15
de maig
de
2021, 16:10
Actualitzat:
17
de maig,
9:03h
Unitat, minyona, bastons a les rodes, traïció... Són algunes de les paraules que s'escolten entre dirigents de Junts (i abans de CiU) i ERC en els darrers anys. Les negociacions per investir Pere Aragonès i constituir un nou Govern estan bloquejades a pocs dies perquè s'esgoti el termini que duria a la convocatòria de noves eleccions. Un cop més, les complexes relacions entre els republicans i l'espai postconvergent han dut a un atzucac. Diferències estratègiques, polítiques i personals s'amunteguen per dificultar la creació d'un clima de confiança.
Unes negociacions inacabables i sense final a la vista van decidir la direcció d'ERC a plantejar obertament la hipòtesi d'un Govern en solitari, agafant la paraula a Junts. Els republicans asseguren en aquests moments que només estan disposats a pactar la investidura i que un possible govern de coalició s'hauria de contemplar amb posterioritat.
La memòria de les històriques tensions entre ERC i CiU treu el cap. La competència per ser la força hegemònica del catalanisme ha estat constant des de la recuperació de les institucions catalanes, el 1977. I això encara per no mirar més enrere i recordar la tradicional pugna entre la Lliga i el republicanisme catalanista que confluiria els anys 30 a ERC. Aquests dies, diversos portaveus d'Esquerra han recordat que quan CiU guanyava, ERC havia contribuït a l'estabilitat política i ara no se senten correspostos.
Les relacions entre republicans i convergents explica l'evolució experimentada pel nacionalisme en les darreres dècades i en dona algunes claus. Aquí la repassem, des de les primeres eleccions democràtiques a l'estat espanyol fins al moment actual, després que la històrica formació republicana aconseguís finalment imposar-se al bloc independentista el 14-F.
- Separats pel record de Companys. Les sigles històriques de l'ERC de Macià i Companys van sobreviure al franquisme, però la societat catalana havia canviat molt i Esquerra -víctima de la derrota a la Guerra Civil, amb uns dirigents empresonats, afusellats o exiliats- havia incidit menys que altres forces en la lluita contra la dictadura, on el PSUC havia mostrat una gran capacitat organitzativa. Si ERC va resistir, també un grup d'exdirigents van intentar revitalitzar la Lliga, però sense èxit.
En les primeres eleccions després de la mort de Franco, el juny del 1977, ERC ni tan sols es va poder presentar amb les seves sigles perquè no estava legalitzada. Ho va fer en coalició amb el partit del Treball, maoista, en la coalició Esquerra de Catalunya. ERC va tenir converses amb la Convergència Democràtica de Jordi Pujol, que es presentaria en la coalició Pacte Democràtic, amb el partit socialdemòcrata de Josep Pallach (PSC-Reagrupament) i l'EDC de Ramon Trias Fargas.
En aquells inicis de l'autonomia, la relació entre Pujol i el líder d'ERC, Heribert Barrera, no va ser massa bona. Convergència va exigir a ERC, per poder coronar una coalició, que Esquerra renunciés a esmentar la figura de Lluís Companys en la campanya. Companys era vist per la dreta catalana com un personatge oblidable, vinculat al record de la guerra i alguns excessos a la rereguarda. CDC no tenia realment interès a pactar amb una ERC que es veia som un supervivent d'un món llunyà i superable. En el cicle 1977-79 van ser el PSC i el PSUC els partits guanyadors. CDC era el quart partit i ERC, amb quadres veterans, es va haver de consolar amb la presència de dos diputats al Congrés.
- El cost del suport a CiU. Les primeres eleccions al Parlament des de la República van tenir lloc el 1980. La CiU liderada per Jordi Pujol va guanyar de manera sorprenent (amb 43 escons), amb el PSC amb 33 (els mateixos que ha sumat Salvador Illa el 2021). El PSUC n'obtingués 25, la UCD de Suárez, aleshores al govern espanyol, va sumar 18 escons i l'ERC de Barrera 14, el que la convertia en la peça decisiva. Una aliança d'Esquerra amb PSC i PSUC formaven majoria. Però en aquell moment allò era impensable per diverses raons.
.png)
ERC havia acumulat al llarg de la clandestinitat un fort sentiment anticomunista, que de fet ja venia dels anys 30 i que en els anys de la Guerra Freda s'havia incrementat. Un fet que ara pot semblar molt pretèrit, però que aleshores era ben viu en la memòria dels dirigents republicans, en la seva majoria d'una generació que havia viscut la guerra i el primer exili. En la campanya del 1980, Barrera havia deixat clar que no sumarien amb el PSUC. La proposta d'Esquerra a Joan Reventós, líder del PSC, de fer coalició amb CiU i assegurar així una majoria progressista dins del Govern, no va ser acceptada pel PSC.
ERC va donar suport a la investidura de Pujol. A més, va garantir l'estabilitat del Govern monocolor de CiU. Però Barrera no va entrar a l'executiu i va preferirn situar-se com a president del Parlament. Segurament això va ser tan erroni com el "no" de Reventós a la coalició amb Pujol. Així va començar a construir-se l'hegemonia pujolista sobre la política catalana, a través d'una Generalitat en mans d'una única força política. Pujol va comprometre's amb Barrera a una reforma de l'Estatut que havia d'esperar dècades.
- La capacitat d'atracció de Pujol. En les eleccions del 1984, CiU ja va obtenir la majoria absoluta mentre ERC s'ensorrava reculant a cinc escons. Molts quadres republicans van acabar a CiU, acostumada, a més, a una ERC que, malgrat els esforços de Barrera, no va ser capaç d'evitar una posició secundària, accentuada per decisions erràtiques d'ERC. L'acceptació d'una conselleria del Govern, la d'Indústria, per Joan Hortalà, dirigent i aviat successor de Barrera, va ser un regal enverinat. Els vots republicans ja no eren necessaris i Convergència pretenia cruspir-se tantes restes de l'històric partit com aquest es deixés.
