Hi ha molts motius per ser crític amb el PSC, almenys pel que fa a les posicions nacionalment ambigües que acostumen a utilitzar per evitar la col·lisió el PSOE. No és el cas de la sentència del TSJC. Al marge de conjuntures -i sense esperar a conèixer l'estratègia del socialisme espanyol- el PSC ha reaccionat, de forma inequívoca, defensant el català com a única llengua vehicular de les escoles d'aquest país. Ho ha fet fins i tot Carme Chacón, cosa que li ha costat un èxit indesitjat a Twitter: #chacondimision.

En aquest sentit, considerar equivalents el PSC i el PP és pura demagògia. Un bon grapat dels alcaldes socialistes de les ciutats més importants han deixat constància de la seva fidelitat a la llengua. El PSC, a més, no ha dubtat a afegir-se al front parlamentari que deixa molt clar el caràcter minoritari de les forces que intenten saltar-se el Parlament amb l'ajuda de tres famílies i un grapat de magistrats.

El PP català tenia una bona oportunitat per demostrar que respecta la voluntat democràtica d'aquest país. I res, ni els alcaldes.