espanyola sense haver fet la feina a Catalunya. El meu batec és que la gent se n'adona i ens agraeix que estiguem insistint aquí, que és on hem de fer la feina. 

- Quin diagnòstic fa de la ciutat?

- La veig força pitjor de com estarà quan nosaltres puguem governar-la. Jo me'n vaig anar de Barcelona el 1998. Era una ciutat postolímpica, potser també una mica mitificada. Però era una ciutat amb un gran amor propi, amb un gran potencial econòmic, cultural, de modernitat, i he tornat a una ciutat que segueix tenint un gran potencial, però amagat, amb una cara bruta, acomplexada, insegura, covarda. Veig una gran covardia política en la gent que ha governat Barcelona en els darrers deu, quinze, vint anys.

"El que ha fet Laura Borràs, Ada Colau ho fa cada dia, però ella no ho explica per mail"

  
- Quines mentides polítiques hi veu?

- Tota la política d'Ada Colau és una mentida des del punt de vista social. Requereix cert valor presentar-te com a comunista, com a amiga dels desnonats i defensora de l'habitatge i gentrificar la ciutat de manera que només hi poden viure els rics. No hi ha lloguer. No hi ha lloguer per als joves, per a la gent gran. No hi ha lloguer per als negocis, que han de tancar perquè no poden pagar el local. El PSC porta vuit anys governant amb aquesta senyora i ara, com que vol fer veure que no, critica fins i tot la desastrosa mobilitat. És veritat que moltes decisions les han pres l'Ada Colau i Janet Sanz, que no agafa el telèfon a ningú, però el PSC tenia la regidoria corresponent. Hipocresies i mentides. Ahir estava a Sarrià-Sant Gervasi, davant d'El Kubo.

- L'edifici ocupat.

- Sí. Centenars de veïns van acudir a la nostra crida denunciant que El Kubo i La Ruïna s'haurien d'haver desallotjat el 23 de març i no es va fer amb excuses de mal pagador, i en realitat perquè tenim les eleccions a sobre. Jo vaig intentar neutralitzar l'efecte electoral amb una carta a tots els alcaldables demanant que hi anéssim tots junts i així ningú traurà rèdit electoral. 
 
- Això no és fer com l'independentisme a la Meridiana, només que des d'una altra posició?

- Doncs sí. Jo vaig aprendre moltes lliçons, a la Meridiana. Si dius la veritat, si dius que hi vas, hi vas, perquè jo hi vaig anar dimarts, hi aniré dimarts que ve, hi aniré abans i després de les eleccions si es continua sense desallotjar. La gent ha d'entendre que la vida no acaba el 28 de maig, per molts que alguns vulguin fer veure que sí. Per exemple, avui s'ha sabut que el recompte de les persones sense llar casualment es farà el 30 de maig. M'imagino que a algú de l'Ajuntament no li interessa que surtin aquestes dades abans de les eleccions. Jo he après a la vida que la feina ben feta no s'atura mai, té futur i tens l'obligació de fer-la.

- Però és feina ben feta això d'anar a denunciar ocupacions il·legals davant d'una casa ocupada? Això no és populisme o política espectacle?

- No, jo penso que el que és política espectacle és aprovar una llei d'habitatge ad hoc per als okupes, que és un manual d'instruccions per als okupes, blindant hipòcritament una impossibilitat de desnonar que va poder tenir sentit durant la pandèmia. Jo entenc que es fes durant la pandèmia i el confinament, quan hi havia molta gent en situació de vulnerabilitat. Que, per cert, m'agradaria dir que per a l'Ajuntament de Barcelona la pandèmia no va ser un motiu per abaixar els impostos, sinó per incrementar-los. Es va apujar l'impost de cementiris, es va apujar l'IBI una barbaritat. He demanat baixar un 15% lineal l'IBI a tothom. Es pot fer tan sols eliminant les subvencions populistes i clientelars de l'actual Ajuntament de Barcelona. Però en el cas concret dels propietaris d'habitatges okupats, demano que se'ls retiri l'IBI totalment. Hem demanat que els propietaris d'un pis ocupat no hagin de pagar hipoteca.

