El nostre és un candidat jove, diuen molts equips de campanya per vendre el seu cap de cartell. Difonen aquesta casualitat biològica com si fos una gran virtut, quan de fet, la joventut no ho és mai per ella mateixa en política. S’assumeix d’una forma força generalitzada que aquells líders polítics amb més futur que passat tenen integrada una nova visió de la societat i dels plantejaments per gestionar la cosa pública, i sovint no és així. És obvi que hi ha casos en què joventut i renovació d’idees i projectes van de la mà, però delimitar per norma el que és nou del que és vell només en funció de l’any de naixement és voler fer passar, en molts casos, bou per bèstia grossa.

Molts nois i noies d’aquest país omplen les files de les seccions juvenils dels partits i fidelitzen tant amb unes sigles que s’acaben convertint en un mer apèndix d’aquells que manen, a qui reprodueixen com autòmats en massa ocasions. Hi ha joves que al 2015 estan en contra que el poble pugui votar en un referèndum per decidir el que calgui, i després són aquests mateixos els que són presentats com una garantia de renovació. Més enllà d’un rostre sense arrugues, les idees acostumen a ser les mateixes que les dels seus antecessors, això sí, passades per Twitter, Facebook i amb algun que altre "selfie" per demostrar que es va a la moda.

A molts partits, sobretot els que coneixem com a tradicionals, no els ha interessat mai cultivar unes joventuts que es desviessin dels plantejaments traçats des dels aparells de direcció, de manera que els que han tingut més impuls intern han estat aquells que han seguit els preceptes marcats sense discutir-los massa. Hi ha candidats que no van més enllà de la trentena i que s’han passat anys fent d’altaveus i buscant no perdre la cadira. I després en diuen renovació...