El Míting de la Llibertat va ser una gran mobilització per les llibertats que es va fer el 22 de juny del 1976, quan el règim franquista restava dempeus, mesos després de la mort del dictador. Un acte organitzat pel Govern al Col·legi d’Advocats de Barcelona ho ha recordat en presència del president de la Generalitat, Salvador Illa. Va ser el primer míting de masses autoritzat des de la mort de Franco i fou important per donar impuls a l’antifranquisme, però alhora va contribuir a la construcció del que seria el PSC. Convergència Socialista, germen del PSC, en fou el principal organitzador.
Salvador Illa ha sentenciat que aquell míting expressa bé el que ara és la societat catalana, agraint a la generació de Raimon Obiols la feina per “la llibertat que avui gaudim”. S’ha preguntat què significa avui dia la paraula llibertat: “Assistim a un corrent que pretén reduir-la a una pulsió individualista, a no pagar impostos, però quan van mal dades ens adonem que necessitem l’Estat. L’individualisme no ens fa més lliures, desempara els més fràgils. Ningú és lliure tot sol”.
Illa ha cridat a “protegir la paraula llibertat” i vigilar els extremistes que volen aprofitar-se dels problemes de la gent. La llibertat no neix del campi qui pugui, sinó del funcionament dels serveis públics: “La llibertat que es demanava fa 50 anys no es demanava en clau individual. Era una llibertat generosa, compartida i fraternal”, convocant a protegir les llibertats contra els nous extremismes.
Obiols ha recordat aquell moment en un diàleg amb la periodista Esther Vera i ha reconegut “la sorpresa davant l’entusiasme i la memòria col·lectiva del poble de Catalunya”. Obiols ha explicat que aquell acte va donar la temperatura del cos social del poble català i ha destacat que hi era present el llegat de Francesc Layret, Salvador Seguí i Lluís Companys, assassinats i compromesos en el projecte de fer una gran força dels treballadors. El dirigent històric ha considerat que "preservar l’esperança originària” és el principal èxit del PSC, que és el mateix PSC de Reventós”. Dels errors, no n’ha dit cap perquè “hi ha molt on triar”. Obiols ha subratllat el paper d’”oposició digna feta pel PSC durant anys sense trencar el país”.
Obiols sobre Pujol
A una pregunta sobre la llarga hegemonia del pujolisme, ha respost que va ser la identificació feta entre la figura de Jordi Pujol, Catalunya i la Generalitat, així com la idea que el país podia desaparèixer, pensament que pot ser perniciós. “Venen temps complicats i el missatge de la unitat civil del 1976 és plenament vigent”. Sobre Pujol, ha dit: “Jo el conec molt. Ell a mi no em coneix”. I ho ha explicat dient que els de dalt coneixen poc els de baix. Obiols, que ha esmentat el risc dels discursos d’Éric Zemmour a França, s’ha mostrat optimista malgrat l’ascens de l’extrema dreta i ha afirmat que un dels trets positius de la “nació catalana” ha estat la capacitat de fer molts catalans provinents de tot arreu.
L’exprimer secretari del PSC, que va tenir topades amb els capitans territorials del seu partit, ha explicat que s’ha reconciliat amb l’aparell del seu partit perquè ha vist “tantes pujades i baixades, tanta pirotècnia, tant de personalisme, tant hiperlideratge que veig els responsables de l’aparell com uns jardiners. M’agrada l’aparell”.
Sobre el procés, Obiols ha assegurat que va girar entorn la pregunta “I si sí?”, referint-se a la teoria -que ha fet seva- del botó: molta gent premeria el botó per assolir una independència sense costos de cap tipus. Però les coses eren més complicades: “No es poden alimentar falses esperances”. S’ha refermat en un “federalisme dels fets” com a via pragmàtica per Catalunya i s’ha proclamat adepte de l’informe Draghi per Europa, i s’ha definit com algú que “surt decebut de casa”. Ha previst que el març del 2027 hi haurà eleccions a Espanya i pugnaran dues idees de l’Estat, els nostàlgics i els qui defensen un país plurinacional i “tindrem l’oportunitat de mantenir l’excepció”.
Ha introduït l’acte Jordi Font Cardona, militant històric del PSC, col·laborador de Nació i membre del patronat de la Fundació Rafael Campalans, que ha organitzat l’acte junt al Memorial Democràtic. Font ha subratllat els objectius que buscava aleshores el socialisme: la unificació de totes les branques socialistes, ser pedra de molar de la unitat civil del poble de Catalunya, sortint al pas dels riscos que podien suposar un neolerrouxisme o un essencialisme excloent, i el retorn de la Generalitat exiliada. Font Cardona ha assegurat que auqets fonaments buscats continuaven sent vigents.
El conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, ha intervingut per destacar el perquè d’un record així, en un moment de polarització extrema mentre que creixen les opinions entre els joves que consideren que els problemes són més resolubles en un context autoritari. “La democràcia ni és perenne ni ens va ser regalada”, ha dit, esmentant la necessitat d’escoltar els testimonis dels qui van patir la manca de llibertats.
El 1975 va ser l’any que va morir Franco. El 1977, l’any en què es va legalitzar el Partit Comunista, el de la recuperació de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, i el de les primeres eleccions democràtiques. Però el 1976 va ser un any clau. Fou quan totes les forces socials i polítiques democràtiques van lluitar al carrer contra l’edifici que restava dempeus de la dictadura: manifestacions per l’amnistia impulsades per l’Assemblea de Catalunya, vagues massives, el naixement del diari Avui i la primera Diada massiva, a Sant Boi de Llobregat.
El míting es va fer al Palau Blaugrana i hi van assistir més de 10.000 persones. Carlos Arias, el darrer president del franquisme, era encara al poder, però la via repressiva començava a evidenciar la seva inutilitat. L’acte tindria un paper destacat en el procés d’unificació de les diverses branques del socialisme, tot i que també hi van ser destacats dirigents de totes les famílies de l’antifranquisme, des d’Antoni Gutiérrez Díaz i Josep Solé Barberà, del PSUC, a Jordi Pujol i Miquel Sellarès, de CDC. Al final de l’acte d'avui, s’ha vist el documental El míting de la llibertat, de Josep Maria Forn.