"Les darreres ocasions que he parlat amb Trias he vist que continua sent una persona educada, però el noto menys dialogant. La gent, com més gran es fa, més tossuda es torna, i penso que sí que s'ha fet gran"

  
- Però no li sembla demagògic demanar més serveis socials i alhora reduccions d'impostos? L'estat del benestar es nodreix dels ingressos fiscals 

- L'estat del benestar es nodreix d'una bona gestió de retre comptes. Li contestaré amb una cita de l'Albert Rivera: "La política no és tan cara. El que passa és que tothom trinca pel camí". Si agafem els pressupostos de l'Ajuntament, que és bastant voluminós, d'uns 3.500, 3.800 milions, i vas partida per partida, a banda de les partides inescrutables i incomprensibles... Perquè m'agradaria comentar que Laura Borràs està com està per fer una cosa que la senyora Colau fa cada dia. El que passa és que la senyora Colau no ho explica per mail i de moment se n'ha sortit. És molt difícil demostrar un contracte a dit si no ho expliques. La senyora Borràs va ser prou bleda per explicar-ho en un mail. La senyora Colau és molt espavilada i dona subvencions a qui li dona la gana i no dona explicacions. Hi ha una morterada de diners que van a entitats que no pinten res. Jo quan entri a l'Ajuntament demanaré una auditoria tècnica i política, i quan hagis demostrat a la ciutadania que et gastes els seus diners bé, potser et podràs plantejar augmentar algun impost perquè la gent et seguirà. Ara, si és per pagar la juerga, no. 

- No té la sensació que amb aquest discurs que Barcelona està en decadència, es pot transmetre una imatge hiperbòlica que pot ser fins i tot contraproduent? Que no respongui a la realitat real?

- Si rebobinen la cinta veuran que he dit que crec que Barcelona té un gran potencial. Que és com una cara bruta que es pot netejar. Recordo que quan me'n vaig anar a Madrid, el 1998, fins i tot els independentistes tenien molt superada la madriditis. Fora del camp esportiu, la gent no estava acomplexada amb Madrid, ja ho havia superat. Ara sents que Madrid té això, Madrid té allò. A mi això em sap greu. Jo he viscut catorze anys a Madrid i és una ciutat fantàstica, però no n'hi ha per tant. Barcelona, no només perquè té platja, que també, podria estar molt millor. És un cas en què l'acció política resta. Jo el que vull és que la gent no se'n vagi més de Barcelona, que torni a viure a la ciutat amb passió i amb il·lusió.   
 
- Digui'ns alguna cosa positiva que creu que ha fet Ada Colau. 

- Una cosa positiva que crec que ha fet és que ella diu la veritat. Jo reconec que de tots els meus rivals a l'Ajuntament de Barcelona -per això tinc clar que amb ella no hi puc pactar res-, Colau és l'única que veig sincera i clara. No sé què pensa fer en Trias, no sé què pensa fer Collboni, però ella no fa promeses electorals, fa amenaces electorals, i les compleix totes: carregar-se l'Eixample, i se'l carrega, tancaré els bars i els tanca, destruiré l'activitat econòmica perquè tothom que guanya diners em cau malament, i ho fa. Que Colau defensi l'ocupació, que va ser okupa i és amiga dels okupes i que mentre governi, hi haurà okupes no només consentits sinó protegits i subvencionats per l'Ajuntament de Barcelona ho tinc claríssim. Això li ho agraeixo. Per això vaig demanar un cara  a cara. Perquè som les dues úniques persones que diem la veritat, que el que diem ho fem i el que fem ho diem.  

- Del seu programa vol destacar alguna mesura estrella?

- Tinc un programa molt estès, però tinc quatre línies roges: una és revertir la fiscalitat a com era el 2019. Una altra és stop superilles. Hem de deixar de fer disbarats a l'urbanisme de Barcelona, revertir-ho i anar a un urbanisme de rescat consensuat amb els veïns. Una altra és una que us encantarà, que és bilingüisme actiu i proactiu, i això vol dir no només que l'Ajuntament de Barcelona deixi de ser hispanòfob, deixi de multar la gent per parlar en castellà, incorpori el castellà als pregons i als comunicats oficials, sinó que s'apunti a fomentar la cultura bilingüe. Per Sant Jordi vaig anunciar que m'agradaria que l'Ajuntament promogués un premi Carme Balcells a la creació literària en castellà per honorar la Barcelona del boom. Va això en contra del català? No, ja hi ha molts premis per al català i crec que l'Ajuntament podria equilibrar una mica.

- I la quarta línia vermella?

- El tema de l'ocupació. Jo ho resumeixo amb la frase "Okupes fora, veïns dins". Vull zero tolerància a l'ocupació. Ni poca ni molta, fora. Evidentment, això requereix un canvi en la legislació a nivell nacional. Però aquí ja es poden fer moltes coses. Es pot canviar l'actitud de la policia. M'agradaria agrair l'actitud dels Mossos d'Esquadra ahir a El Kubo, que era molt difícil perquè ells tenen ordre de no desallotjar, gairebé de protegir els okupes més que a nosaltres, van aguantar carros i carretes, els van llançar farina, els van intentar agredir. Els Mossos ahir van estar molt bé. Però si no tenen al darrere l'autoritat política competent, i la Guàrdia Urbana tampoc, poca cosa poden fer. 

