29
d'abril
de
2023, 20:22
Actualitzat:
02
de maig,
9:28h
David Madí (Barcelona, 1971) és encara un habitual de la crònica política malgrat que fa més d'una dècada que va abandonar per decisió pròpia la primera fila de Convergència. Mà dreta d'Artur Mas des que va arrencar l'ascens de qui seria president de la Generalitat, influent a l'hora de triar Carles Puigdemont com a successor a correcuita, i també veu amb ascendència de portes endins en la tardor del referèndum, Madí va fer el salt fa dos anys i mig a la crònica judicial després d'una detenció en el marc de l'operació Volhov que ha acabat, finalment, en no res. Si més no, en el seu cas.
En aquesta entrevista a Nació, l'empresari i antic estrateg, un dels dirigents més ben informats del país i ara ja alliberat, repassa la seva situació jurídica i personal de l'últim lustre, i analitza el moment que protagonitza l'independentisme. La seva tesi principal és que cal un "relat per a adults" del que va passar la tardor del 2017 si el moviment vol continuar endavant.
- A principis d'aquest mes, el jutge va arxivar la causa contra vostè emmarcada dins del cas Volhov. L'argument que va fer servir és que vostè no disposava de la influència necessària per justificar el tràfic d'influències que li atribuïen. Com ha viscut aquests anys sota la lupa judicial?
- No és fàcil. És evident que no és plat de bon gust per a ningú, i que té moltes conseqüències en molts ordres. He pagat un preu molt car. Dit això, ni tan sols em vaig llegir la interlocutòria. Considero que és la mateixa gasòfia que és des del principi el cas Volhov, que és un muntatge. S'han vulnerat, en el meu cas i el d'altra gent immersa en aquesta causa, tot el que es podia vulnerar de principi a final. L'inici ja era injustificable: la instrucció ha estat kafkiana. Imagineu-vos si les coses han de ser clares en el meu cas per haver d'arxivar. Tot això vol dir dos anys de monitorització de la meva vida, filtracions de converses i un cost professional i personal important.
- La seva activitat empresarial se n'ha ressentit.
- Evident, evident.
- Vostè, el 2010, quan deixa la política i CiU, amb Artur Mas al capdavant, arriba al Govern, se'l considera un golden boy i moltes empreses es rifen els seus serveis.
- Quan deixo la política i em dedico a la vida professional, em va bé. Això i Hisenda ho trenquen. Abans de Volhov, he estat una diana predilecta d'Hisenda, que és una de les potes de la repressió que moltes vegades s'obvia i ha fet molt mal.
- Abans que aparegui el jutge, hi ha un editorial del diari El País del 2016 en què ja se'l situa com a cervell a l'ombra del procés.
- Era president del consell territorial d'Endesa, una empresa estratègica i que anava molt bé. Aquell editorial és l'avís que fa el CNI, amb visita prèvia al propietari italià d'Endesa sobre tot això.
- El detenen juntament amb Xavier Vendrell i Oriol Soler, integrants de l'estat major del procés que va portar cap al referèndum. Vostè considera que se'ls deté per això, per haver format d'aquesta estructura?
- De la mateixa manera que parlo d'aquesta instrucció kafkiana, també he de dir que hem tingut sort amb el fiscal: si n'arribem a tenir un de patriòtic, acabem a la presó com Sandro Rosell. Vam tenir un fiscal que, des del primer moment, no va creure en la causa i s'hi va enfrontar frontalment. Fins i tot amb discussions amb el jutge en diverses interlocutòries, acusant-lo d'investigació prospectiva.
- Però si no hagués format part de l'estat major, tot això no hauria passat?
- No vaig formar part de l'estat major del procés. Aquesta és una realitat. El meu paper, algun dia, ja s'explicarà.
- Si ho vol fer ara, estarem encantats d'escoltar-lo.
- No crec que sigui el moment. Però és evident que el cas Volhov és per perseguir el que ells creuen que és la branca civil del procés: gent que no té cap càrrec, cap notorietat formal política, i que consideren -amb informacions que provenen del CNI- que allà estàvem.
- Dins d'aquesta família també sobrevola la causa secreta sobre el Tsunami Democràtic, que en aquest cas s'instrueix a l'Audiència Nacional. En les últimes setmanes han aparegut informacions centrades en el paper de Marta Rovira, secretària general d'ERC. Té alguna novetat, ni que sigui sobre el calendari? El tranquil·litza no aparèixer en filtracions?
- No sé en qualitat de què estic en aquesta causa. A mi el jutge Aguirre m'hi envia seguint els despropòsits de tota la causa per una conversa amb el meu fill de quinze anys, al cotxe, en la qual parlàvem dels dies que hi havia l'embolic del Tsunami. No hi ha on agafar-se. Això porta tres anys i mig en secret de sumari, cosa absolutament anòmala i difícil d'entendre. Sobre les filtracions, ha d'aixecar desconfiances: qui filtra, en aquest cas, està estimulant alguna cosa. La meva tesi és que volen muntar un embolic al voltant del Tsunami per a ERC al voltant de les eleccions espanyoles.
- Creu que l'objectiu és desestabilitzar, dificultar, la reedició dels pactes entre ERC i el PSOE.
- Quan hi ha una filtració d'aquest tipus, ja es pot dir clarament: fa molts anys que tenim operacions, espectacles i atestats falsos. Comencem a conèixer coses de les clavegueres, també les mediàtiques. Per tant, quan passa una cosa d'aquestes, no és periodisme d'investigació, sinó de filtració, i el filtrador té una intenció. No m'atreveixo a precisar-la, però la meva intuïció em diu que això serà de cara a dificultar la relació entre el PSOE i els "enemics d'Espanya", en aquest cas ERC.
- En una entrevista a RAC1, va assegurar que s'havia sentit "violat en manada" per la Fiscalia, el jutge i Hisenda. No creu que la metàfora és exagerada?
- No he format mai part dels puritans del políticament correcte. Crec que és una imatge que, qui l'ha volgut entendre, l'ha entès perfectament. Quan et tenen dos anys amb micròfons al cotxe, telèfons intervinguts amb programari dins per mirar-ho tot, Pegasus, Hisenda revisant els meus comptes i els dels meus clients… Tot, absolutament tot, revisat. La sensació d'una violació és bastant encertada perquè la gent la pugui entendre.
- Quan s'adona de les intervencions i dels micròfons?
