Antonio Maira, en primer terme, durant la presentació d`Anemoi aquest mes de gener.

Antonio Maira (A Coruña, 1945) és capità de fragata de l'Armada Espanyola (equivalent a tinent coronel de l'Exèrcit de Terra) en situació de reserva. També és llicenciat en Ciències Polítiques i un activista social, ja des de l'època de la seva pertinença a les forces armades. Darrerament ha participat en la fundació del col·lectiu Anemoi (vent, en grec), un grup de militars espanyols que denuncien la ideologia predominant a les casernes i reclamen un aprofundiment democràtic i la instauració d'una III República d'estructura federal.

- Quins són els objectius d'Anemoi?

- Anemoi no és un subjecte polític aïllat en el terreny d'una lluita militar interna. Res d'això. Anemoi és una relació i una aliança entre un sector minoritari, però creixent de les Forces Armades i la immensa majoria del poble del qual forma part. Per això aquesta relació i aquesta aliança un cop avanci prou és absolutament invencible.

- I quina percepció tenen vostès del procés polític català?

- Entre els diversos documents que ha aprovat i difós Anemoi està inclòs un Comunicat, que es va publicar en el nostre quarter general informatiu (Rebel·lió a les Casernes, del 4 de febrer) amb aquest títol: "Intolerables plans d'intervenció militar contra Catalunya". Allà s'hi diu que "El col·lectiu militar Anemoi vol recordar que el dret a decidir sobre la seva organització política ha estat pacífica i democràticament reclamat per una part molt considerable de la població catalana, incloent-hi una cadena humana en la qual hi van participar 700.000 persones".

- Doncs no és el tipus de missatge que s'acostuma a emetre des de les files de l'exèrcit espanyol...

- Agradi o no agradi, és un fet que una part molt important del poble català vol plantejar la seva relació amb Espanya d'una altra manera. Les reiterades mostres de menyspreu cap a aquests sentiments per part dels governants i del partit ultranacionalista que el sustenta, així com les seves polítiques de tall recentralitzador i cada vegada més reaccionari en l'àmbit social no han fet més que alimentar el desig dels catalans d'allunyar-se d'aquest panorama sinistre.

- Però el fet és que el govern espanyol està d'acord amb l'oposició en la decisió de no negociar res amb Catalunya.

- És imperatiu afrontar un nou marc de convivència entre Catalunya i la resta de l'Estat. Les demandes democràticament expressades han de ser democràticament respostes. Qualsevol sortida ha de passar per una negociació. Pretendre que les apel·lacions al Tribunal Constitucional primer i ara el suport últim de les Forces Armades, poden solucionar el problema, deixa al descobert la veritable naturalesa antidemocràtica dels nostres governants. Però. a més, és suïcida.

- A què atribueixen, doncs, aquesta voluntat de fer impossible qualsevol mena de diàleg?

- El Partit Popular, que no ha sabut o volgut depurar les seves més ràncies essències autoritàries en el seu si, i que veu amb creixent preocupació que els seus votants li tornen l'esquena, troba ara en la qüestió catalana una oportunitat per cohesionar el seu electorat a l'entorn d'una de les seves idees-força seculars: La sacrosanta unitat de la pàtria. I ho fa, a la manera de Rajoy, deixant-se arrossegar pels més radicals d'entre els seus.

- Vostès creuen que aquests radicals podrien impulsar el recurs a la força contra les institucions catalanes?

- El col·lectiu Anemoi ha sostingut sempre que les Forces Armades espanyoles, sota el comandament del Rei i amb la complicitat de l'actual govern, podrien buscar els procediments legals, encara que de cap manera legítims, per realitzar una intervenció a Catalunya en suport a resolucions institucionals també legals, encara que manifesta i escandalosament il·legítimes. La Constitució de 1978, redactada sota pressió militar, va atorgar a les Forces Armades un paper i un protagonisme que de cap manera li corresponen. Crec que està meridianament clar. D'altra banda, hem reiterat com a proposta bàsica en el nivell politicoconstitucional la necessitat de respectar el dret a la lliure autodeterminació dels pobles. Només des de la llibertat pot construir-se un estat o una comunitat d'estats que deixi de ser una presó de pobles.

- Però l'exèrcit espanyol és un col·lectiu de base molt conservadora i essencialment nacionalista.

- Si vostè visita les zones d'oci, com ara sales de lectura en les residències militars, gairebé amb seguretat hi trobarà, a més de les publicacions pròpies de les Forces Armades, el diari La Razón, l'ABC i, com a molt, el diari local més conservador. Així que ara mateix els militars, dins les seves casernes, clubs i residències són muts per reglament i gairebé cecs per costums ben establerts.