- Com li agrada el follón.

- I vull acabar amb això: vull que els propietaris de pisos ocupats quedin exempts de pagar l'IBI. Això es pot fer demà. Aquesta salvatjada s'ha d'acabar i jo sola no sé si podré acabar amb això però faré tot el possible per acabar-ho.

- Deia que li agrada el follón...

- M'agrada el follón, no.
 
- Afrontar la política sobre l'ocupació il·legal, que segur que comparteix part de la ciutadania, anant a edificis ocupats...

- Jo havia convidat la resta d'alcaldables, però van brillar per la seva absència. Hi havia, en canvi, centenars de veïns del barri molt empipats amb els okupes. Ha esmentat una cosa que m'ha dolgut i m'encanta poder-la matisar a Nació. A mi no m'agrada el follón. Ser valent no vol dir que t'agradi el follón. Jo pateixo. Tots aquests haters que em diuen barbaritats a les xarxes i es fiquen amb la meva família, a mi em fa patir. Tinc sentiments, com tothom. Una altra cosa és que, si es pensen que m'arrugaré, ja s'ho poden treure-s'ho del cap i posar-s'ho als peus. Jo vaig entrar en política perquè s'acabés el follón. Que es pugui ser català com ho soc jo sense que t'insultin i et diguin de tot, i hagin de venir els Mossos d'Esquadra.

- Però si és un responsable polític i proposa mesures contra l'ocupació, això és una línia d'actuació. L'altra és anar allí on saps que és molt probable que hi hagi incidents.

- Jo porto molt de temps denunciant-ho a les institucions com a diputada al Parlament, en articles, instant iniciatives. Jo vaig enviar una carta a tots els alcaldables. Si hi haguéssim estat tots, això s'hauria acabat. No es pot enganyar la gent fent-li creure que t'ocupes d'un tema i no te n'ocupes. A mi no m'agrada el follón, però jo no recularé.

"Fa disset anys que ens diem Ciutadans. Convergència ha anat canviant de nom. És com en Roldán, que va anar canviant de país perquè no l'enxampessin"

  
- Però demanar que els altres partits s'avinguin als espectacles o als gestos polítics d'un altre partit... Els altres candidats faran la seva campanya, no la de vostè. 

- Però que cadascú respongui dels seus actes i de la coherència del seu discurs i la seva acció política. 

- Parlem ara de política de pactes. Imagini's que és al consistori i que el seu vot pot decidir si és alcalde Colau, Maragall, Trias o Collboni. Què faria?

- O jo. Posats a imaginar... Si fem política ficció, que és el que vostè vol fer. Les urnes no són un tràmit. Si no, no caldria que anéssim a votar. Però posats a fer especulacions, n'hi ha que són més versemblants que altres. I n'hi ha que són més objectives o interessades. Però procedeixi.

- Però ja la poso no només al consistori sinó en posició decisiva. Amb qui parlaria abans? A qui descartaria d'entrada?

- He estat molt clara. Jo no tinc res a pactar, ni parlar ni a discutir amb Ada Colau. Sí, m'agradaria tenir un cara a cara per confrontar els nostres models de ciutat. Tots els altres són un misteri. Tinc tota la intenció de presentar-me a la investidura, tregui el que tregui. Perquè l'Ajuntament de Barcelona no és com al Parlament, no has de demanar permís a la senyoreta. El meu pla és votar-me a mi. Si es produeix l'escenari que descriu i jo tinc la clau, imagino que rebré pressions i ofertes. Programa, programa, programa. Ja he dit les quatre línies vermelles. No negociaré a canvi d'un despatx més gran o més assessors. Amb tothom que em compri les quatre línies vermelles que són bilingüisme, stop superilles, tornar a la fiscalitat del 2019 i fora ocupació, podem parlar.
 
- Descarta Colau.

- Colau, fora.

- Descarta també Maragall?

- Si el senyor Maragall accepta el bilingüisme, l'okupació fora, els impostos baixos i l'stop superilles també podríem parlar. Veig la seva cara de perplexitat, però de més verdes en maduren. Jo he vist al Parlament uns gestos de transformisme que tot és possible. Jo soc del tot incompatible amb Ada Colau. Amb els altres, ja ho veurem.  

- Pensem ara en algunes bosses d'indecisos entre dos candidats. Fixem-nos en el votant constitucionalista que dubta entre Ciutadans i el PP. Per què l'haurien de votar a vostè en lloc de fer-ho a Daniel Sirera?

