La ciutat de Madrid ha volgut dedicar una estàtua al militar Blas de Lezo, un fet que no té perquè ser un despropòsit en si mateix, perquè al capdavall les ciutats tenen el dret a distingir a qui vulguin, fins i tot aquelles persones que no tenen gaire res a veure amb la població que els homenatja. Almenys, en el cas de Barcelona la relació amb el general Prim -que té una bonica estàtua eqüestre al parc de la Ciutadella- va ser molt més viscuda, i només cal consultar un manual d'història per saber què va fer el militar per la ciutat.

El cas és que Blas de Lezo, com que era marí, poca relació va tenir amb una ciutat situada a 350 quilòmetres de la costa més propera, però malgrat això, la capital d'Espanya li ha fet un monument, i no pas un de discret, perquè set metres d'estàtua són molts metres, fins i tot si el pedestal en forma part. Potser es tracta d'una mesura anticrisi que, si més no, haurà beneficiat l'escultor i el fonedor.

Sigui com sigui, el tal Blas de Lezo, entre altres suposats mèrits militars en té un que va consistir en bombardejar Barcelona durant el setge del 1714, i això ha originat tot de crítiques, inclosa una petició formal del consistori barceloní, ofès pel reconeixement oficial a un botxí de la ciutat. Tothom té dret a protestar i a defensar el seu bon nom, encara que a Madrid la petició hagi entrat per una orella i sortit per l'altre. 

Però la lliçó que cal extreure de tot plegat no rau només en el fet que Madrid dediqui una estàtua a un senyor que va bombardejar la capital dels catalans a principis del segle XVIII, sinó en el fet que la capital dels espanyols reivindiqui, en ple segle XXI, un militar colonial, un home esguerrat per serveis a la pàtria, algú disposat a deixar la pell -s'hi va deixar mig cos- per defensar Espanya. Potser per alguns Blas de Lezo és una provocació inoportuna i innecessària, però per l'alcaldia de Madrid és més aviat un exemple de bona conducta, i això sí que és preocupant, molt preocupant.