Estem en un país que la gent fa conferències per sobre de les seves possibilitats. Estem en un país on l'spindoctorisme dels pebrots, l'empatx de l'Ala Oeste de la Casa Blanca o House of Cards ha idiotitzat la realitat política de la mateixa manera que Melrose Place va vasectomitzar els cervells d'una colla d'adolescents lliurats al low-cost  i que ara són carnassa de Wattsap i d'ansiolítics. La sort és que a l'altra banda potser és pitjor perquè la síndrome de Don Pelayo ha deixat lobotomitzada una pretesa democràcia liberal sorgida de la franquícia espanyola del nazisme.

Malgrat tanta ximpleria, malgrat les trobades, les reunions, les passejades i els ara t'estimo molt i ara no m'estimes gaire, d'enquestes sorpresa del CEO quan no toquen, en plenes negociacions i amb uns resultats extravagants dirigits a fer la punyeta als republicans desorientats,  la realitat és evident: ERC s'ha menjat els pressupostos, des de Palau asseguren que les eleccions plebiscitàries se celebraran el mes de març -amb el ja habitual apòsit sorneguer de “si és que s'avancen”-, que tant Mas com Junqueras coincideixen a dir obertament que “no hi ha alternativa al no acord” i que l'ANC ha congelat la batussa interna que tenia visos d'agafar una dimensió perillosa.

Potser Mas i Junqueras haurien d'entendre que res del que fan és personal. Si tots dos perden vanitat, hi guanya el procés. I tant que tots dos s'han omplert la boca de transparència i de no arreglar les coses als despatxos i resulta que darrerament no fan altra cosa. Ara com ara, la percepció honesta dels ciutadans és que tots dos només fan que marejar la perdiu del mandat democràtic que tots dos van rebre claríssimanent ara fa dos anys.  

En cas contrari, els ciutadans hauran de recordar als polítics la divisa d'en Blondie, el gran personatge “d'El bo, el lleig i el dolent”, interpretat per l'incommensurable Clint Eastwood: “El món es divideix en dos, Tuco (el lleig): Els que encanonen i els que caven. El revòlver el tinc jo, així que ja pots estar agafant la pala”.