- Tinc avisos, en la meva vida professional, a partir del 2015. Gent important de Madrid m'avisa amablement. És evident que, en els anys que van del 2016 al 2018, una sèrie de gent estàvem advertits que les telecomunicacions s'estaven intervenint massivament, de manera legal i il·legal.
- Ha parlat d'inspeccions d'Hisenda. Quantes n'hi han fet?
- Totes. Des que em dedico a la vida privada, hi ha hagut totes les inspeccions per mi, per la meva dona i per totes les meves empreses. Quan algú vol confegir una teoria rara sobre mi en temes de finançament, tinc els comptes més transparents i auditats del país. I ho saben.
- Operació Catalunya, lawfare, persecució als independentistes: en l'establishment en el qual vostè es mou, tot això està assumit de la mateixa manera que en el conjunt de l'opinió pública?
- La gent que em coneix i treballa amb mi sap què és, això. En el món dels negocis, això no va bé. Una persona que té aquest tipus d'assenyalament i persecució té un cert punt de radioactivitat, i això en el món dels negocis no és bo. Hi ha gent que no s'ha portat gens bé, i gent que s'ha portat més bé. Quan entres en una situació d'aquestes, ja saps què s'hi juga. Vull dir una cosa: molta gent, durant el procés, va caure en una ingenuïtat molt forta, inclosos líders molt importants, per desconeixement del que és Madrid, l'Estat, com es defensa i la seva cultura política. Jo no puc al·legar desconeixement, ho sabia perfectament. Sabia el pa que s'hi donava.
- Vostè ho va avisar, en algun moment?
- Evidentment que havia avisat que això seria una reacció lògica de l'Estat. Molta gent anava amb una ingenuïtat, un lliri a la mà, extraordinaris. I no estic parlant de la bona gent de les manifestacions, estic parlant de líders polítics.
- Ara ja no hi hauria excusa per ser ingenus quan es diu "ho tornarem a fer".
- Entrant més en el plantejament general, en algun moment -i encara no s'ha fet- s'haurà d'explicar el procés per a adults. Fins ara hi ha explicacions concretes, parcials, però el relat polític de com van anar les coses... Segurament passa com amb la història: quan la veus de lluny és difusa, i de prop fa una mica d'angúnia. En algun moment hi haurà d'haver una explicació per a adults de tot plegat. Més que res perquè, si això no es fa, ningú podrà avançar en res. Francament, el país va quedar estancat el 4 d'octubre del 2017.
- Una explicació per adults no es pot confondre amb relats que es fan des de sectors de l'independentisme que denuncien una gran mentida, un gran engany, respecte la tardor de l'1-O?
- Quan dic parlar per adults no em refereixo a sectors hiperventilats que des de les xarxes, les comoditats d'un sofà o d'una tertúlia, sense haver arriscat res ni tenir coneixement de res, fan crítiques destructives. El procés té llums i ombres que van permetre avançar molt, fracassos importants, però el perquè de moltes coses -aquest relat per a adults, si és que algú el vol escoltar- s'haurà d'explicar en algun moment.
- Aquest relat l'haurien de fer de forma conjunta i de forma pública Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, com a màxims responsables d'aquella tardor?
- Dubto que ells vulguin i puguin fer-lo.
- La manera d'encetar una nova etapa és propiciar un relleu moral de lideratges de Puigdemont i Junqueras, encara que impliqui temps? La influència de tots dos hi és.
- No sé aventurar-me en això. Sí que sé que hi haurà un cicle que es tancarà amb les següents eleccions catalanes, que seran segurament després de les espanyoles, ja veurem quan. Hi haurà un final de cicle i s'haurà de veure què passa. S'ha de fer un balanç dels darrers sis anys. Jo sé que l'1-O es va guanyar, que el 3-O es va guanyar més, i que el dia 4 el país es va quedar estancat. El rellotge està parat aquí. El que ha vingut després, senzillament, han estat aspectes residuals de l'estancament. Hem avançat, aquests cinc anys? El país té més cohesió i més força política? Té més capacitat de palanca internacional? El balanç dels últims cinc anys és el que es jutjarà en aquestes eleccions, en el camp sobiranista. M'aventuro a dir que hi haurà conseqüències.
- Vostè sap que el balanç no és positiu.
- Sóc un bon analista, però no pitoniso.
- No li demanem si es farà: si s'hagués de fer el balanç de guanys i pèrdues, per vostè és negatiu, en aquest moment.
- Això és evident. Altament negatiu.
- Per què creu que això passarà després de les pròximes eleccions, i no a les del 2021?
- Encara hi havia esperança que es continués. La degradació ha anat amb el trencament del sobiranisme i de qualsevol mena de sintonia estratègica. Això és el que marca l'acceleració. Conec bé les dinàmiques dels partits, i sé que en dinàmica electoral ningú farà cap reflexió de fons. Ningú canviarà les agulles del tren, se l'hauran de fotre. Si no saben que en el món sobiranista s'està gestant una abstenció de càstig descomunal, és que no hi entenen gens.
- Això porta a una victòria del PSC, i també a un govern socialista.
- Aquest és un escenari amb força probabilitats.
- L'independentisme necessita un cop com aquest?
- Ho explico moltes vegades. Tenim una cultura política de resistència, som capaços de resistir èpoques duríssimes. Però guanyar requereix un altre tipus de disciplina, de mentalitat. I, per guanyar, es requeria, es requereix i es requerirà una altra mentalitat que aquesta. Si això és una lliçó que s'assumeix i s'aprèn, hi haurà alguna cosa de positiva.
- La lliçó per on passa?
- La primera és que, en base al marc de la defensa dels partits de l'statu quo autonòmic, sense una unitat i comandament únics, i una força vertebrada i operativa, no hi ha partida. Tot i així, seria duríssima i ja ho veuríem. Però sense això no hi ha ni partida.
- Com es pot propiciar?
- Tinc una visió bastant de prop del que són els últims 25 anys de la política catalana, des de diverses perspectives i coneixent molt els actors. La genètica política porta a la fragmentació, al caïnisme, al cantonalisme: és una cosa que és pròpia. Aquests 25 anys han anat sempre així, en els últims anys de Jordi Pujol i amb Artur Mas. I ho ha estat després, menys en dos moments que han durat mesos: Junts pel Sí i l'estat major de l'1-O. És quan hi ha unitat i comandament únic. Qui ho vulgui entendre ja ho entendrà.
