S’atribueix a Unamuno l’expressió “¡Que inventen ellos!”. Certament, provoca menys feina copiar el que fan els altres... si ho fan bé. Els debats electorals és una altra cosa que la política espanyola (i la catalana) ha copiat de les democràcies més antigues. Sigui com sigui, els debats entre candidats s’han convertit ja en un element essencial de tot procés electoral des d’aquells encontres llegendaris entre Richard Nixon i John Kennedy. Després del criticat Rajoy-Sánchez, és un bon moment per repassar els cara a cara més mítics, especialment dels Estats Units i de França.

Els mítics debats Nixon-Kennedy (1960)

El xoc Nixon-Kennedy és encara avui “el” debat al qual tothom es refereix quan es tracta d’endinsar-se en els cara a cara entre candidats. De fet, cal posar-ho en plural ja que van ser fins a quatre debats. Però el més emblemàtic és el primer, el 26 de setembre de 1960. Faltava poc més d’un mes per a les eleccions presidencials als Estats Units. L’administració republicana d’Eisenhower tocava a la fi. El vicepresident Richard Nixon era el candidat republicà i el jove senador John Kennedy el demòcrata.

Eren unes eleccions igualades en les que Nixon apareixia com l’experimentat. Però la televisió es va creuar en el seu camí. Nixon coneixia l’efecte de la televisió, però, increïblement, es va negar a ser maquillat. En els altres debats sí que es va deixar maquillar, però ja havia perdut el primer punt. El seu rostre mal afaitat i ombrívol va ser un llast davant un Kennedy telegènic, amb sentit de la imatge. Diuen els historiadors dels debats que els qui els van escoltar per ràdio van donar Nixon com a guanyador, però la majoria dels espectadors van quedar enlluernats pel carismàtic senador. El 8 de novembre, Kennedy fou elegit en una de les eleccions més ajustades de la història.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gbrcRKqLSRw[/youtube]
Gerald Ford, contra Jimmy Carter: “No hi ha domini soviètic a l’Europa de l’Est” (1976)

Vista l’experiència dels debats de 1960, els presidents dels EUA van mostrar-se reticents a fer debats en les eleccions següents. No fos cas. Però Gerald Ford, l’inquilí republicà de la Casa Blanca el 1976, va accedir-hi enfront Jimmy Carter, el candidat demòcrata, un governador del sud encara desconegut. Van celebrar tres debats, però el que ha quedat és el del 6 d’octubre a San Francisco. Parlant de política exterior, Ford va voler disminuir la imatge d’una URSS poderosa i va assegurar que “no hi ha domini soviètic a l’Europa de l’Est”. Un dels moderadors, atònit, va exclamar: “Perdoni, com diu?”. Ford, agafat en fals, va optar per no rectificar i es va fer fort dient que “Polònia i Romania estan lliures de la influència de l’URSS”. El mes de novembre, Carter es va emportar les eleccions per poc marge.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BuaPct7gH1w[/youtube]
El triomf d’un actor: Reagan-Carter (1980)

En la seva campanya per obtenir la reelecció, Carter ho va tenir més difícil que amb Ford. El context era molt negatiu pel president: una forta crisi econòmica i l’ambaixada americana a Teheran ocupada amb ostatges. Es va enfrontar a un Ronald Reagan que, si desconeixia la lletra petita dels dossiers, dominava com ningú els platós. El vell actor va lluir-se davant un Carter massa racional a qui va sepultar la pregunta final de Reagan als espectadors: “Estan vostès millor que fa quatre anys? Poden anar a les botigues i comprar més? Creu que hi ha més descocupats que fa quatre anys? Amèrica és més respectada que fa quatre anys?”. Molt més que el contingut d’un debat, sovint és un gest o una frase la que simbolitza l’encontre. Era el 28 d’octubre de 1980. Pocs dies després, Reagan arrasava.    

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_8YxFc_1b_0[/youtube]
Mike Dukakis-George Bush: una resposta que ensorra un candidat (1988)

Les eleccions presidencials de 1988 es presentaven igualades. El demòcrata Mike Dukakis s’enfrontava al vicepresident republicà George Bush. A Dukakis, contrari a la pena de mort, el va ensorrar una pregunta: “Imagini’s que segresten a la seva dona, la violen i l’assassinen. Seria partidari de la pena de mort pel culpable?”. En lloc de mostrar algun sentiment, el candidat va respondre maquinalment dient que ell era contrari a la pena capital. La imatge d’un Dukakis fred i tecnòcrata va ser letal i fou derrotat a les urnes.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=POqn7O4XeuI[/youtube]
Lloyd Bentsen: “Vostè no és Jack Kennedy!” (1988)