- Amb tot el respecte, jo crec que el PP fa molt de temps que va abandonar Catalunya. El PP és un partit fallit a Catalunya. Només veu Catalunya com un lloc per agafar embranzida per governar Espanya. Penso que té una política latifundista a Catalunya i és difícil pensar que farà res pels barcelonins i els catalans. No ho ha fet mai. Quan interessa són antinacionalistes i qual li interessa fa el pacte del Majestic. No tenen cap sensibilitat en uns moments en què Catalunya pateix una autèntica emergència social. No veig que el PP s'interessi per ningú que no sigui soci del Círculo Ecuestre. No envien cap missatge als electors. Penso que estan votant lobis i col·legues per si un dia Feijóo arriba a ser president del govern d'Espanya. Un dia que crec que ells veuen cada dia més lluny. 

- I un votant que dubti entre vostè i Eva Parera?

- Home, jo els diria que Ciutadans és un partit polític.

- Valents no ho és?

- No, jo crec que representa un lobby fet amb restes de sèrie d'altres partits polítics. La senyora Parera és filla política del senyor Duran i Lleida, que va encunyar el concepte de lobby català, però que operava a Espanya, i això és una altra cosa. No vull desqualificar ningú, però la gent de Valents és la que és. Vostè comprendrà que si jo considero que el senyor Manuel Valls va ser un greu error de Ciutadans, ja pot suposar el que penso sobre què és el que s'ha derivat de tot aquell experiment.  
 
- Es dona el cas que vostè va ser biògrafa, en un llibre per encàrrec, d'un dels candidats amb qui ara competeix, Xavier Trias. Això no li genera cap incomoditat?

- Al contrari. M'agradaria explicar aquesta història perquè és bonica. El llibre sobre Trias el vaig escriure el 2003. Una editorial, Dèria, publicava entrevistes a polítics. Aleshores Trias era candidat a l'alcaldia de Barcelona per CiU. Això ha anat mutant. En aquell moment anava dient "quan jo sigui alcalde...", i tothom se'n reia perquè ho tenia complicat. Entre això i que pagaven poc, ningú li volia fer el llibre. Anaven trucant a altres periodistes, possiblement més situats que jo, i finalment devia dir: truqueu a l'Anna Grau, que és bona persona. Jo el coneixia de la nostra etapa a Madrid, hi tenia bona relació, era un home seriós, que t'agafava el telèfon i no et deia mentides. Si una cosa no te la podia dir, no en parlava. Un senyor. El llibre va sortir bé i va ser molt agradable. Tothom se'n reia quan assegurava que seria alcalde. Menys jo, que estava convençuda que ho seria. Com ara ell crec que estar convençut que un dia ho seré jo.    

- Aquest Trias que va conèixer és molt diferent del d'ara?

- Han passat vint anys. Tenia, quan jo el vaig conèixer, la virtut que era una persona molt entenimentada, moderada i flexible. No era gens sectari i tenia una gran capacitat d'empatitzar amb persones que pensaven diferent. Tinc la impressió que hi ha hagut molta polarització i penso que Trias, no només ell, ha perdut aquesta flexibilitat. En les darreres ocasions en què hi he parlat, he vist que continua sent una persona molt educada, amb unes formes que tant de bo tinguessin altres polítics, però li noto un fons menys dialogant. I a més, una cosa que m'ha ensenyat la vida és que la gent, com més gran es fa, més tossuda es torna i menys predisposada a flexibilitzar opinions. I penso que sí que s'ha fet gran.  

- Vostè va conèixer, des del periodisme, el gran poder de Convergència. Creu que està tornant?

- A mi em fa gràcia perquè a Ciutadans ens volen matar des que vam néixer, però ens continuem dient Ciutadans. Fa disset anys que ens ho diem i que duri. Convergència ja no es diu Convergència. Convergència ha anat canviant de nom, és com en Roldán, que va anar canviant de país perquè no l'enxampessin. I ara el senyor Trias es presenta per una marca que posa Trias Barcelona i on Junts no apareix. Jo vaig molt orgullosa amb la marca Ciutadans. De fet, va ser una de les condicions que vaig posar per ser candidata va ser anar amb la marca Ciutadans i prou. A la política catalana, els antics dinosaures esdevenen llangardaixos. 

- Trias ha canviat. Vostè també. Va ser una periodista molt ben acollida pel pujolisme. Què li va passar? Madrid la va seduir?

- Jo vaig caure del cavall. Ho he explicat en llibres i articles. A vostè li agrada llegir?

