El procés de perpetuació de la monarquia borbònica està tenint com a efecte principal l'arrenglerament, nítid i inequívoc, entre dues essències polítiques que són excloents. D'una banda, els partits del vell règim de la transició han tancat files per defensar l'statu quo i fer de barrera infranquejable contra qualsevol canvi. Són els partidaris d'una democràcia gestionada des de les elits amb una praxi de gran desconfiança respecte als electors, als quals no deixaran decidir res que considerin veritablement important. Aquí hi ha el PP i el PSOE, òbviament, però també noves incorporacions com UPyD o Ciutadans. Són els partits explícitament borbònics.

De l'altre cantó hi ha les forces polítiques que intenten forçar un aprofundiment democràtic basant-se, sobretot, en l'obertura a la ciutadania de les grans decisions col·lectives. Allà hi ha, com a mínim, mitja esquerra espanyola, a l'entorn d'Esquerra Unida, Podemos i una constel·lació molt activa d'organitzacions socials, amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca com a exemple més evident. També hi ha el catalanisme sencer, amb la majoria social que això comporta. Des d'un punt de vista estrictament democràtic, aquestes són les forces de progrés.

I aquí és on CiU ha de prendre una decisió. Tenint molt en compte que, a Catalunya, els que s'arrengleren amb les forces borbòniques tenen un nom.