Aquests dies han coincidit a emergir a la llum pública les accions i opinions de dues o tres personalitats que representen perfectament la línia de continuïtat que connecta l'essència política del nacionalisme espanyol, de forma ininterrompuda, des de la nit dels temps -i mai millor dit- fins els nostres dies. No es tracta de personatges decisius, però sí indicatius.

Cronològicament, la primera en manifestar-se va ser María Luisa Cava del Llano. La Defensora del Poble en funcions, mà dreta del socialista Enrique Múgica, s'ha preocupat de vetllar per a què els immigrants del futur tinguin dret a ignorar la llengua catalana, tal i com van sentenciar els magistrats del Tribunal Constitucional. Cava del Llano és filla d'un falangista que encara feia d'ultra pels carrers a principis dels anys vuitanta i, en canvi, Múgica va passar per la presó per comunista. Però han estat un equip ben avingut, amb la complaença del PSOE i el PP, que els van nomenar de comú acord. Els Defensors del Poble són el PSOE i el PP, efectivament. Però també CiU i ERC, que van votar favorablement la candidatura d'Enrique Múgica el juny de l'any 2000.

El següent en cridar l'atenció ha estat l'extremeny Alberto Oliart, màxim responsable de RTVE. Oliart, de 82 anys, creu que el nacionalisme català "és el més perillós i no l'hem de subestimar" i recorda amb precisió policial que, segons va comprovar quan estudiava a Barcelona els anys quaranta, "els meus companys parlaven en català i fins i tot llegien poesia en català. Hi havia alguns separatistes ja aleshores". Alberto Oliart va obtenir el primer càrrec de responsabilitat a l'administració el 1963 i des d'aleshores no ha baixat del cotxe oficial. Cal dir que Oliart és president de RTVE, igual que Múgica, gràcies al consens PSOE-PP. Tot i que, també en aquest cas, el vell jerarca va rebre el suport, i els vots, de Josep Antoni Duran Lleida ("un nomenament encertat", va dir l'home de CiU a Madrid) i el "respecte" de Joan Ridao ("un perfil de consens", va afirmar el cap de files d'ERC).

Ser simpàtic és una qualitat, sens dubte. Però, en fi, potser no hauria de ser aquesta la principal característica dels diputats catalanistes a Madrid.