El segon tripartit va generar, en l'àmbit de l'independentisme, un big-bang de grans proporcions, amb fragments de matèria política allunyant-se de l'antic nucli a tota velocitat. I les eleccions municipals del 22 de maig han començat a marcar l'inici del cicle contrari, amb una forta tendència a la recomposició dels trossos inconnexos.

Amb la salvetat de les CUP, actualment no hi ha cap instrument amb èxit electoral dins d'aquest àmbit. De forma progressiva, marques guanyadores com ERC, Carod, Carretero, Reagrupament, Laporta o Solidaritat han anat decaient per causes diverses, però sempre amb el denominador comú d'unes batalles internes tan brutals com perfectament públiques. Per això el temps que queda fins a les eleccions espanyoles serà una cursa per posicionar-se el millor possible dins d'una inevitable plataforma conjunta.

Èxits rotunds com Bildu o Compromís, basats en la unitat, condicionaran el pròxim congrés d'ERC, del qual en sortiran lideratges diferents que necessitaran, urgentment, una nova estratègia i un èxit electoral que la corrobori. I una circumstància especialment favorable per a aquest espai és que la competència electoral l'encapçala Josep Antoni Duran Lleida, un símbol incòmode fins i tot per al sobiranisme convergent.