- ERC intenta el diàleg amb l'Estat, amb tots els inconvenients coneguts i els torpedes com la causa del Tsunami. Junts abandera una certa estratègia de confrontació. La via dels republicans pot acabar donant algun tipus de resultat?
- Sincerament, no hi ha cap estratègia en marxa. És una situació marcada per no haver sabut enderrocar la paret. Tothom hi està encallat i, com que no saben enderrocar-la, es dediquen a tirotejar-se els uns als altres. Aquesta és la situació real del sobiranisme, amb la joia de l'altra banda.
- Abans de les catalanes hi haurà les espanyoles. Es pot donar l'escenari que ERC tingui capacitat de decisió sobre la investidura de Pedro Sánchez, i el mateix pot passar amb Junts. El sobiranisme ha de continuar donant aire al PSOE? O desentendre-se'n?
- Un escenari té certa probabilitat, que és que guanyin el PP i Vox. Hi ha qui pensa que el sobiranisme es reactivaria, es vertebraria. Jo pronostico que, si això passa, en l'estat actual del moviment, tindrà més debilitat que mai.
- Com pitjor, pitjor?
- En aquest cas, davant d'una ofensiva amb regles totalment diferents de les que juga el sobiranisme, que Déu ens agafi confessats. Si hi ha una situació com ara, amb aliances amb partits catalanistes, sense un front comú a Madrid que faci operatiu això -no només ERC o Junts, també el PNB i altres aliats parlamentaris-, si no s'articula amb força, es farà de comparsa, com passa en aquest moment.
- Hi ha un relat segons el qual es poden pactar coses amb el PSOE, però després el PSOE no és capaç de fer que els poders de l'Estat, sobretot el judicial, segueixin aquests pactes.
- Jo vinc de CDC i del peix al cove. Qualsevol Govern de CDC aconseguia moltes més coses que els governs sobiranistes. Aquesta és una realitat empírica. A més de ser a Madrid, s'ha de tenir força i se n'ha de saber. En aquest cas, ni es té força ni se'n sap. Els uns i els altres.
- Junts està en disposició de tenir aquesta força a Madrid?
- Tothom està perdut en un laberint propi. Junts està en un laberint particular, ERC també. Quan arribin les catalanes és quan s'haurà de fer balanç i s'assolirà la catarsi.
- Era necessari que Junts sortís del Govern per fer aquesta catarsi?
- La meva opinió és prou coneguda: sortir del Govern és un error tràgic per a tothom. Per a Junts, i per a ERC. I ho és per una projecció a la qual dono molt valor. La generació dels avis, que es va empassar 40 anys de franquisme, va tenir la mentalitat d'incorporar la cultura del poder al catalanisme. Això és molt poc popular. La cultura del poder vol dir que consideraven que, per aguantar el franquisme, s'havia de tenir una estratègia en el món cultural, i es va crear Òmnium. Es va dir que havien de tenir poder econòmic, i es va muntar Banca Catalana. Es va dir que volien tenir poder polític, i es va muntar Convergència. Es va dir que volien tenir poder institucional, i es va crear la Generalitat des de zero. Això va ser la cultura del poder incorporada al catalanisme. Avui tinc la sensació que el catalanisme renuncia permanentment a tenir poder. I que el pensament feble s'ha apoderat del catalanisme. En aquest cas concret, que les dues parts d'un Govern tinguin mala relació, com ha estat sempre els últims 25 anys, no és cap novetat. Que comporti aquesta renúncia és un error, per part dels dos. El Govern que n'ha quedat és feble.
- La reflexió que fa té a veure amb el fet que el poder és contradictori?
- El catalanisme i el sobiranisme volen el poder? Sí. Si no, no jugueu, nois. Sense això no transformarem les coses. Hi ha una sensació que fa angúnia, perquè sí, el poder és contradictori, és complicat, comporta cessions, negociacions. La puresa sempre és molt més divertida d'explicar, però no serveix per res.
- A vegades és poc amable.
- És complicat. I a l'altra banda la tenen absolutament, la cultura del poder.
- Lamentar la sortida de Junts del Govern i dir que és un gran error, i alhora dir que cal una catarsi, que s'havia d'acabar aquest cicle... Si una virtut té el trencament de l'executiu és que suposa el trencament efectiu d'aquest cicle.
- És evident. Com que conec la manera de processar les coses, ara ningú mira a llarg termini. Tothom està entaforat amb les municipals, i tothom recalcularà en base a això. Però el flanc estratègic està descobert. Ja veurem què passarà en les properes catalanes. El resultat serà una esmena a la totalitat del que s'ha fet els últims anys.
- Quan arribin les properes catalanes s'hauria d'haver superat aquesta pugna soterrada entre les dues ànimes de Junts, representades per Laura Borràs i Jordi Turull. Vostè qui creu que acabarà comandant l'estratègia?
- Si m'ho permeten, en dinàmiques internes de partit no hi tinc interès. M'interessa el país.
- Per tant, no ens dirà si creu convenient que Borràs plegui dels seus càrrecs després de la condemna per corrupció.
- No soc un polític en actiu, soc un opinador civil. No hi entro.
- El respecte a les institucions s'ha degradat?
- Totalment. Això va començar després de l'octubre del 2017, amb l'època Torra, i ha anat continuant. Independentment de les persones, que poden estar més o menys encertades en cada moment, l'important és si el sobiranisme vol acumular poder per transformar i fer coses, o són una colla d'aficionats abandonats a la deriva funcionarial de les administracions. El sobiranisme s'haurà de replantejar moltes coses, en aquest terreny.
- Convergència està tornant?
- No. CDC es va enterrar, es va destruir. És la primera víctima de l'Operació Catalunya. És molt fàcil deixar-ho amb Villarejo, però l'Operació Catalunya és un GAL 2: hi estan implicats els dos principals partits, la monarquia, un disseny operatiu de dalt cap a baix. Finalment, Villarejo acaba sent com Amedo i Domínguez amb els GAL, però l'operació té una concepció filosòfica molt important: aquesta vegada, la conllevancia s'ha acabat. El famós dilema orteguià, en aquell moment, hi ha un acord important en les elits espanyoles per acabar-ho i trencar-ho. Es va muntar una operació amb moltes potes al voltant d'això.
- Però hi ha la confessió de Jordi Pujol, el cas Palau i el 3%, que són reals.
