Ha estat una injecció d'autoestima que ha anat molt més enllà del cercle estricte de la militància convergent. El partit de Jordi Pujol ha canviat el tradicional sentit d'estat -de l'estat dels altres- per l'objectiu d'un marc jurídic i polític propi. Ara, gent com Miquel Roca o Antoni Fernández Teixidó militen en l'independentisme (sic) i a Duran Lleida se li atapeirà l'agenda madrilenya de socialistes i peperos demanant explicacions. Qui ho havia de dir.

Aquest cap de setmana, a Reus, Artur Mas ha llençat un cove que feia temps s'havia quedat buit i ho ha apostat tot a la carta del pacte fiscal. No hi haurà via del mig perquè la crisi la fa impossible i qualsevol proposta que no impliqui el final de l'espoli ja no és viable. CiU intentarà la sobirania fiscal, però això depèn del pacte entre ambdues parts. En cas de desacord, només queda l'estat propi, l'única solució que no requereix el permís de Madrid.

CDC s'ha mogut. I, com a mínim, el que ha quedat clar és que abans la independència que perdre el poder. No és poc.