La història dels grans combats del catalanisme és també la dels seus enemics. Cada vegada que Catalunya ha intentat recuperar sobirania, ha hagut d’afrontar l’oposició d’un sector intern que ha fet costat a les posicions mantingudes per l’estat espanyol. Però els col·laboracionistes no són un bloc monolític. N’hi ha hagut de molt hostils a tota expressió de catalanitat i d’altres que potser creien que sense enarborar la bandera catalanista, es podrien obtenir més guanys per a Catalunya. La història, però, els desmenteix.

Fa uns dies, l’historiador Joan B. Culla es referia a l’anomenada "operació diàleg" pilotada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Criticava que, tot i el discurs sobre el diàleg, fins ara la número dos del govern espanyol només havia dialogat amb els líders de les forces contràries al procés. I definia l’operació com "una espècie d’Unió Monàrquica Nacional 2.0", referint-se a una aliança de forces espanyolistes de fa quasi bé un segle. En cada període històric, han brollat personatges, alguns de ben pintorescos, que han volgut liderar una Catalunya més o menys assimilada.  

Alfons Sala: un monàrquic contra l’autonomia

A finals del 1918, la majoria de forces polítiques catalanes, des de la Lliga Regionalista als republicans per l’esquerra, van reclamar l’autonomia política. Era anar més enllà de la Mancomunitat de diputacions que ja existia. El 1919, com a reacció, es va produir l’aliança de tots les forces d’obediència monàrquica a Catalunya, fins aleshores dividits, en una Unió Monàrquica Nacional (UMN). Aplegava els dirigents dels partits liberal i conservador en una coalició unionista. Hi eren figures emblemàtiques de l’alta burgesia ennoblida per Alfons XIII, com el baró de Viver, el cacic de Terrassa i comte d’Egara Alfons Sala, el comte de Fígols, Manuel Rius i Rius (fill de Rius i Taulet), Milà i Camps…

De tots ells, Sala va ser el més rellevant. Diputat per Terrassa durant anys, industrial important, d’idees proteccionistes, va fundar l’Escola d’Enginyers Industrials de la ciutat i fou membre del Partit Liberal. Amic d’Alfons XIII, es va convertir en un enemic de Francesc Cambó. La UMN de Sala va ser un intent ambiciós de reunir el gruix de la dreta d’obediència espanyola a Catalunya i plantar cara a la Lliga, la força catalanista hegemònica dins de la burgesia.

Tot i que, electoralment, la UMN no va obtenir uns resultats brillants, els seus integrants van fer carrera durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Potser se’n pot extreure una lliçó. Poc després del cop d’estat de 1923, Primo de Rivera va designar Alfons Sala president de la Mancomunitat. El comte d’Egara va creure que la dictadura premiaria els seus serveis nodrint la Mancomunitat de les competències que havia negat als catalanistes. Res d’això: el 1925, va ser suprimida.       

1934: regionalistes i lerrouxistes contra Companys

El 1934 hi va haver un xoc de trens entre Catalunya i el govern espanyol. Després dels fets del Sis d’Octubre, amb la revolta de Lluís Companys contra l’executiu de dretes a Madrid, la Generalitat fou suspesa. Durant un any i mig (octubre de 1934-febrer de 1936), Catalunya va estar regida per un governador general designat pel govern central. Malgrat la brevetat del període, van ocupar el càrrec un seguit de personatges de filiació diversa que compartien només la ira contra Companys i ERC.

Curiosament, en aquest període van ser governadors generals un català, un mallorquí i un valencià. El català va ser Joan Pich i Pon, que va ocupar també durant uns mesos l’alcaldia de Barcelona. Havia fet diners fundant una empresa d’electricitat i pertanyia al Partit Radical de Lerroux. No seria recordat si no fos per les anomenades piquiponades, relliscades verbals que feien les delícies del públic (com quan va dir que en política calien tres "m": ministració, ministració i ministració…).  