- Soc molt polèmic, amb això. Hi ha una veritat incòmoda que no ens atrevim a dir: una de les herències de la Transició és que reposa sobre una immensa bola de merda, començant per la monarquia, continuant pel poder econòmic i els partits polítics amb finançament il·legal des del seu moment. Pot haver-hi gent que en tingui una valoració positiva, si això va permetre que no hi hagués un altre vessament de sang. Potser té el seu sentit. Dit això, a CDC i a Pujol no se'ls ataca per això: hi hagués el que hi hagués, era deu vegades menys del que hi havia a la Corona, del que hi havia al PSOE i del que hi havia al PP. Se'ls ataca per destruir l'impuls del sobiranisme. Hem estat, tots plegats, d'una ingenuïtat tremenda.
- Si CDC és una víctima, s'hi posa bé perquè s'autodissol.
- És l'únic partit que, efectivament, va ser capaç de donar-ho tot fins a l'autodestrucció.
- No hi ha cap remota possibilitat que revisqui, si Xavier Trias guanya a Barcelona?
- Ningú proposa el retorn de CDC. La meva manera de veure les coses, en aquests moments, no és entre independentistes i covards, entre valents i rendits, que és la dinàmica que es vol establir moltes vegades. La diferència és entre professionals i aficionats. Aquesta és la dicotomia del sobiranisme, en aquests moments.
- Fa uns quants anys, un alt càrrec que havia treballat amb Artur Mas li va dir que calia tornar al camp base, que no calia atacar el cim de l'Everest. Com es pot replegar el moviment sense perdre el que s'ha fet fins ara?
- És una evidència que s'està anant enrere. Tant en els terrenys de la capacitat de poder econòmic, la capacitat lingüística, la capacitat cultural… No és neutre, tot això que està passant. No és que no s'avanci, és que es tira enrere. Aquesta és una de les conseqüències de tot això. Forma part del disseny de tot plegat. Recordo una conversa molt interessant amb un dels presidents de l'Íbex-35, quintaessència de l'establishment de Madrid, que no s'ha d'entendre mai que són ximples. Des d'aquí, a vegades, costa que s'entengui. Em va dir que havia estat al Québec en el moment de l'últim referèndum, i em va fer un paral·lelisme: "Us passarà el mateix, i a partir d'aquí no passarà res important".
- Una de les conseqüències del procés, estètica al marge, és la sortida de les grans empreses. Es parla de propiciar-ne el retorn. Fins on és discurs màgic i fins on és possible?
- Amb les coordenades que es donen avui, la decisió d'un retorn difícilment es produirà. Hi ha una primera cosa que s'hauria d'haver fet: quan parles de política econòmica, has de parlar d'interessos. La cultura del poder té un diàleg d'interessos amb les grans empreses. Això va fallar en aquell moment, i continua fallant ara.
- Amb un alcalde com Trias, Barcelona pot guanyar interès?
- Per sobre del d'Ada Colau, cent vegades. Si alguna cosa ha passat en la Barcelona de Colau és que ha caigut del top ten de ciutats del món. Sense ser-hi per població o capitalitat -no és Londres, París, Roma, Nova York o Shanghai- va pujar en el rànquing perquè a partir dels Jocs Olímpics i de Pasqual Maragall, a qui s'ha de reconèixer una transformació molt important de la ciutat, va situar-se a dalt. Va pedalar, va atraure. En l'època Colau s'ha baixat del rànquing perquè s'ha deixat de pedalar. No és una ciutat on es facilitin les coses. Això sí que és una cosa que pot tenir solució.
- Va ser un error, el pas al costat de Mas?
- Aquesta és una història que també requerirà una explicació per a adults. Ho diré molt fàcilment: a vegades, quan vas al llit amb nens t'aixeques pixat. I la CUP és la part del sobiranisme més infantil de totes les que hi ha.
- Però sense la CUP hi ha majories.
- I amb la CUP no hi ha cap majoria útil.
- La sensació és que, des del pas al costat, hi ha una pèrdua de control del procés?
- És bastant evident, això.
- És el primer senyal de pèrdua del sentit institucional?
- Els recomanaria a tots que rellegissin el discurs de Mas del 25 de novembre de 2014 que va donar lloc a Junts pel Sí. És el més important del catalanisme del segle XXI. Aquell discurs era el camí.
- En aquest camí totalment diferent, què ha fet més mal: enterrar CDC o declarar la independència de manera simbòlica? Què pesarà més en els llibres d'història?
- Seran severs amb el que va passar particularment entre el 4 i el 27 d'octubre del 2017, i això requerirà la seva autòpsia de veritat. A molta gent li costa d'entendre, i entenc que estigui perplexa. Allà hi va haver un problema molt clar. L'1-O es guanya, no era l'escenari previsible, perquè l'Estat perd els estreps i decideix fer l'atac democràtic més greu que s'ha fet mai. Aquest escenari tenia poques probabilitats, dies abans. El sobiranisme, el 3-O, trenca les costures i posa dempeus tots els demòcrates del país. Aquest és l'eixamplament de la base, això és l'èxit rotund de l'1-O. Què passa a partir d'aleshores? Per què passa? Com passa? On ens ha portat? Això és el que s'hauria d'explicar a partir d'ara.
- Hi ha una part de la ciutadania que prefereix no saber, perquè és massa dolorós.
- Cert. Hi ha molta gent que està emmirallada en les fabuloses manifestacions, en les magnífiques mobilitzacions, i es queda allà. Ho entenc, és una cosa humana. Però en algun moment s'haurà de trencar l'encallament i s'haurà d'afrontar tot plegat.
En aquesta entrevista a Nació, l'empresari i antic estrateg, un dels dirigents més ben informats del país i ara ja alliberat, repassa la seva situació jurídica i personal de l'últim lustre, i analitza el moment que protagonitza l'independentisme. La seva tesi principal és que cal un "relat per a adults" del que va passar la tardor del 2017 si el moviment vol continuar endavant.
- A principis d'aquest mes, el jutge va arxivar la causa contra vostè emmarcada dins del cas Volhov. L'argument que va fer servir és que vostè no disposava de la influència necessària per justificar el tràfic d'influències que li atribuïen. Com ha viscut aquests anys sota la lupa judicial?