Els demòcrates van perdre el 1988, però van guanyar un debat, el de vicepresidents, que ha passat a la història per un moment estel·lar. El jove republicà Dan Quayle s’enfrontava al veterà Lloyd Bentsen, un demòcrata conservador de Texas que se les sabia totes. Preguntat per la seva inexperiència, Quayle es va defensar dient que “tinc més experiència al Congrés que Jack Kennedy quan es va presentar a la presidència”. Bentsen no ho va desaprofitar: “Senador, jo vaig conèixer Jack Kennedy. Vaig treballar amb ell. Jack Kennedy era amic meu. Senador, vostè no és Jack Kennedy!”.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NRCWbFFRpnY[/youtube]
Giscard-Mitterrand (1974)

En política europea, els cara a cara més emblemàtics són els de França. Cap dels posteriors ha superat els que va protagonitzar François Mitterand. L’any 1974, l’etern aspirant de l’esquerra competia amb Valéry Giscard d’Estaing, candidat de la dreta. Els sondejos oferien un avantatge per a Mitterrand, a qui el seu contrincant retrata com “home del passat” al·ludint a que arrossegava una llarga experiència política. Però en una seqüència del debat, Giscard li va etzibar: “Vostè no té el patrimoni del cor, senyor Mitterrand”. El candidat socialista va quedar bloquejat. Giscard va repetir la frase. Els analistes van considerar que el cop dialèctic va girar el vot de mig milió de francesos. Giscard va guanyar per dècimes.
En aquest debat, hi va haver un cop baix de Giscard que ningú podia entendre. El candidat conservador va fer una referència que no venia a tomb sobre la ciutat de Clermont-Ferrand, “que vostè coneix molt bé, i jo també”. Era una referència a la ciutat d’Anne Pingeot, l’amant de Mitterrand, casat amb Danielle Mitterrand. Una manera, segurament, d’intentar desestabilitzar el rival.   

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3ZpEm_5mKMo[/youtube]
La revenja Giscard-Mitterrand (1981)

Set anys més tard, el 1981, Giscard, molt erosionat per la crisi econòmica, es presentava a la reelecció, però aquest cop no va poder atrapar Mitterrand, tot i que ho va intentar. Giscard, considerat un economista brillant, li va preguntar per com estava el franc respecte al marc als mercats financers” amb un to arrogant. Mitterrand va donar la xifra i Giscard va voler preguntar “i fa dos dies?”. Mitterrand el va tallar en sec: “No m’agraden les seves maneres. Jo no sóc el seu alumne i vostè avui no és el president sinó el meu contrincant”.
El candidat socialista va aconseguir que Giscard reforcés encara més la seva imatge de polític petulant i distant. En un altre instant, Mitterrand recupera la frase que li havia llançat l’adversari (“l’home del passat”) per escometre’l dient-li que “vostè s’ha convertit en l’home del passiu”. Giscard va perdre el debat i l’elecció.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=35q6X7War0k[/youtube]
Mitterand-Chirac (1988)

François Mitterand va aconseguir la reelecció en les eleccions de 1988 contra el conservador Jacques Chirac. La dreta havia guanyat les legislatives de dos anys abans i Chirac era primer ministre, en una curiosa cohabitació amb el president socialista. En tot el debat, l’astut Mitterrand va adreçar-se al seu rival anomenant-lo “senyor primer ministre”, en una forma subtil de rebaixar-lo. Fins que Chirac no va poder més i va protestar: “Avui vostè i jo no som el president i el primer ministre, som dos candidats davant dels francesos”. “Completament d’acord, senyor primer ministre”, va respondre. Hi va haver un instant divertit quan Chirac es va queixar de l’increment d’impostos als aliments dels animals domèstics. Mitterrand, recordant la frase que li va llançar Giscard, li va dir: “Senyor Chirac, vostè no té el patrimoni del cor en gossos i gats”.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=41cAf4oShSU[/youtube]
Les comparacions sempre són odioses, i a la política espanyola encara li manca millorar els guions. Els debats, especialment els nord-americans, han estat titllats de frívols. Però es fa difícil trobar exemples similars al nivell de “vostè no és decent” o “vostè és roí i mesquí” del Rajoy-Sánchez d'aquest dilluns. El que sí que està clar és la importància dels debats. Hubert Humphrey, que fou senador i vicepresident dels EUA,  ho va dir un dia: “L’error més gran de la meva vida política ha estat no saber utilitzar la televisió”.