Antonio Franco: «Catalunya necessita eleccions»

Antonio Franco (Barcelona, 1947) és periodista. Va ser el director fundador d'El Periódico, diari que va dirigir durant més de vint anys. Amb un parèntesi important: va ser qui va engegar l'edició d'El País a Catalunya. Bregat en mil batalles, amb sang republicana (un avi seu va ser alcalde de Lleida i dirigent de Joventut Republicana, sigles mítiques de Ponent), va ser cap de redacció d'El Papus, de la qual se n'han recordat ara els 40 anys de l'atemptat ultra que va patir. Com tots els qui hi eren aquell dia, va sobreviure de miracle. No és independentista i no va votar l'1-O, però encara està impactat per la brutal intervenció policial.   

- En quin punt estem?

- Veig la situació sense sortida. Tindrem castanyes. Hi ha la temptació de Junts pel Sí de fer una aturada del procés de dos mesos, però el Govern està tenallat per la CUP i per persones que s'han anat radicalitzant. Moure les tecles del carrer és molt més fàcil que racionalitzar el diàleg amb aquest mateix carrer sobre el que és possible. Un segon factor és el fracàs estrepitós del referèndum des del punt de vista de la credibilitat internacional. Però la reacció policial ha estat molt pitjor. L'opinió pública internacional està acostumada a les esbatussades policials, però esbatussar gent gran, amb els braços enlaire, fomenta la indignació. Ara, les portades dels diaris no han fet que cap govern europeu doni suport al referèndum. Les fotos dels diaris juguen a favor del que va ser més el 3-O que de l'1-O. Els editorials dels mateixos diaris tampoc diuen que el referèndum fos convincent. El sobiranisme no ha avaluat bé el que significava la declaració del Parlament i la convocatòria del referèndum.      

- Una ralentització del procés, aturar durant dos mesos...

- Ho veig inviable. Pot succeir però sembla difícil congelar aquest instant des del moment que el Parlament resta fora de l'obediència constitucional i que existeix una vigilància financera. En l'escenari d'una DUI, tindrem immediatament intervenció de la Generalitat i noves esbatussades, possiblement més dures, i potser sense el caire tan nítidament gandhià i pacifista de la gent. En aquests moments, hi ha la unitat catalana més àmplia que mai contra els procediments policials, però s'afebleix el pes de l'operació per fer la DUI immediatament. La DUI és xocar contra un mur.

- Què li ha semblat el discurs del rei?

- Ha estat un dels elements pertorbadors d'aquests dies. El rei està presoner de la política de Rajoy. Ell no pot dir res que no tingui el vistiplau del govern, però no haver tingut una línia dient que sentia com a pròpies les ferides de la gent pacífica és una errada imperdonable. Fins al punt que si no podia dir això, la intervenció del rei era temerària. El discurs del rei sense fer cap esment als ferits estendrà el sentiment republicà.

"Molts dels qui van sortir el 3-O no eren independentistes però marcaven distància amb l'Espanya de la cavalleria Rusticana"

- Quina reflexió li provoca la intervenció policial?

- Va ser infumable i pot ser un avís a la societat espanyola de com pot arribar a ser l'actuació de les forces anomenades de l'ordre davant de contestacions absolutament pacífiques. És un avís. El llibre d'estil de la policia davant una manifestació pacífica no pot ser el mateix que davant d'una batalla campal amb activistes que cremen contenidors. En aquest sentit, la mobilització del 3-O és tan important com la de l'1-O. També s'ha fet demagògia sobre la presència de banderes espanyoles entre els manifestants... Jo en vaig veure dues, eh. Però dit això, molts dels qui van sortir el 3-O no eren independentistes però marcaven distància amb l'Espanya que creu en la cavalleria Rusticana.
 
- I què hauria de fer el sobiranisme? Què li aconsellaria al president Puigdemont?

- Jo diria que Catalunya necessita eleccions. Per mi, el sobiranisme es va equivocar quan va aprovar per llei que es proclamarien els resultats oficials i, si guanyava el "sí", dos dies després la independència.