- No és fàcil. És evident que no és plat de bon gust per a ningú, i que té moltes conseqüències en molts ordres. He pagat un preu molt car. Dit això, ni tan sols em vaig llegir la interlocutòria. Considero que és la mateixa gasòfia que és des del principi el cas Volhov, que és un muntatge. S'han vulnerat, en el meu cas i el d'altra gent immersa en aquesta causa, tot el que es podia vulnerar de principi a final. L'inici ja era injustificable: la instrucció ha estat kafkiana. Imagineu-vos si les coses han de ser clares en el meu cas per haver d'arxivar. Tot això vol dir dos anys de monitorització de la meva vida, filtracions de converses i un cost professional i personal important.
- La seva activitat empresarial se n'ha ressentit.
- Evident, evident.
- Vostè, el 2010, quan deixa la política i CiU, amb Artur Mas al capdavant, arriba al Govern, se'l considera un golden boy i moltes empreses es rifen els seus serveis.
- Quan deixo la política i em dedico a la vida professional, em va bé. Això i Hisenda ho trenquen. Abans de Volhov, he estat una diana predilecta d'Hisenda, que és una de les potes de la repressió que moltes vegades s'obvia i ha fet molt mal.
"Han estat dos anys de monitorització de la meva vida, filtracions de converses i un cost professional i personal important"
- Abans que aparegui el jutge, hi ha un editorial del diari El País del 2016 en què ja se'l situa com a cervell a l'ombra del procés.
- Era president del consell territorial d'Endesa, una empresa estratègica i que anava molt bé. Aquell editorial és l'avís que fa el CNI, amb visita prèvia al propietari italià d'Endesa sobre tot això.
Madí, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa Rifà
- El detenen juntament amb Xavier Vendrell i Oriol Soler, integrants de l'estat major del procés que va portar cap al referèndum. Vostè considera que se'ls deté per això, per haver format d'aquesta estructura?
- De la mateixa manera que parlo d'aquesta instrucció kafkiana, també he de dir que hem tingut sort amb el fiscal: si n'arribem a tenir un de patriòtic, acabem a la presó com Sandro Rosell. Vam tenir un fiscal que, des del primer moment, no va creure en la causa i s'hi va enfrontar frontalment. Fins i tot amb discussions amb el jutge en diverses interlocutòries, acusant-lo d'investigació prospectiva.
- Però si no hagués format part de l'estat major, tot això no hauria passat?
- No vaig formar part de l'estat major del procés. Aquesta és una realitat. El meu paper, algun dia, ja s'explicarà.
"De la mateixa manera que parlo d'instrucció kafkiana, he de dir que hem tingut sort amb el fiscal: si n'arribem a tenir un de patriòtic, acabem a la presó com Sandro Rosell"
- Si ho vol fer ara, estarem encantats d'escoltar-lo.
- No crec que sigui el moment. Però és evident que el cas Volhov és per perseguir el que ells creuen que és la branca civil del procés: gent que no té cap càrrec, cap notorietat formal política, i que consideren -amb informacions que provenen del CNI- que allà estàvem.
- Dins d'aquesta família també sobrevola la causa secreta sobre el Tsunami Democràtic, que en aquest cas s'instrueix a l'Audiència Nacional. En les últimes setmanes han aparegut informacions centrades en el paper de Marta Rovira, secretària general d'ERC. Té alguna novetat, ni que sigui sobre el calendari? El tranquil·litza no aparèixer en filtracions?
- No sé en qualitat de què estic en aquesta causa. A mi el jutge Aguirre m'hi envia seguint els despropòsits de tota la causa per una conversa amb el meu fill de quinze anys, al cotxe, en la qual parlàvem dels dies que hi havia l'embolic del Tsunami. No hi ha on agafar-se. Això porta tres anys i mig en secret de sumari, cosa absolutament anòmala i difícil d'entendre. Sobre les filtracions, ha d'aixecar desconfiances: qui filtra, en aquest cas, està estimulant alguna cosa. La meva tesi és que volen muntar un embolic al voltant del Tsunami per a ERC al voltant de les eleccions espanyoles.
- Creu que l'objectiu és desestabilitzar, dificultar, la reedició dels pactes entre ERC i el PSOE.
- Quan hi ha una filtració d'aquest tipus, ja es pot dir clarament: fa molts anys que tenim operacions, espectacles i atestats falsos. Comencem a conèixer coses de les clavegueres, també les mediàtiques. Per tant, quan passa una cosa d'aquestes, no és periodisme d'investigació, sinó de filtració, i el filtrador té una intenció. No m'atreveixo a precisar-la, però la meva intuïció em diu que això serà de cara a dificultar la relació entre el PSOE i els "enemics d'Espanya", en aquest cas ERC.
"Intueixo que les filtracions sobre Marta Rovira i el Tsunami busquen dificultar la relació entre el PSOE i ERC"
- En una entrevista a RAC1, va assegurar que s'havia sentit "violat en manada" per la Fiscalia, el jutge i Hisenda. No creu que la metàfora és exagerada?
- No he format mai part dels puritans del políticament correcte. Crec que és una imatge que, qui l'ha volgut entendre, l'ha entès perfectament. Quan et tenen dos anys amb micròfons al cotxe, telèfons intervinguts amb programari dins per mirar-ho tot, Pegasus, Hisenda revisant els meus comptes i els dels meus clients… Tot, absolutament tot, revisat. La sensació d'una violació és bastant encertada perquè la gent la pugui entendre.
Exassessor de Mas, mai ha perdut el contacte amb la política activa. Foto: Adrià Costa Rifà
- Quan s'adona de les intervencions i dels micròfons?
- Tinc avisos, en la meva vida professional, a partir del 2015. Gent important de Madrid m'avisa amablement. És evident que, en els anys que van del 2016 al 2018, una sèrie de gent estàvem advertits que les telecomunicacions s'estaven intervenint massivament, de manera legal i il·legal.
- Ha parlat d'inspeccions d'Hisenda. Quantes n'hi han fet?
- Totes. Des que em dedico a la vida privada, hi ha hagut totes les inspeccions per mi, per la meva dona i per totes les meves empreses. Quan algú vol confegir una teoria rara sobre mi en temes de finançament, tinc els comptes més transparents i auditats del país. I ho saben.
"Una persona que, com jo, té aquest tipus d'assenyalament i persecució té un cert punt de radioactivitat, i això en el món dels negocis no és bo"
- Operació Catalunya, lawfare, persecució als independentistes: en l'establishment en el qual vostè es mou, tot això està assumit de la mateixa manera que en el conjunt de l'opinió pública?