- Tot i així, vostès consideren que s'hi està donant una certa evolució ideològica. Per què?

- La raó principal és que la crisi ha polvoritzat el bunker militar. Només cal recórrer la xarxa amb atenció per trobar-se amb l'advertència d'una "marea caqui" contra les retallades i la política antipopular del Govern.

- De tota manera, el discurs hegemònic encara és el tradicional. Quina visió predomina a l'exèrcit espanyol sobre el procés sobiranista de Catalunya?

- Com és sabut la Constitució estableix que les Forces Armades són garants de la unitat i independència de la pàtria, i que el Rei és el cap superior de les Forces Armades. La interpretació d'alguns comandaments militars que han proclamat la seva disponibilitat per intervenir a Catalunya si continua el procés sobiranista, i han apel·lat a aquesta formulació constitucional i a la seva obediència directa al rei, és una manifestació més de la pressió d'aquesta casta militar franquista sobre les Forces Armades. Alguns han afirmat que l'obligació d'intervenir és anterior i està per sobre de qualsevol constitució. És el discurs colpista clàssic: el del 18 de juliol i el del 23F. Com ja he assenyalat, aquesta postura, enfortida fa alguns mesos pel silenci corporatiu s'està enfonsant. En qualsevol cas és un element de la lluita política general entre el Règim i el poble en rebel·lió. Cap militar patriota i honorable pot respondre a aquesta crida.

- Hi ha risc real d'intervenció militar per part de les Forces Armades?

- Evidentment hi ha riscos greus. Al meu parer poden sintetitzar així: La intervenció militar amb forces especials, que en certa manera reproduiria l'autocop del 23F, conduiria a una situació políticament incontrolable. A més, l'augment de la informació sobre aquest mateix fet i el descrèdit total de la monarquia i de les institucions el convertirien en una xarada -potser sagnant- però insostenible. No sembla probable excepte per a la suspensió del procés sobiranista, després d'una intervenció successiva de les institucions de l'Estat. El Congrés ja ho ha fet, però està tocat d'il·legitimitat. Posteriorment, i a iniciativa del govern, entraria en joc el Tribunal Constitucional, però ja és sabut que aquest tribunal té un president militant del Partit Popular i que tots els òrgans judicials superiors estan tocats també d'un descrèdit popular absolut. El més probable és que intentin fer un cop institucional a l'hondurenya, amb el suposat suport de les Forces de Seguretat de l'Estat i de les Forces Armades, i amb el vistiplau internacional. És a dir, de l'UE i, sobretot dels EUA. Aquí sorgeix l'altre gran risc inevitable: la internacionalització del conflicte, amb resultat i previsions absolutament incertes. Però aquí tornem al començament. Vivim en un món insostenible. Cal lluitar per aquest altre món possible que van començar a somiar, sense endevinar la duresa del trànsit, els nostres joves.

- Darrerament, des de sectors unionistes es parla molt d'una possible evolució violenta del conflicte polític...

- És que una altra de les possibilitats es la provocació deliberada d'un conflicte violent que faci més fàcil la intervenció policial i militar.

- Hi ha algun pla d'intervenció?

- Sens dubte. Els estats majors estan per elaborar plans destinats a cobrir per a qualsevol contingència. És obvi que Rajoy no té la més mínima possibilitat de mantenir el règim i la seva monarquia amb l'esclat simultani de la protesta obrera i popular i de l'estructura territorial de l'Estat.

- Què hi ha de l'Operació Estela, anunciada pel coronel Amadeo Martínez Inglés?

- El coronel Martínez Inglés és, com ell diu amb orgull molt justificat, un historiador militar. S'hi ha fet a partir de les seves vivències personals i de les investigacions posteriors. És una mica "L'home que sempre va estar allà". Com a oficial d'estat major va viure directament diversos moments fonamentals de la Transició i els ha relatat després d'investigar-los a consciència. De fet les seves dades sobre el 23-F i la implicació de Joan Carles de Borbó i Borbó en el cop que forgen ell i els generals Armada i Milans del Boch, entre d'altres, ha resultat exacte en allò que és fonamental. El seu relat té llacunes, és inevitable, fonamentalment en els suports de la classe política al cop, però el quadre general és gairebé exacte.

- Quina credibilitat tenen els detalls d'aquesta suposada intervenció militar a Catalunya?

- Crec que Martínez Inglés ha rebut fuites d'informació de fonts fidelignes. L'operació va ser concebuda i planejada, però les circumstàncies i les relacions de poder estan canviant acceleradament. Sens dubte, aquest país té un deute de veritat de perseverança i de valentia amb el coronel Martínez Inglés. Entre d'altres coses perquè també ha revelat la intervenció militar espanyola a la guerra bruta a l'Argentina.