Mas no vol perdre i Junqueras vol guanyar. Tot és molt més complicat, evidentment, però el "brogit" en què està immersa la política catalana des del mes d'octubre es deu, bàsicament, a la competició entre CiU i ERC -tan inoportuna com es vulgui, però del tot  inevitable- per l'hegemonia dins del camp sobiranista/independentista. Un espai que, a hores d'ara, conforma el bloc central de la política catalana. Qui lideri la franja més ampla dels 1'9 milions de votants del sí-sí determinarà el futur d'aquest país a curt i mitjà termini i això és el que ambiciona, legítimament, qualsevol partit. CiU i ERC, també.

Però la confrontació Mas-Junqueras, tot i ser important, no és substantiva. Hi ha una majoria social que acabarà articulant-se d'una forma o altra, de la mateixa manera que s'ha sabut expressar al carrer, de forma espectacular, cada cop que hi ha hagut una convocatòria ciutadana i transversal. De fet el serial CiU-ERC ni tan sols és nou, només es tracta de la reposició del capítol anterior de la mateixa lluita pel poder, en aquell cas emmarcada per l'Estatut.

Al capdavall, març o setembre canviaran poca cosa. Majoritàriament, la societat catalana ha adquirit prou maduresa política com per assumir el futur en les pròpies mans. I això, inevitablement, impulsarà l'emancipació. Els llibres d'història no dedicaran ni cinc ratlles al "brogit".