El valencià fou Ignasi Villalonga, militant de la CEDA, el partit de Gil Robles, fortament conservador. Era un financer que va presidir durant el franquisme el Banc Central. Com també era un home important en el món financer Fèlix Escalas, que el va substituir com a governador el 1935. Era de la Lliga i durant la dictadura va ser procurador en Corts.
D’aquesta manera, vells adversaris com eren un lerrouxista com Pich i Pon, un regionalista com Escalas i un seguidor de Gil Robles –que no reconeixia el règim de la República- aplegaren forces contra la Generalitat republicana. El triomf del Front Popular el febrer de 1936 va suposar el retron de l’autonomia i de Companys com a president.

Gual Villalbí: un ministre amb despatx a Foment

Durant el franquisme hi va haver molts col·laboracionistes. Però potser un dels més significatius –i menys coneguts- va ser Pere Gual Villalbí (1885-1968). Catedràtic de dret mercantil, fou directiu de Foment del Treball, la gran patronal catalana, i va ser nomenat per Franco president del Consell d’Economia Nacional el 1940. El 1957, va entrar al govern com a ministre sense cartera. Era el ministre català i ho va ser durant vuit anys. L’home feia de pont entre el Pardo i els poders econòmics catalans.

Al no tenir ministeri adscrit, solia utilitzar un despatx que tenia a la seu de Foment del Treball a Barcelona. Sovint se li encarregaven tasques especifiques, com la coordinació de les tasques d’ajuda davant diverses inundacions. Es va guanyar fama de ministre poc influent fins al punt que va fer fortuna la frase “amb Gual o sense Gual, és igual”. Tot i que en algun lloc se li atribueix un paper en el Pla d’Estabilitat de finals dels cinquanta, el seu paper va ser menor.

El català que sí que va manar, i molt, fou Laureà López Rodó, que seria ministre posteriorment, primer com a comissari del Pla de Desenvolupament i més tard d’Exteriors. D’un perfil molt diferent, López Rodó va aconseguir formar un equip tècnic on van col·laborar figures desvinculades del Movimiento, com els economistes Joan Sardà i Fabià Estapé.   

Del Club Catalònia a la vella AP  

A la mort del dictador, van començar a mobilitzar-se els sectors més vinculats al règim que volien sobreviure a la seva fi. I van sorgir moltes sigles de grupuscles, clubs i partits. Un dels més actius va ser el Club Catalònia, on s’hi van aplegar algunes figures de la burgesia nostrada, com Salvador Millet i Bel, Josep Antoni Linati (aleshores director general d’Aigües de Barcelona), el gendre de Cambó, Ramon Guardans, i alguns supervivents de totes les hores com Carles Sentís. Volien representar la "moderació" catalana en uns moments en què podien petar de valent. Van acabar confluint en el partit Concòrdia Catalana, que impulsava Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació.

La realitat va ser que no hi hagué espai electoral per un partit propi de la dreta espanyola a Catalunya que no fos pilotat directament des de Madrid. Quan van arribar les primeres eleccions, del juny de 1977, els qui van voler sobreviure amb el missatge de la "concòrdia" van haver d’aixoplugar-se sota el paraigües de la UCD de Suárez. Allí van acabar trobant-se Sentís, el jurista Manuel Jiménez de Parga –més tard president del Tribunal Constitucional- i alguns provinents de l’oposició antifranquista, com Anton Cañellas. Samaranch ja havia volat cap a Moscou, on trobaria un futur polític aleshores inimaginable.    

D’altres grups, com la Unió del Centre de Catalunya, més liberal, s’integraria també a la UCD primer, i després en bona part a Convergència Democràtica. El sector conservador més recalcitrant i espanyolitzat s’integraria a l’Aliança Popular de Manuel Fraga, i després al Partit Popular. Un segment que sempre ha tingut un espai propi, però que mai ha pogut competir seriosament per l’hegemonia del bloc central amb el catalanisme.