Un polític amb perfil tècnic, poc carismàtic, fred, tímid, resolutiu, ideològicament marcat i a qui no li fa res exercir el paper de policia dolent de la funció. Així és Cristóbal Montoro (Cambil, Jaén, 1950), a qui diuen que el seu origen humil l'ha marcat i li ha fet la pell més dura davant les adversitats i les crítiques, però també li ha servit per llaurar-se un perfil outsider que li ha comportat xocs amb altres companys de l'executiu, com Luis de Guindos o José Manuel García-Margallo. Ell rebutja apel·lar als seus orígens familiars per llaurar-se una imatge de personatge propi de Charles Dickens, però el cert és que de jove va haver de desplaçar-se a Madrid junt als seus pares i germans per buscar-se la vida, i no sempre amb sort, ja que els van arribar a embargar la llar.

Malgrat tot, a casa el van empènyer a estudiar i va llicenciar-se en ciències econòmiques i va aconseguir una càtedra d'Hisenda Pública a la Universitat de Cantàbria el 1989. Un any més tard, però, ja va començar a implicar-se en política, per contribuir a construir des del PP un discurs econòmic alternatiu al de Felipe González del qual no se n'ha separat i que incloïa més privatitzacions, flexibilització salarial o contenció de la despesa. Esperanza Aguirre, en una conferència al Círculo Ecuestre, va definir dimecres a Montoro com a "socialdemòcrata", un biaix que deu tenir molt amagat. De fet, va ser assessor del president del partit, José María Aznar, i va fer el salt a cara descoberta quan va ser escollit com a independent diputat al Congrés el 1993 i va exercir com a portaveu econòmic del grup popular. Tres anys més tard, ja va ser nomenat secretari d'estat d'Economia i el 2000 va ser triat ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, des d'on ja va promoure polítiques encarades al dèficit zero i la reducció de despesa. Arran de la victòria del PSOE del 2004, deixava el càrrec i feia el salt al Parlament Europeu, tot i que el 2008 retornava al Congrés com a portaveu d'Economia. Mariano Rajoy li va confiar el 2011 la complicada missió de contribuir, junt a Luis de Guindos, a retornar l'equilibri a les balances financeres de l'Estat. Ara seguirà amb una responsabilitat similar, com a ministre d'Hisenda i Funció Pública, tot i que perd les competències en administració territorial, les quals són assumides per Soraya Sáenz de Santamaría.

Esquitxat per Gescartera i flagell contra Catalunya

Durant aquesta dilatada carrera, s'ha enfrontat igualment a diversos escàndols. Un dels principals va ser assumir el cas Gescartera, que va dur a la dimissió del seu secretari d'estat d'Hisenda, Enrique Giménez Reyna, i de la presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, Pilar Valiente. Igualment, van acusar-lo de cobrar la dieta mensual de 1.800 euros mensuals per als diputats de fora de Madrid (va ser triat per la circumscripció de Sevilla) tot i tenir casa a la capital espanyola. Així mateix, durant els darrers anys ha dirigit un dur i tenaç ofec de les finances catalanes que han justificat la seva intervenció. Aquests problemes i el paper agre que ha hagut d'exercir per corregir el dèficit públic no li han impedit mostrar sovint amples somriures en públic, ja que és capaç de viure la pressió amb certa calma. De fet, no li va tremolar la mà per multar fa mig any qui l'havia fet entrar en política, Aznar, amb 70.403 euros per irregularitats fiscals i fer-li pagar 199.052 euros més en una liquidació complementària.

Tot i això, es relaxa escoltant òpera i, en concret, li encanta Beethoven, malgrat que, en realitat, no li costa massa conciliar el son. Abans també li agradava la hípica, tot i que una caiguda el 2001 que el va mantenir sis mesos convalescent va obligar-lo a canviar aquesta afició per passejades pel camp. Aquell mateix any, a més, es va separar de la seva primera dona, amb qui havia tingut dues filles, tot i que el 2006 tornava a pujar a l'altar per casar-se amb Beatriz, la seva segona muller.