- La gent que em coneix i treballa amb mi sap què és, això. En el món dels negocis, això no va bé. Una persona que té aquest tipus d'assenyalament i persecució té un cert punt de radioactivitat, i això en el món dels negocis no és bo. Hi ha gent que no s'ha portat gens bé, i gent que s'ha portat més bé. Quan entres en una situació d'aquestes, ja saps què s'hi juga. Vull dir una cosa: molta gent, durant el procés, va caure en una ingenuïtat molt forta, inclosos líders molt importants, per desconeixement del que és Madrid, l'Estat, com es defensa i la seva cultura política. Jo no puc al·legar desconeixement, ho sabia perfectament. Sabia el pa que s'hi donava.
- Vostè ho va avisar, en algun moment?
- Evidentment que havia avisat que això seria una reacció lògica de l'Estat. Molta gent anava amb una ingenuïtat, un lliri a la mà, extraordinaris. I no estic parlant de la bona gent de les manifestacions, estic parlant de líders polítics.
- Ara ja no hi hauria excusa per ser ingenus quan es diu "ho tornarem a fer".
- Entrant més en el plantejament general, en algun moment -i encara no s'ha fet- s'haurà d'explicar el procés per a adults. Fins ara hi ha explicacions concretes, parcials, però el relat polític de com van anar les coses... Segurament passa com amb la història: quan la veus de lluny és difusa, i de prop fa una mica d'angúnia. En algun moment hi haurà d'haver una explicació per a adults de tot plegat. Més que res perquè, si això no es fa, ningú podrà avançar en res. Francament, el país va quedar estancat el 4 d'octubre del 2017.
- Una explicació per adults no es pot confondre amb relats que es fan des de sectors de l'independentisme que denuncien una gran mentida, un gran engany, respecte la tardor de l'1-O?
- Quan dic parlar per adults no em refereixo a sectors hiperventilats que des de les xarxes, les comoditats d'un sofà o d'una tertúlia, sense haver arriscat res ni tenir coneixement de res, fan crítiques destructives. El procés té llums i ombres que van permetre avançar molt, fracassos importants, però el perquè de moltes coses -aquest relat per a adults, si és que algú el vol escoltar- s'haurà d'explicar en algun moment.
Madí sosté que el rellotge de Catalunya està aturat des del 3-O del 2017. Foto: Adrià Costa Rifà
- Aquest relat l'haurien de fer de forma conjunta i de forma pública Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, com a màxims responsables d'aquella tardor?
- Dubto que ells vulguin i puguin fer-lo.
"Quan dic parlar per adults no em refereixo a sectors hiperventilats que des de les xarxes, les comoditats d'un sofà o d'una tertúlia, sense haver arriscat res ni tenir coneixement de res, fan crítiques destructives"
- La manera d'encetar una nova etapa és propiciar un relleu moral de lideratges de Puigdemont i Junqueras, encara que impliqui temps? La influència de tots dos hi és.
- No sé aventurar-me en això. Sí que sé que hi haurà un cicle que es tancarà amb les següents eleccions catalanes, que seran segurament després de les espanyoles, ja veurem quan. Hi haurà un final de cicle i s'haurà de veure què passa. S'ha de fer un balanç dels darrers sis anys. Jo sé que l'1-O es va guanyar, que el 3-O es va guanyar més, i que el dia 4 el país es va quedar estancat. El rellotge està parat aquí. El que ha vingut després, senzillament, han estat aspectes residuals de l'estancament. Hem avançat, aquests cinc anys? El país té més cohesió i més força política? Té més capacitat de palanca internacional? El balanç dels últims cinc anys és el que es jutjarà en aquestes eleccions, en el camp sobiranista. M'aventuro a dir que hi haurà conseqüències.
- Vostè sap que el balanç no és positiu.
- Sóc un bon analista, però no pitoniso.
- No li demanem si es farà: si s'hagués de fer el balanç de guanys i pèrdues, per vostè és negatiu, en aquest moment.
- Això és evident. Altament negatiu.
"El balanç de guanys i pèrdues del procés és altament negatiu"
- Per què creu que això passarà després de les pròximes eleccions, i no a les del 2021?
- Encara hi havia esperança que es continués. La degradació ha anat amb el trencament del sobiranisme i de qualsevol mena de sintonia estratègica. Això és el que marca l'acceleració. Conec bé les dinàmiques dels partits, i sé que en dinàmica electoral ningú farà cap reflexió de fons. Ningú canviarà les agulles del tren, se l'hauran de fotre. Si no saben que en el món sobiranista s'està gestant una abstenció de càstig descomunal, és que no hi entenen gens.
- Això porta a una victòria del PSC, i també a un govern socialista.
- Aquest és un escenari amb força probabilitats.
"Guanyar requereix un altre tipus de disciplina", sosté l'empresari. Foto: Adrià Costa Rifà
- L'independentisme necessita un cop com aquest?
- Ho explico moltes vegades. Tenim una cultura política de resistència, som capaços de resistir èpoques duríssimes. Però guanyar requereix un altre tipus de disciplina, de mentalitat. I, per guanyar, es requeria, es requereix i es requerirà una altra mentalitat que aquesta. Si això és una lliçó que s'assumeix i s'aprèn, hi haurà alguna cosa de positiva.
- La lliçó per on passa?
- La primera és que, en base al marc de la defensa dels partits de l'statu quo autonòmic, sense una unitat i comandament únics, i una força vertebrada i operativa, no hi ha partida. Tot i així, seria duríssima i ja ho veuríem. Però sense això no hi ha ni partida.
"Tenim una cultura política de resistència, som capaços de resistir èpoques duríssimes. Però guanyar requereix un altre tipus de disciplina, de mentalitat"
- Com es pot propiciar?
- Tinc una visió bastant de prop del que són els últims 25 anys de la política catalana, des de diverses perspectives i coneixent molt els actors. La genètica política porta a la fragmentació, al caïnisme, al cantonalisme: és una cosa que és pròpia. Aquests 25 anys han anat sempre així, en els últims anys de Jordi Pujol i amb Artur Mas. I ho ha estat després, menys en dos moments que han durat mesos: Junts pel Sí i l'estat major de l'1-O. És quan hi ha unitat i comandament únic. Qui ho vulgui entendre ja ho entendrà.
- ERC intenta el diàleg amb l'Estat, amb tots els inconvenients coneguts i els torpedes com la causa del Tsunami. Junts abandera una certa estratègia de confrontació. La via dels republicans pot acabar donant algun tipus de resultat?
