Divendres va trencar-se l'última baula que lligava una part del catalanisme amb el pacte de finals dels anys setanta. Jordi Pujol, un polític acostumat a marcar fronteres morals als altres, ha resultat un defraudador fiscal que ha prioritzat la seguretat patrimonial de la seva família a la rectitud i l'exemplaritat exigibles a qualsevol successor de Macià i Companys. Al marge de quines siguin les conseqüències immediates per a la família Pujol, queda clar que, des d'ahir, el procés polític català queda totalment lliure de qualsevol interferència patriarcal.

L'episodi és, òbviament, una decepció per als nombrosos ciutadans d'aquest país que, en alguna ocasió, han donat suport a les urnes a algú que ha estat president de la Generalitat durant dues dècades llargues. Però també és una bona notícia per a la societat catalana de ben entrat el segle XXI, que comença a veure el principi de la fi de la impunitat d'aquest vèrtex polític i econòmic que ha estat hegemònic des de finals de la dictadura franquista, siguin quines siguin les motivacions que fan aflorar cadascun dels casos.

I, finalment, una advertència que -afortunadament- no escoltaran. La constatació que la família Pujol té diners a Andorra no retornarà ningú a l'obediència mansa i passiva que el règim de Madrid espera i desitja com a projecte de futur per a aquesta societat. Si algú ha confós Catalunya amb una monarquia s'equivoca, encara que més d'una família mantingui l'herència de l'avi a Suïssa.