L'article que van publicar ahir, al diari "El País", Carme Chacón i Felipe González és una peça interessant, sobretot perquè es tracta de la primera resposta, més o menys articulada, des del socialisme a la manifestació del 10-J i a les possibles conseqüències que es poden derivar d'una nova etapa històrica en el catalanisme polític.

En essència, Chacón i González no van gaire més enllà de la clàssica culpabilització del PP, a qui atribueixen el gruix del distanciament entre les opinions públiques espanyola i catalana. Però hi afegeixen un actor nou que, per primera vegada, passa a primer pla de les preocupacions d'aquests destacats representants del socialisme espanyol. Es tracta, segons ells, dels que "proposen com a solució màgica la independència, amb arguments que combinen l'apel·lació a les emocions -especialment les negatives- amb la invocació d'un groller càlcul econòmic cada cop més distant de les tradicions progressistes i més pròxim als postulats de la Lliga Nord italiana". És a dir, només des de l'espanyolisme es pot ser progressista. Segona idea vella.

Així les coses, la novetat fonamental és que la ministra i l'expresident fan una crida al combat frontal del socialisme contra l'independentisme català. Per això critiquen "la falta d'energia dels que, des de Catalunya i des de la resta d'Espanya, apostem per la via de l'entesa i rebutgem tant la via de la imposició uniformadora com el de la separació". Chacón, per tant, es postula -amb els galons que li confereixen els centenars de vivaspañas que porta cridats i la fe prosèrbia que lidera gairebé en solitari- com a possible alternativa davant d'un Montilla que assenyala amb el dit com a massa tou. En definitiva, la ministra de Defensa s'ofereix per a l'atac.