És cert. El 9-N que ha convocat el president de la Generalitat, Artur Mas, no és el que s'havia pactat. I en certa manera tothom té raó. Té raó en Mas i CDC quan asseguren amb professionalitat que poca sortida més quedava. Té raó l'Oriol Junqueras perquè unes plebiscitàries sense les coses clares no són un referèndum. I té molta raó la CUP perquè en el procés que vivim a qui cal obeir és a la societat catalana i no a un Estat que ens és hostil.

Dels ecosocialistes i dels dominics no cal afegir gaire cosa perquè han decidit saltar per quedar-se al moll acompanyats de Ciutadans, socialistes i populars. No hauríem d'haver oblidat mai l'objectiu del partit de funcionaris que voten com si paguessin la quota d'una ONG, i de la democràcia cristiana que només va llegir la part de l'Evangeli que explica la història d'un tal Judes i d'un tal Ponç Pilat. 

Així quedem que tothom té raó davant l'atzucac astut de Mas de la consulta. Per això,  tothom han de confluir en dos escenaris més: el primer, el 9-N i el segon, el que les circumstàncies obligaran davant el grau contundència que posi en marxa l'Estat.

Aquell diumenge caldrà anar pam a pam, casa per casa i amb l'orgull de la complicitat d'aquells als qui sempre han volgut fer sentir uns derrotats, recuperar la mirada de la victòria amb una demostració de força, de convicció, d'emotivitat, de civisme i de la revolució que està inventant a Catalunya. 

El dia 9 de novembre, deixem-nos d'hòsties. Caldrà omplir d'esperança material les urnes de cartró que ha obligat a posar un Estat fracassat i que ha menystingut fins la nàusea la nostra voluntat de ser. I això no ho faran partits sinó la gent que manté ferma la creença noble de voler viure en un país normal. 

Si aquesta fase es compleix no hi haurà més alternativa que la de posar-se tothom en fila per fer el pas. El pas definitiu. I tenir molt present que, per sort o per desgràcia, la història ens ensenya que la independència ni es “pacta" ni es "negocia”. Es proclama i es defensa. Així, doncs, de dilemes, cap.