Ha mort Marcelino Camacho. Tots els meus respectes per un home que va lluitar tota la seva vida i per un representant dels últims supervivents dels que van haver de prendre les armes per defensar la República i la democràcia. Tot aquest compromís és més del que han mantingut les generacions posteriors i honorarà per sempre la seva memòria.

Dit això, Camacho ha tingut una mena de funeral d'Estat, i això no és casualitat. Ell i d'altres líders de l'antifranquisme van ser els que van pactar una democràcia que ens ha arribat, al cap dels anys, amb el gruix d'un paper de fumar. Potser era inevitable, potser no hi havia alternativa, però el cert és que les lloses d'aquelles renúncies encara pesen, i molt.

El príncep d'Astúries ha visitat la capella ardent de Marcelino Camacho. I tenia raons per fer-ho. Però, mentrestant, les fosses comunes de molts companys del vell sindicalista continuen igual d'oblidades que fa trenta anys, quan els comunistes espanyols van abandonar la bandera de la República i van passar-se a la bicolor.