Deu ser un fenomen únic al món. Hi ha moltes pel·lícules basades en fets reals, però no em consta que hi hagi uns fets reals que s'acostin cada vegada més a una pel·lícula. Em refereixo a "La vida de Brian", un film dels Monty Phyton (1979) que, curiosament, ha entrat amb força en la precampanya catalana, fins el punt d'identificar, amb una certa aproximació, els bàndols contendents, que en alguns casos s'hi reconeixen obertament.

Ja és tradició que el sobiranisme català es vegi retratat en l'escena en la qual els militants del Front del Poble de Judea exhibeixen, estúpidament, el seu sectarisme ridícul enfront les altres organitzacions que combaten igualment l'Imperi Romà. Brian vol lluitar contra els romans, però es troba que, en la pràctica, només li ofereixen enfrontar-se als jueus que tenen els seus mateixos objectius. De fet, el deliri culmina quan un dels grups aconsegueix fer fugir els romans i, en comptes d'aprofitar-ho, se suïcida, davant la perplexitat del mateix Brian.

La novetat és que ara els socialistes catalans també han adoptat la mateixa pel·lícula per autodefinir-se. En el seu cas, l'escena que els identifica és la d'una reunió dels independentismes jueus, que acaben fent un llistat exhaustiu del que ara es diria l'obra de govern dels romans que, en bona lògica, els hauria de fer dubtar dels seus propis arguments.

El cas és que, en tota la pel·lícula, només el mateix Brian aplica el sentit comú, entre la incomprensió de tothom. Òbviament, acaba crucificat però, al capdavall, als qui va liquidar la història va ser als romans, no pas els jueus. Així que "always look on the bright side of life".