"Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa després de xupar-me tres anys de presó, els ha de tenir molt ben posats, eh, molt ben posats! Que comenci a passar ell cap allà i després m’ho explica!”. Era el 19 de juliol del 2020. Oriol Junqueras concedia la primera entrevista a TV3 després de sortir de la presó. Vicent Sanchis, l'aleshores director de la cadena, deu recordar vivament aquell momentum professional, perquè va ser una conversa que va passar a la història. Nou de cada deu analistes polítics internacionals la situen com el primer símptoma clar d'un canvi fefaent en l'aura del líder d'Esquerra.
Han passat els anys i som allà mateix, clavats en aquella nit de juliol. En cada entrevista o intervenció d'Oriol Junqueras es percep amb nitidesa que aquell cotxe que circula lent pel carril del mig està complicant el trànsit a l'autovia republicana. Que li expliquin, si no, a Ricard Ustrell, que dilluns passat va estar a punt de perdre la paciència davant d'un candidat a la presidència -a les presidències, de fet- que no acabava de respondre massa res i que semblava ignorar completament que la Catalunya independentista d'avui ja no tolera que no li responguin massa res.
"No cal que digui que jo no ho sabia", va dir Junqueras al presentador d'El Matí de Catalunya Ràdio quan aquest li va preguntar pels cartells sobre l'Alzheimer o el ninot de Sant Vicenç. I ara el més temptador seria posar-se a valorar si el líder d'Esquerra va dir la veritat o no, si n'estava al corrent o no. Però aquesta veritat té una importància relativa, perquè la cruïlla en què es troba avui la formació republicana va molt més enllà de tota aquesta trama tan lamentable (i interessant).
Que ara els militants del partit centressin els seus esforços a investigar minuciosament la patètica campanya B seria un error estratègic, perquè llavors estarien cedint només a aquest assumpte el poder decisori del congrés del 30 de novembre. I l'objectiu d'aquest congrés no és jutjar una acció, sinó un període de més d'una dècada. Després de 13 anys, després de quatre derrotes clamoroses i de perdre bous i esquelles a cada nova cita electoral, després del lògic trasbals emocional que li va causar la repressió ferotge d'aquest Estat infumable, la innocència o la culpabilitat de Junqueras en l'afer concret dels cartells i del ninot és força irrellevant pel que fa a la valoració global de la seva presidència.
Dit d'una altra manera: fins i tot en el cas que Junqueras no sabés absolutament res dels cartells i del ninot, fins i tot en el cas que ell fos una de les víctimes de tot aquest afer (que no m'estranyaria gens), continuaria sent el candidat menys apte per capitanejar el futur del partit amb garanties. Per matemàtica pura. Pel pas del temps i pels nous temps. Per la degradació que ha experimentat el seu mandat, malgrat els seus primers anys pletòrics. Una degradació evident que no fa més perfectes altres candidatures, ni de bon tros, però que sí que les fa una mica més profitoses, més creïbles, per afrontar l'encàrrec que el destí els ha assignat.
“Hi haurà concretadors al món, però més concretador que jo és impossible!", va dir Junqueras a Sanchis en aquella entrevista folla per emmarcar. Quatre anys després, i amb el permís dels dos protagonistes, faig meves les paraules d'un dels líders més importants, necessaris i recordables que ha tingut mai aquest petit país: hi haurà concretadors al món, però més concretadors que jo és impossible.