- Unes noves eleccions afavoririen el sobiranisme?

- No ho sabem. Hi ha una gran indignació contra l'actuació policial, però molts d'aquests no estan per una independència. Jo estic pel dret a decidir, però veig que els errors que es cometen a Catalunya són bastant bessons dels que es cometen a Madrid, i a vegades són menors.

- Creu en les mediacions?

- No. Quan no hi ha un objecte clar de mediació, és molt difícil. Personalment, vaig rebre amb estupor l'aparició dels bisbes. Per mi, no són una opinió amb credibilitat per l'opinió pública, que sap que l'Església, especialment l'espanyola, ha de fer la seva pròpia automediació en temes com la sexualitat de la gent, el masclisme, la justícia sobre la pedofília, en fi, no crec que tinguin autoritat moral. I ho dic amb respecte, i estimo l'abat de Montserrat, que és una figura que em sembla interessant. Una mediació de l'advocacia, que s'està intentant, té més sentit, però el seu marge de maniobra és estret. El PSOE, per la seva banda, topa amb moltes dificultats per desmarcar-se.
 
- És que el PSOE està molt tocat per les seves ambigüitats i s'està començant a trencar altre cop per dintre. Avui, El Periódico feia conya dient "Alfonso busca guerra". La Susana Díaz... El poc que a vegades diu Sánchez és en contraposició al que a vegades diu Susana Díaz i sense tenir marge per dir que hi ha comportaments policials contra gent pacífica que ens avergonyeixen com a societat. I després, la UE no vol fer de mediadora, que és el fracàs més gran del sobiranisme.

- Però l'actitud dels estats de la UE és del tot esperable i normal.

- Sí, però quan fa un any ens deien que ho estaven lligant tot, jo creia que estaven lligant coses d'aquest tipus. Que ara surtin els ultres britànics a defensar Catalunya...
 
- I els Verds europeus. També va sortir Jeremy Corbyn, que és el líder de l'oposició al Regne Unit. I el primer ministre de Bèlgica.

- Sí, però això està descomptat. Ningú pot entendre que sigui acceptable que es pegui una senyora gran que aixequi les mans.     

- I si el Govern ajornés la DUI, s'imagina que l'executiu espanyol canvia d'actitud, Mariano Rajoy es posa dialogant i obre la porta a la negociació?

- Jo crec que una actuació internacional per sota de la taula demanant que Espanya es plantegi la qüestió de la reforma constitucional podria ser possible. Aquesta és l'única petita finestra que veig que es podria obrir, i després s'hi podrien afegir possibles mediadors. D'Espanya mateix no sortirà. Mentre es mantinguin els actuals usos polítics, amb el discurs que s'està desobeint la Constitució, no poden seure a negociar. Si la Generalitat tornés a l'ordre constitucional i estatutari, el PP no tindria més remei que obrir interlocució. Però aquí s'ha tocat la tecla del carrer i és difícil fer marxa enrere.

- Però aquesta situació ve de lluny, no és un brot que sorgeix, portem anys de grans mobilitzacions, i la resposta de l'Estat ha estat zero.

- Sí, però aquests anys, a banda dels grans pics que han estat les Diades, jo he vist una manca de preocupació per fer grans debats i ajustar la credibilitat del debat. En temes complexos, s'ha volgut reduir el debat al "sí" i al "no". He trobat a faltar arguments sobre qüestions importants com les pensions, la llengua, el vincle amb Europa... A mi no em fa por la independència, però sé que si arriba, estarem tres o quatre anys fora de la UE. M'han d'explicar què farem. Es vol la independència, però aquesta independència està tancada en una capsa amb pany i clau. No pot ser que quan parlen el rei, Rajoy o Sáenz de Santamaría, quan s'adrecen a Catalunya, ho facin només a una meitat, però portem set anys que el Govern sobiranista només parla amb mitja Catalunya. A mi això m'ha emprenyat molt. I estic a favor del dret a decidir.        

- S'imposarà una ralentització?

