La relació entre polítics i tragèdies no és fàcil, ho reconec. Se'ls criticarà si hi tenen un paper protagonista i se'ls criticarà encara més si n'estan absents. Però, al capdavall, em sembla que tot es redueix a com s'interpreti la seva funció. Poden estar al servei de les persones o poden utilitzar l'atenció mediàtica per impostar un dolor personal que, en realitat, no senten i una funció de recerca i suport que, a l'hora de la veritat, no exerceixen.

En aquest sentit, el drama de l'Airbús 320 està donant una idea bastant aproximada de la maduresa de les institucions d'aquest país quan es tracta d'afrontar la desolació col·lectiva. El Govern està assumint les responsabilitats que li pertoquen eficaçment i sense estridències i els ajuntaments afectats han sabut reaccionar correctament, donant informació i, alhora, protegint la intimitat i el dolor de les famílies. Fins i tot el govern de Madrid ha estat a l'altura de les circumstàncies, actuant sense sectarismes en una tragèdia bàsicament alemanya i catalana.

L'accident, malauradament, ja no té solució. És d'esperar que les famílies de les víctimes puguin enterrar, tan aviat com sigui possible, els cossos dels seus éssers estimats. I això s'ha de fer en la intimitat més estricta. Els funerals d'estat, amb arquebisbes, reis i presidents no consolen; molesten. En fi, una abraçada ben forta a tanta bona gent, a tanta solidaritat, a tanta humanitat. No calen caixes negres per detectar tot això: Hi és. Per sort.