- Ho intento. 

- Li recomano un article que vaig escriure que es titula Vértigo en el Liceo on explico la meva caiguda del cavall. No vaig ser independentista, però sí que em sentia molt còmoda en l'espectre catalanista fins al 2003, just quan acaben els governs pujolistes i comencen els tripartits. Hi havia una gran expectativa. L'experiència no va ser bona. Vaig notar que l'espectre catalanista es feia cada vegada més enrarit i que es feia difícil ser català i ser espanyol com tu volies. I ser tu com tu volies. Explico en l'article com jo estava en un concert del Liceu amb qui aleshores era la meva parella, de Madrid, i li vaig explicar que es cantaria Els Segadors i que hi hauria gent que s'aixecaria i gent que no. I de cop, veiem que s'aixeca tothom com les hienes del rei Lleó, marcant el pas. I de cop, vaig tenir una intuïció del que vindria. 

"El que m'ha preocupat sempre del procés és aquesta violència simbòlica, política, verbal. I això no ha afluixat, va a més"

  
Va haver-hi coses que em van fer decidir que, per les mateixes raons que els grans herois del catalanisme s'havien alçat per defensar la llengua catalana i el ser català davant de determinats abusos i del franquisme, ara ens havíem d'alçar per defensar la Catalunya real davant una Catalunya imposada. Jo voldria precisar que no tinc cap problema amb ningú que sigui independentista si és capaç de respectar que alguns ho veiem d'una altra manera. I el que ha passat els darrers anys a Catalunya és que si no ho veus d'una determinada manera es fa molt difícil la vida civil, professional i política. Ara, jo encantada d'intentar-ho. Per sort, encara no tinc l'edat del senyor Trias. Les meves conviccions estan evolucionant i a mi el que m'agradaria és anar a un retrobament.
 
- Encara la veurem retornant al catalanisme.    

- Crec que Catalunya serà normal el dia que hi hagi un president de Ciutadans o una alcaldessa de Barcelona de Ciutadans i que puguem arribar a enteses de govern amb partits fins i tot nacionalistes però que acceptin la convivència. Nosaltres no volem liquidar ningú, òbviament no físicament però tampoc simbòlica. El que volem és que el procés deixi de ser un lobby que treballa agressivament perquè hi hagi una llei per als indepes i una llei per als altres, unes oportunitats de feina per als indepes i unes per als no indepes, que els indepes puguin dir el que els surt dels nassos i els altres hàgim d'anar amb un morrió.

- Però això que diu no respon a la realitat. S'han produït molts esdeveniments polítics, hi ha hagut uns processaments, hi ha hagut una irrupció de les forces d'ordre públic, hi ha hagut uns empresonaments, només d'un costat, hi ha hagut persones que han hagut de marxar.

- Ningú t'obliga a marxar fora, ningú t'obliga a cometre tractes il·legals embarcant a tothom i després fugir en el maleter d'un cotxe mentre els altres es queden donant la cara. La llei és d'aplicació per a tothom. Jo considero que l'impost de successions que es paga a Catalunya és exagerat i injust, però el pago. Considero molt elevat el lloguer que pago, però estic segura que si el deixés de pagar això tindria conseqüències. I si m'aixeco i li dono un jec d'hòsties a vostè, espero que això tingui conseqüències. No pot haver una llei per a Laura Borràs o Carles Puigdemont i una altra per a la resta de la humanitat. 

- Si ara tornéssim enrere, als anys àlgids del procés, quin error de Ciutadans esmenaria?

- No crec que hàgim sortit del moment àlgid del procés. Com a bona catalana, i coneixedora del catalanisme des de dins, jo sempre he sabut que això era un fake, pels costos que tindria. El que es volia era viure del cuento de l'independentisme. No crec que perquè ara hi hagi una renúncia verbal al que mai es va pretendre no estiguem en un moment àlgid del procés. El que m'ha preocupat sempre del procés és aquesta violència simbòlica, política, verbal. I això no ha afluixat, va a més. Per aquesta ràbia i frustració de les bases independentistes, als no independentistes ens toca pagar el rebre.

- I algun error de Ciutadans?

- Ciutadans no havia d'haver confiat amb companys de viatge que no eren sincers, en què el PSC defensaria el bilingüisme, que el PP tenia cap interès a defensar el constitucionalisme, ni havia d'haver confiat en fitxatges estratosfèrics com Manuel Valls. Jo he fet una llista de la pedrera. Poden confiar en nosaltres. Ciutadans de Catalunya, ja tornem a ser aquí, ja soc aquí i ens mantindrem per sempre més al servei d'aquest poble.