- Aquí hi ha el tema de la CUP. Sembla que ERC i el PDECat volen imposar-se a les urgències de la CUP. Però no sabem si la CUP està fent teatre o no. També és possible que en aquests moments la CUP ja tingui clar que hem arribat a final de viatge si no hi ha flexibilitat de postures.        

- Si es fa una DUI...

- Aleshores veurem una intervenció policial, inhabilitacions i tensió. Veuríem l'ocupació del Parlament, el seu desallotjament i uns dies de desastre col·lectiu. Però amb un final perfectament previsible. Perquè no veig els Mossos lluitant contra la Policia. Si l'Estat torna a intervenir, tindrem més independentistes, però que no sabrem quan es podrien expressar.
 
- La marca Espanya quedarà tocada.

- Jo crec que no. Perquè el món és molt pragmàtic. Parlem molt de la revolució de les tecnologies i de les xarxes, però en aquests moments Europa està preocupada per un redreçament econòmic global i deu estar emprenyada pel que està passant aquí. Amb el Brexit, hi ha l'oportunitat de refer el projecte europeu, potser amb més solidesa, i el tema d'Espanya i de Catalunya els fa la traveta.

- S'ha posicionat a favor dels "comuns" i ha fet elogis de l'alcaldessa Ada Colau.

- A Catalunya, el procés d'implantació dels "comuns" s'està fent millor que el de Podem a Espanya, on crec que la bandera és millor que el lideratge. Jo em sento proper a moltes de les coses que fan els comuns i els plantejaments que fa Ada Colau respecte a Barcelona.

"Colau és l'eix més troncal del camp progressista a Catalunya i ha fet un bon diagnòstic dels temes de ciutat"

- Colau és el PSC que va deixar de ser?

- Jo el que diria és que Colau és l'eix més troncal del camp progressista a Catalunya. ha fet bons diagnòstics dels grans temes de ciutat, com la despesa en obra pública, la reactivació de la vida dels barris, la pol·lució, el turisme... Ha tingut l'encert de fixar una agenda de treball molt més realista que les dels dos equips anteriors. Jo sempre he tingut el cor a l'esquerra i, encara que no sóc un assembleari, la participació en el debat és important i els comuns han sabut generar debats. Un dels dèficits actuals és el funcionament dels partits. Ho estem veient en el PP.

- Veurem la retirada de Rajoy?

- Home, que en aquests moments, amb una gestió tan discutible, al PP no es plantegi la substitució de Rajoy és anòmal. Que un dia es pugui jubilar com a líder màxim del PP és d'una anormalitat democràtica. Tot ve de quan al final de la Transició es van congelar els canvis socials i es va produir una mitificació de la Transició, que és la mare dels ous dels problemes que tenim ara. Que la Constitució sigui intocable, per exemple. I tenim un seguit de problemes sense les eines per resoldre'ls. Jo crec que Rajoy està de més des de fa anys, però no crec que al seu partit hi hagi cap debat sobre això. El tema de Rajoy ja és una cosa de dignitat. Ja hi ha hagut diverses ocasions en què hagués hagut de retirar-se. Ell va dirigir l'estratègia de mobilització contra l'Estatut a la resta de l'Estat. Una persona seriosa hauria donat un pas al costat.

- Com veu el paper dels mitjans en el procés?

- En general, diria que hi ha un gran descrèdit dels mitjans de comunicació, que estan actuant com a braços armats dels dos bàndols. Estan incorporant més elements d'opinió que d'anàlisi. I també en la línia informativa, s'està fent més propaganda.
 
- En el cas dels grans mitjans espanyols respecte a Catalunya, hi ha unanimitat en l'hostilitat.

- Sí, en els temes de Catalunya, però diria que en tots els temes en què es manifesta discrepància. Per exemple, l'ofensiva mediàtica contra Pedro Sánchez al PSOE va ser d'una intoxicació contínua. La rebuda que es va donar a Podem des de la premsa de l'Estat va ser com un desplegament militar d'intoxicació.      

- Va dirigir El País a Catalunya a inicis dels anys vuitanta. El coneix bé. El diari manté una posició molt furibunda contra el procés. És el mateix diari que va conèixer?

