La tristesa de la nostra existència és que a la gent li agrada matar-se entre ells. N'hi ha que ho fan amb perspicàcia, altres a mata-degolla, altres que ho fan a miquetes i bocins, i molts que ho fan sense adonar-se'n, o més aviat dit, sense que la víctima se n'adoni i, a sobre, mori feliç.

Amb els anys, hem reprimit els nostres instints predadors. Gràcies a la severitat de la decència, més que no pas de l'ètica, a l'escola, als ajuts socials i, sobretot, a la força i la convicció que representen l'aparell repressiu de l'estat, ara no ens matem tant. Ho fem quan la demografia pressiona amb totes les seves conseqüències. Així, els hutus maten tutsis, i fa poc anys els Balcans es van convertir en un sinistre parc temàtic de la salvatjada, la matança i, en definitiva, de la Humanitat.

Aquesta setmana s'ha esvalotat el galliner perquè una brega entre gitanos i senegalesos ha acabat amb un mort a trets a Sant Adrià de Besós. Un crim, com tots, execrable, però un crim. I no ens ha d'estranyar, insisteixo, perquè fa 200.000 anys que ens matem. De fet, el dia de Reis, dos dels acusats de l'homicidi del Besós ingressaven a la presó. Seran jutjats. I si el tribunal ho considera pertinent i provat seran condemnats. Aquest crim no canviarà res perquè dissortadament no té prou entitat per canviar res.

En canvi, no veig els mateixos escarafalls, ni minuts de silenci, ni declaracions dels perjudicats en veure un crim que sí que va canviar les coses i pel qual ningú no ha estat jutjat. Veig com un crim social més perniciós contemplar entre aplaudiments una família, que entre tots mantenim, que legitima la seva existència privilegiada en una guerra civil, en una repressió ferotge i llarga i en la imposició del cap de l'únic règim feixista que va assassinar un president d'un país escollit democràticament. Els gitanos seran jutjats. Algun dia ho farem amb els Borbons, gendre a part?