Què és contingència i què és essencial en l'actual règim espanyol? Què és aparença i, per contra, quins instruments són imprescindibles a l'hora de perpetuar-lo? Per entendre-ho, val la pena destinar cinc minuts a analitzar l'enquesta que publicava aquest diumenge el diari El País, tant pel que fa als resultats com, sobretot, pel marc mental que denota.

D'entrada, apliquen a l'estudi una opció purament editorial. El diari global posa a competir els caps de llista dels partits amb... el rei d'Espanya. Naturalment, és l'únic que disposa d'un coneixement del cent per cent entre els enquestats, que porten dècades (i segles) patint una activíssima campanya de culte a la personalitat respecte a la família Borbó. Però el fet és que si Felip VI no és el candidat d'un partit, quin sentit té col·locar-lo amb avantatge en una competició en la qual no participa? Demoscòpicament, cap. És allà únicament per legitimar el règim del 78 i exhibir percentatges d'acceptació nordcoreans.

Tot i així, la idolatria monàrquica és, només, la distorsió més obvia. Molt més profund és l'esforç -titànic- per convertir Albert Rivera en la salvació del règim. Ciudadanos emergeix com l'última esperança, el Podemos de la casta que pot defensar els pactes subterranis de la transició des d'un partit que no ha governat mai enlloc i que, per tant, no ha cobrat comissions. Tot i la sobreexposició mediàtica, Rivera té molta cura de no qüestionar mai els principis generals de la transició, ni l'actual fur dels espanyols. I això és el que remarca, complagut, el responsable de l'enquesta: "A Podemos sembla estar passant-li alguna factura (...) la desqualificació en bloc d'uns anys (els de la Transició) especialment estimats i enyorats pels espanyols (i que, en canvi, Ciutadans recorda i elogia cada cop que en té l'oportunitat)". Si Pablo Iglesias pot ser un problema, Albert Rivera n'és la solució.

I una última observació. Segons l'enquesta, Catalunya no existeix. No hi ha vots a cap partit d'àmbit diferent al de l'estat, ni candidats a res que no sigui La Moncloa. Amb una sola excepció: Albert Rivera. L'espanyol perfecte, el català ideal.