- Jo vaig fer sortir El País a Catalunya. Era una època completament diferent. Quan vaig deixar El Periódico, vaig anar a Madrid com a director adjunt per preparar l'edició a Barcelona. Ho vaig fer per un motiu professional. Havia estat el director fundador d'El Periódico i tenia la sensació que el feia avençar empenyent-lo més que no pas dirigint-lo, i que em mancava tècnica de direcció. Vaig estar a punt d'anar a treballar a França, però em van trucar d'El País. Jo li tenia admiració. Era El País de la Transició. Vaig contribuir a un transvasament de periodistes catalans a  Madrid. Era el moment inicial del govern socialista. Van entrar catalans en els informatius de TVE. En el cas del diari, en les pàgines d'economia, societat o cultura els catalans van ser més presents.       

- A què es deu el gir a la dreta donat per El País?

- El diari ha patit una crisi ideològica, ha passat de liderar l'Espanya progressista a buscar un espai més central, donant dues passes a la dreta en política econòmica i en model d'estat. El País encarna bastant aquesta idea d'Espanya plurinacional només en un sentit cultural.

"La crisi global de la premsa ha ferit molt fort el diari El País i explica el seu gir a la dreta"

- Per què s'ha produït això?

- Crec que els problemes de propietat i econòmics han incidit. Però la crisi global de la premsa ha ferit molt fort El País. Això ho explica tot. El canvi del món mediàtic està en connexió amb  moltes coses que passen. També a Catalunya, amb tot el que ha suposat silenciar Josep Cuní abans que arribés l'hora de la veritat del procés. Això ha enfortit molt TV3 i la seva hegemonia.

- Té una explicació política?

- No conec coses que hagin passat als mitjans de comunicació en els darrers quinze anys que no tinguin motivacions polítiques. Els mitjans depenen més del diner públic que de la compenetració amb els seus lectors. Ho hem viscut també a La Vanguardia, amb les seves anades i tornades. Ho estem vivint també a El Periódico.
 
- Coincideix amb la línia editorial d'El Periódico?

- En bona mida sí. Més enllà de l'incident del tema de l'atemptat. Possiblement, el diari tenia raó. Jo no sóc un ingenu. Em costa molt pensar que quan hi ha un avís sobre una cosa que pot passar a la Rambla, i que passa a la Rambla, encara que després fos fruit d'una improvisació, s'hagi dit en el buit. El que després pugui dir la CIA... No és que m'agradin les pel·lícules, però en aquestes coses ningú diu la veritat.

- I què creu que va passar?

- Crec que es va produir algun tipus d'avís i tinc la impressió que El Periódico va confirmar-ho amb les més altes instàncies a Catalunya. I després, en el moment en què això succeeix, es converteix en una gran incomoditat, però si tens la notícia, l'has de donar. El que passa és que la notícia la pots donar bé, regular o malament.

- I com creu que es va donar?

- Jo diria que la forma escollida per El Periódico no va ser bona. Pels documents donats i les textualitats. Va ser una cosa de tècnica comunicativa.  

- S'imagina llegint premsa escrita d'aquí a cinc anys?

- El mercat -és una paraula que no m'agrada- de la comunicació està en un moment de gran evolució perquè no sabem com la gent voldrà ser informada en cinc anys o deu. Sabem que tindran un gran pes els mitjans digitals i les xarxes. Jo crec que continuarà la premsa escrita, no amb un a presència molt quantitativa però crec que recuperarà influència.     

- Què opina del paper del socialisme espanyol respecte a Catalunya?  

- Hi ha hagut una involució general els darrers anys. Quan va haver la parella Pérez Rubalcaba-Pere Navarro, un dirigint el PSOE i l'altre el PSC, va ser explícita la voluntat de reobrir el tema de l'Espanya plurinacional. La Declaració de Granada, que és d'aquella època, crec que és la darrera bona notícia feta des de la política espanyola per encarrilar el conflicte territorial. Però el que per Catalunya era un punt de partida per fer un debat, a Madrid i Sevilla es va entendre que aquesta declaració era el final del camí.

