L'extraordinari Francesc Canosa em deia amb aquell posat que té de cervell hàbil i de murrieria pròpia de la gent de Balaguer: "Recordes quan els independentismes estàvem per sota de la categoria de friqui?". I sí, la memòria, aquella mena de cementiri de zombis capaços de sodomitzar-te a base de records, m'ho fa recordar sovint.

Ara sembla que som una majoria, o com a mínim, i això és el que compta, és que som més forts. Fins i tot diria que ara els que no són independentistes comencen a ser els friquis. I just ara que podem tirar pel dret ens agafen manies.

Si la manifestació independentista de la Diada surt com ha de sortir -si és que volem ser alguna cosa- ara ens tornen les manies de friqui com ara plantejar-se la forma d'organitzar un hipotètic referèndum, o com colar una mena d'Hisenda pròpia com a pas previ a no se què o sobre l'obligació moral de celebrar unes eleccions portant al programa la declaració d'independència i altres esquizofrènies per l'estil.

Potser imaginen que l'adversari és idiota i s'encantarà mirant com els catalans celebrem l'enèsim pessebre vivent mentre ells acaben de perfilar el pla per fer-nos desaparèixer. Encara que alguns no ho vulguin veure, estem immersos en un conflicte molt dur, duríssim.

Ara no és moment de collonades, o en qualsevol cas, si hi ha d'haver collonades, que siguin mínimes perquè la fam és a tocar de la cantonada. Agradi o no, si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que les independències ni es pacten, ni es negocien i, si filem prim, ni es voten; les independències es declaren i es defensen. I sí, George Washington també va ser un friqui, però després ho van ser els anglesos.