- Sincerament, no hi ha cap estratègia en marxa. És una situació marcada per no haver sabut enderrocar la paret. Tothom hi està encallat i, com que no saben enderrocar-la, es dediquen a tirotejar-se els uns als altres. Aquesta és la situació real del sobiranisme, amb la joia de l'altra banda.
"Sense una unitat i comandament únics, i una força vertebrada i operativa, no hi ha partida"
- Abans de les catalanes hi haurà les espanyoles. Es pot donar l'escenari que ERC tingui capacitat de decisió sobre la investidura de Pedro Sánchez, i el mateix pot passar amb Junts. El sobiranisme ha de continuar donant aire al PSOE? O desentendre-se'n?
- Un escenari té certa probabilitat, que és que guanyin el PP i Vox. Hi ha qui pensa que el sobiranisme es reactivaria, es vertebraria. Jo pronostico que, si això passa, en l'estat actual del moviment, tindrà més debilitat que mai.
- Com pitjor, pitjor?
- En aquest cas, davant d'una ofensiva amb regles totalment diferents de les que juga el sobiranisme, que Déu ens agafi confessats. Si hi ha una situació com ara, amb aliances amb partits catalanistes, sense un front comú a Madrid que faci operatiu això -no només ERC o Junts, també el PNB i altres aliats parlamentaris-, si no s'articula amb força, es farà de comparsa, com passa en aquest moment.
Madí, amb els periodistes de Nació, en un hotel de Barcelona aquesta setmana. Foto: Adrià Costa Rifà
- Hi ha un relat segons el qual es poden pactar coses amb el PSOE, però després el PSOE no és capaç de fer que els poders de l'Estat, sobretot el judicial, segueixin aquests pactes.
- Jo vinc de CDC i del peix al cove. Qualsevol Govern de CDC aconseguia moltes més coses que els governs sobiranistes. Aquesta és una realitat empírica. A més de ser a Madrid, s'ha de tenir força i se n'ha de saber. En aquest cas, ni es té força ni se'n sap. Els uns i els altres.
- Junts està en disposició de tenir aquesta força a Madrid?
- Tothom està perdut en un laberint propi. Junts està en un laberint particular, ERC també. Quan arribin les catalanes és quan s'haurà de fer balanç i s'assolirà la catarsi.
"Sortir del Govern és un error tràgic per a tothom"
- Era necessari que Junts sortís del Govern per fer aquesta catarsi?
- La meva opinió és prou coneguda: sortir del Govern és un error tràgic per a tothom. Per a Junts, i per a ERC. I ho és per una projecció a la qual dono molt valor. La generació dels avis, que es va empassar 40 anys de franquisme, va tenir la mentalitat d'incorporar la cultura del poder al catalanisme. Això és molt poc popular. La cultura del poder vol dir que consideraven que, per aguantar el franquisme, s'havia de tenir una estratègia en el món cultural, i es va crear Òmnium. Es va dir que havien de tenir poder econòmic, i es va muntar Banca Catalana. Es va dir que volien tenir poder polític, i es va muntar Convergència. Es va dir que volien tenir poder institucional, i es va crear la Generalitat des de zero. Això va ser la cultura del poder incorporada al catalanisme. Avui tinc la sensació que el catalanisme renuncia permanentment a tenir poder. I que el pensament feble s'ha apoderat del catalanisme. En aquest cas concret, que les dues parts d'un Govern tinguin mala relació, com ha estat sempre els últims 25 anys, no és cap novetat. Que comporti aquesta renúncia és un error, per part dels dos. El Govern que n'ha quedat és feble.
- La reflexió que fa té a veure amb el fet que el poder és contradictori?
- El catalanisme i el sobiranisme volen el poder? Sí. Si no, no jugueu, nois. Sense això no transformarem les coses. Hi ha una sensació que fa angúnia, perquè sí, el poder és contradictori, és complicat, comporta cessions, negociacions. La puresa sempre és molt més divertida d'explicar, però no serveix per res.
- A vegades és poc amable.
- És complicat. I a l'altra banda la tenen absolutament, la cultura del poder.
L'exdirigent de CDC sosté que el partit no està ressuscitant. Foto: Adrià Costa Rifà
- Lamentar la sortida de Junts del Govern i dir que és un gran error, i alhora dir que cal una catarsi, que s'havia d'acabar aquest cicle... Si una virtut té el trencament de l'executiu és que suposa el trencament efectiu d'aquest cicle.
- És evident. Com que conec la manera de processar les coses, ara ningú mira a llarg termini. Tothom està entaforat amb les municipals, i tothom recalcularà en base a això. Però el flanc estratègic està descobert. Ja veurem què passarà en les properes catalanes. El resultat serà una esmena a la totalitat del que s'ha fet els últims anys.
- Quan arribin les properes catalanes s'hauria d'haver superat aquesta pugna soterrada entre les dues ànimes de Junts, representades per Laura Borràs i Jordi Turull. Vostè qui creu que acabarà comandant l'estratègia?
- Si m'ho permeten, en dinàmiques internes de partit no hi tinc interès. M'interessa el país.
- Per tant, no ens dirà si creu convenient que Borràs plegui dels seus càrrecs després de la condemna per corrupció.
- No soc un polític en actiu, soc un opinador civil. No hi entro.
- El respecte a les institucions s'ha degradat?
- Totalment. Això va començar després de l'octubre del 2017, amb l'època Torra, i ha anat continuant. Independentment de les persones, que poden estar més o menys encertades en cada moment, l'important és si el sobiranisme vol acumular poder per transformar i fer coses, o són una colla d'aficionats abandonats a la deriva funcionarial de les administracions. El sobiranisme s'haurà de replantejar moltes coses, en aquest terreny.
"L'Operació Catalunya és un GAL 2: hi estan implicats els dos principals partits, la monarquia, amb un disseny operatiu de dalt cap a baix"
- Convergència està tornant?
- No. CDC es va enterrar, es va destruir. És la primera víctima de l'Operació Catalunya. És molt fàcil deixar-ho amb Villarejo, però l'Operació Catalunya és un GAL 2: hi estan implicats els dos principals partits, la monarquia, un disseny operatiu de dalt cap a baix. Finalment, Villarejo acaba sent com Amedo i Domínguez amb els GAL, però l'operació té una concepció filosòfica molt important: aquesta vegada, la conllevancia s'ha acabat. El famós dilema orteguià, en aquell moment, hi ha un acord important en les elits espanyoles per acabar-ho i trencar-ho. Es va muntar una operació amb moltes potes al voltant d'això.