- Quina seria per vostè la solució ideal del xoc Catalunya-Espanya?

- Jo no sóc independentista. Per mi, seria un Estat confederal amb Catalunya, Euskadi, Galícia i, com a concessió, Andalusia. I la resta serien comunitats autònomes. Seria plasmar en la realitat la dualitat que hi ha a la Constitució entre de regions i nacionalitats.
 
- S'acaben de complir 40 anys de l'atemptat de l'extrema dreta contra la revista El Papus. Vostè en va ser un dels fundadors.

- Jo vaig ser a l'equip fundador. Era el redactor en cap i n'estic molt orgullós d'aquella etapa, amb Oscar, l'Ivà... Calia desmitificar l'Espanya franquista i El Papus va ser una eina molt eficaç. Jo treballava també al Diario de Barcelona i en molts temes tenia més possibilitats de fer forat a El Papus que no pas al Brusi. També és possible que ens manqués una reflexió sobre els límits de la premsa d'humor. No de censurar-nos, no de com es callen les coses, sinó de com es fan les coses. Es pot fer broma sobre Al·là, però has de pensar en el com. No és el mateix fer un acudit sobre uns lladres que fer-ne sobre coses que per molta gent són valors.  

"Que a l'atemptat a El Papus morís el conserge era una analogia amb el que passava arreu: que rebia era l'obrer"

-El dia de l'atemptat hi era. Es va salvar de miracle. El conserge que portava el paquet mortal es va entretenir uns minuts.  

- Va ser un moment de pànic. Estàvem reunits. Al sentir l'explosió, vam sortir al passadís i vam veure el desastre. Ens vam adonar de seguida que no hi havia la noia, la telefonista. Quan vam arribar al carrer, vam veure que havia caigut per la finestra. Es va produir la pitjor de les hipòtesis. Si el dia d'un atemptat a un mitjà mor un periodista, té més "sentit" que no si mor el conserge, Joan Peñalver. Això va fer més mal. Era una analogia amb el que estava passant a tot arreu: els qui rebien eren els obrers. A El País va passar el mateix, quan va haver un atemptat i va morir el conserge.

- Una investigació policial ineficaç, uns culpables que no es troben, un judici ple d'irregularitats...

- Tothom sap el que va succeir. La tesi no rebatuda és que des del poder polític espanyol es va autoritzar als criminals per donar-nos un escarment, que teòricament no havia de ser un assassinat. Jo en tinc la convicció que les autoritats civils van autoritzar-ho.

- Volien actuar amb proporcionalitat...

- Exacte. I es van excedir. Hi va haver després un seguit de trampes judicials... Els matxaques del crim es van passejar per totes les redaccions venent l'exclusiva... Per això la policia els va enxampar. Això que anessin a explicar-ho a periodistes ho va complicar tot molt perquè no es va poder fer una denúncia perquè havien escoltat el testimoni com a periodistes. Van acabar pagant de manera simbòlica. La justícia no va fer justícia i la policia no va investigar. El darrer "èxit" d'El Papus va ser demostrar que això era una vergonya de país.     

"Puc entendre que una colla d'energúmens cridin ¡A por ellos! quan surtin de les comissaries per venir aquí, però no accepto que els policies i guàrdies civils no ho rebutgin"

- L'atemptat contra El Papus explica moltes coses de com va anar la Transició, no és així?

- La Transició va tenir èxit en fer que els militars tornessin a les casernes, però no va democratitzar la justícia i va trigar molt a renovar la policia. La modernització de la justícia i la policia és evident que fins i tot avui, setze anys després del següent segle, no està consolidada. En cert sentit, suposo que per estratègia, es va normalitzar abans l'exèrcit al fer-lo entrar en les estructures de defensa internacionals, participar en missions exteriors, etc. Jo he pogut normalitzar les meves relacions amb els militars. En el cas de la policia, hi ha hagut una professionalització innegable. Però m'ha ferit una cosa. Puc entendre que una colla d'energúmens cridin "¡A por ellos!" quan surtin de les comissaries per venir aquí, però no accepto que els policies i guàrdies civils no ho rebutgin.