La característica que millor defineix el procés d'emancipació nacional de Catalunya és que va de baix a dalt. Són les bases del catalanisme les que han forçat, des del carrer i des de les urnes, que partits com CDC -però també ERC- hagin passat d'un sobiranisme teòric i retòric a assumir la concreció pràctica d'una ruptura amb Espanya. Els 1'6 milions de manifestants de la Via Catalana no expressaven simpatia cap a unes sigles o altres, sinó que exigien al conjunt del catalanisme polític que activés la majoria ja existent a les institucions.

Però, a diferència d'Escòcia, els partits catalans no tenen una estratègia definida. CiU no acaba de concretar si complirà, o no, els terminis acordats per convocar la consulta i, en cas afirmatiu, tampoc no queda clar si CDC assumiria una ruptura amb UDC per aquesta causa. De l'altre cantó, ERC evita comprometre's a activar la fase decisiva del conflicte amb l'estat, tot esperant que unes eleccions anticipades els atorguessin la victòria que els pronostiquen les enquestes. En tots dos casos s'avantposa l'electoralisme i la maniobra de partit al mandat popular.

CiU i ERC són els dos partits principals del catalanisme, disposen d'una majoria clara i tenen una responsabilitat històrica davant seu. Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba es van posar d'acord en una tarda sobre Catalunya: "les qüestions d'estat transcendeixen els problemes conjunturals, per molt seriosos que siguin", va recordar el líder del PSOE. Artur Mas i Oriol Junqueras han de fer el mateix en un procés que ha de passar per data i pregunta, govern d'unitat, pressupostos i llista conjunta a les elecions europees. O això, o el catalanisme civil els acabarà desbordant.