La història dels ciutadans d'aquest país amb els peatges és ben desgraciada. Durant anys, els conductors van creure que les concessions eren temporals -tal i com deien els contractes- i que en un futur, llunyà però definit, aquelles barreres barrades en blanc i vermell acabarien desapareixent. I bé, de moment, almenys hi havia autopistes.

Això fins que l'Estat va decidir multiplicar les autopistes per tot arreu. Va ser quan agents comercials, turistes ocasionals i catalans amb família al sud van tornar amb notícies inquietants: quilòmetres i quilòmetres d'asfalt negre i brillant, amb dos i tres carrils per banda perfectament senyalitzats, rectes infinites amb algun cotxe solitari trencant l'horitzó... I mai cap peatge.

Vist amb perspectiva, aquella va ser la primera presa de consciència popular del dèficit fiscal de Catalunya. Ho va denunciar, per primera vegada, l'ERC d'Àngel Colom, que ho va convertir en un emblema d'agitació bastant indigest per a les elits polítiques i financeres del país, tan -sospitosament- disposades a la col·laboració en aquest negoci.

Amb l'arribada del tripartit, la polèmica va anar perdent força. Ja no hi havia cap partit disposat a atacar el sistema de peatges i debats com el del finançament o l'aeroport el van superar per dalt... Fins ahir, que José Montilla va prometre -des del peatge de Premià- grans rebaixes i, en alguns casos, l'anhelada gratuïtat. Mentre, al seu darrere, dotzenes de conductors treien la tarja sense ni mirar-lo.