- Però hi ha la confessió de Jordi Pujol, el cas Palau i el 3%, que són reals.
- Soc molt polèmic, amb això. Hi ha una veritat incòmoda que no ens atrevim a dir: una de les herències de la Transició és que reposa sobre una immensa bola de merda, començant per la monarquia, continuant pel poder econòmic i els partits polítics amb finançament il·legal des del seu moment. Pot haver-hi gent que en tingui una valoració positiva, si això va permetre que no hi hagués un altre vessament de sang. Potser té el seu sentit. Dit això, a CDC i a Pujol no se'ls ataca per això: hi hagués el que hi hagués, era deu vegades menys del que hi havia a la Corona, del que hi havia al PSOE i del que hi havia al PP. Se'ls ataca per destruir l'impuls del sobiranisme. Hem estat, tots plegats, d'una ingenuïtat tremenda.
Madí va jugar un paper entre bambolines la tardor del 2017. Foto: Adrià Costa Rifà
- Si CDC és una víctima, s'hi posa bé perquè s'autodissol.
- És l'únic partit que, efectivament, va ser capaç de donar-ho tot fins a l'autodestrucció.
- No hi ha cap remota possibilitat que revisqui, si Xavier Trias guanya a Barcelona?
- Ningú proposa el retorn de CDC. La meva manera de veure les coses, en aquests moments, no és entre independentistes i covards, entre valents i rendits, que és la dinàmica que es vol establir moltes vegades. La diferència és entre professionals i aficionats. Aquesta és la dicotomia del sobiranisme, en aquests moments.
"A CDC i a Pujol no se'ls ataca per la corrupció: hi hagués el que hi hagués, era deu vegades menys del que hi havia a la Corona, al PSOE i al PP"
- Fa uns quants anys, un alt càrrec que havia treballat amb Artur Mas li va dir que calia tornar al camp base, que no calia atacar el cim de l'Everest. Com es pot replegar el moviment sense perdre el que s'ha fet fins ara?
- És una evidència que s'està anant enrere. Tant en els terrenys de la capacitat de poder econòmic, la capacitat lingüística, la capacitat cultural… No és neutre, tot això que està passant. No és que no s'avanci, és que es tira enrere. Aquesta és una de les conseqüències de tot això. Forma part del disseny de tot plegat. Recordo una conversa molt interessant amb un dels presidents de l'Íbex-35, quintaessència de l'establishment de Madrid, que no s'ha d'entendre mai que són ximples. Des d'aquí, a vegades, costa que s'entengui. Em va dir que havia estat al Québec en el moment de l'últim referèndum, i em va fer un paral·lelisme: "Us passarà el mateix, i a partir d'aquí no passarà res important".
- Una de les conseqüències del procés, estètica al marge, és la sortida de les grans empreses. Es parla de propiciar-ne el retorn. Fins on és discurs màgic i fins on és possible?
- Amb les coordenades que es donen avui, la decisió d'un retorn difícilment es produirà. Hi ha una primera cosa que s'hauria d'haver fet: quan parles de política econòmica, has de parlar d'interessos. La cultura del poder té un diàleg d'interessos amb les grans empreses. Això va fallar en aquell moment, i continua fallant ara.
"Ho diré molt fàcilment: a vegades, quan vas al llit amb nens t'aixeques pixat. I la CUP és la part del sobiranisme més infantil de totes les que hi ha"
- Amb un alcalde com Trias, Barcelona pot guanyar interès?
- Per sobre del d'Ada Colau, cent vegades. Si alguna cosa ha passat en la Barcelona de Colau és que ha caigut del top ten de ciutats del món. Sense ser-hi per població o capitalitat -no és Londres, París, Roma, Nova York o Shanghai- va pujar en el rànquing perquè a partir dels Jocs Olímpics i de Pasqual Maragall, a qui s'ha de reconèixer una transformació molt important de la ciutat, va situar-se a dalt. Va pedalar, va atraure. En l'època Colau s'ha baixat del rànquing perquè s'ha deixat de pedalar. No és una ciutat on es facilitin les coses. Això sí que és una cosa que pot tenir solució.
L'exassessor de Mas va tenir un paper clau en la tria de Puigdemont com a president. Foto: Adrià Costa Rifà
- Va ser un error, el pas al costat de Mas?
- Aquesta és una història que també requerirà una explicació per a adults. Ho diré molt fàcilment: a vegades, quan vas al llit amb nens t'aixeques pixat. I la CUP és la part del sobiranisme més infantil de totes les que hi ha.
- Però sense la CUP hi ha majories.
- I amb la CUP no hi ha cap majoria útil.
- La sensació és que, des del pas al costat, hi ha una pèrdua de control del procés?
- És bastant evident, això.
- És el primer senyal de pèrdua del sentit institucional?
- Els recomanaria a tots que rellegissin el discurs de Mas del 25 de novembre de 2014 que va donar lloc a Junts pel Sí. És el més important del catalanisme del segle XXI. Aquell discurs era el camí.
"Hi ha molta gent que està emmirallada en les fabuloses manifestacions, en les magnífiques mobilitzacions, i es queda allà"
- En aquest camí totalment diferent, què ha fet més mal: enterrar CDC o declarar la independència de manera simbòlica? Què pesarà més en els llibres d'història?
- Seran severs amb el que va passar particularment entre el 4 i el 27 d'octubre del 2017, i això requerirà la seva autòpsia de veritat. A molta gent li costa d'entendre, i entenc que estigui perplexa. Allà hi va haver un problema molt clar. L'1-O es guanya, no era l'escenari previsible, perquè l'Estat perd els estreps i decideix fer l'atac democràtic més greu que s'ha fet mai. Aquest escenari tenia poques probabilitats, dies abans. El sobiranisme, el 3-O, trenca les costures i posa dempeus tots els demòcrates del país. Aquest és l'eixamplament de la base, això és l'èxit rotund de l'1-O. Què passa a partir d'aleshores? Per què passa? Com passa? On ens ha portat? Això és el que s'hauria d'explicar a partir d'ara.
- Hi ha una part de la ciutadania que prefereix no saber, perquè és massa dolorós.
- Cert. Hi ha molta gent que està emmirallada en les fabuloses manifestacions, en les magnífiques mobilitzacions, i es queda allà. Ho entenc, és una cosa humana. Però en algun moment s'haurà de trencar l'encallament i s'haurà d'afrontar tot plegat.