Hi ha una data clau per entendre el canvi profund que hi ha hagut en els últims mesos tant a Catalunya com a l'Estat. És el 17 d'agost del 2023. El dia en què ERC i Junts van facilitar l'arribada de Francina Armengol, del PSOE, a la presidència del Congrés dels Diputats acompanyada d'una mesa progressista davant del PP i de Vox. Va ser la jornada en què es va certificar que l'independentisme estava disposat a investir Pedro Sánchez i el primer moment en què es va començar a parlar seriosament de la possibilitat d'aprovar la llei d'amnistia. ERC continuava amb l'estratègia, i qui protagonitzava el gir era Carles Puigdemont. La petició de fer el català oficial a Europa va acabar de desbloquejar la tria progressista de la mesa. 

Vol dir aquesta coincidència que els republicans i Junts hagin destinat el 2023 a refer ponts i a unir esforços? La resposta és negativa. Les dues principals formacions de l'independentisme, lluny de pactar un nou horitzó estratègic, han arribat per separat a la mateixa conclusió: amb Sánchez a la Moncloa, es pot negociar una sortida al conflicte polític. I ho faran desunits. Junts ja té la seva particular taula de diàleg amb mediador internacional en marxa, i ERC farà el mateix en les properes setmanes. I, a banda, el president Pere Aragonès manté viva la mesa de negociació entre governs, que es tornarà a reunir durant el primer trimestre. Units en la discrepància, els fets -i no les paraules- indiquen la primera coincidència seriosa des del 2017.