- ERC es fa independentista. A finals dels vuitanta, una nova fornada de joves independentistes van entrar a ERC. Majoritàriament, es tractava de militants de la Crida a la Solidaritat acabdillats per l'activista Àngel Colom, i d'un sector provinent de Nacionalistes d'Esquerra amb Josep Lluís Carod-Rovira. Van ser anys accidentats i moguts dins d'un vell partit que funcionava de manera assembleària en molts aspectes, i amb nombroses faccions internes. L'aposta independentista i rostres nous com Colom, Carod-Rovira i Joan Puigcercós van ser un revulsiu per una Esquerra que en les eleccions del 1992 va sumar 11 escons.
L'any 1995, encara amb Colom a la direcció, es va produir un enfrontament entre CiU i ERC, quan els republicans es van sumar al PSC, Iniciativa i el PP per fer president del Parlament Joan Reventós. Va ser arran de la pèrdua de la majoria absoluta de CiU i tota l'oposició ho va voler escenificar. Amb tot, Pujol va poder seguir governant amb relativa comoditat gràcies al PP. Poc després, Colom, acompanyat de Pilar Rahola, abandonaria una ERC en crisi interna. Com va passar abans amb Hortalà, molts dels dirigents d'ERC que perdien el poder al partit acabaven a Convergència.
- El tripartit: aquest és l'enemic. Mentre el pujolisme envellia, erosionat per més de vint anys de poder i escàndols de corrupció que ja afloraven, l'Esquerra que ara lideraven Carod-Rovira i dirigents procedents de les joventuts del partit, com Puigcercós, s'anava solidificant. Quan va ser possible l'alternança, després de 23 anys de règim pujolista, ERC va sumar amb la resta de l'esquerra i Pasqual Maragall va ser fet president de la Generalitat. El 2001 les esquerres, encara a l'oposició, ja van fer un pacte per l'autogovern que establiria les bases d'un nou Estatut però CiU ho va menystenir.
L'aliança que no va ser factible el 1980 ho va ser el 2003. La fornada de dirigents republicans ja no eren fills de l'exili o la Guerra Freda, sinó dels corrents de l'esquerra sorgida dels anys seixanta (Carod o Josep Huguet havien passat pel PSAN). Pujol ja no era assumible, com tampoc la tecnocràcia crescuda al seu escalf i personificada en la figura d'Artur Mas. A més, el PSC va enarborar el projecte de nou Estatut que Pujol mai havia vist amb claredat.
Els governs tripartits van ser vistos de manera traumàtica des de l'univers de CiU, que va considerar el pacte d'ERC amb el PSC com una traïció. "Ens han entrat a casa", va arribar a dir Marta Ferrusola evidenciant la patrimonilització de la Generalitat. Però d'alguna manera, va ser la inflexió donada amb Maragall i l'ERC de Carod la que va cremar l'etapa autonomista del catalanisme. El nou Estatut, del 2006, va ser retallat a Madrid fins al punt que la militància d'ERC ja no el va avalar.
Malgrat això, el 2006 ERC va repetir tripartit, ara amb el PSC de José Montilla, i el desgast del missatge maragallià deixaria el Govern en un punt de feblesa. CiU, amb Mas, va tornar al poder en les eleccions del 2010, amb 62 escons. ERC passaria de 21 a 10 diputats. La investidura va ser possible gràcies a l'abstenció del PSC. Sembla que hagi passat molt més temps.
La història s'acceleraria a partir de les eleccions del 2012, pensades per Mas per mantenir l'hegemonia convergent, però amb una estratègia sobiranista després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va anorrear aspectes essencials del text. Contra els pronòstics que es feien a Palau, CiU va passar de 62 a 50 escons, mentre ERC tornava als 21 que havia tingut en la legislatura del 2003.
- El procés: junts a la força. L'inici del procés sobiranista va suposar un canvi en la relació entre els dos espais. Aquest cop, des de CDC primer, i després des de l'àmbit postconvergent en transformació contínua, es va entrar en una pugna incerta per la bandera independentista. Mentre UDC abandonava la coalició CiU, Convergència intentava reinventar-se després dels efectes que havia desfermat la confessió de Jordi Pujol i altres escàndols de corrupció que van portar a dissoldre el partit.
ERC va ser cabdal -amb el seu suport patriòtic més enllà de les reserves que Barrera tenia per Pujol- per a la consolidació de CiU. Després es va passar a un enfrontament durant els anys tripartits. Finalment, el procés ha vist una curiosa aliança en el Govern entre adversaris explícits. Per això és tan particular aquesta contesa, que no es caracteritza per les típiques enganxades dins d'un executiu de coalició, sinó pel pols entre dues forces que aspiren a dominar l'espai sobiranista.
Mas i CDC van abanderar la unitat per evitar competir amb ERC, que estava més ben posicionada a les enquestes. Després del 9-N i que ERC guanyés les europees de 2014 CDC va aconseguir, amb el suport de Jordi Sànchez, aleshores líder de l'ANC, que es formés Junts pel Sí. Mas no seria cap de llista però si president a la Generalitat i ERC veia com la possibilitat de guanyar les eleccions se li escapava.
Les tensions i diferències entorn l'1-O després del pas al costat de Mas són un altre episodi d'aquesta pugna. El xoc entre Carles Puigdemont -hereu de Mas primer i líder i referent de Junts després- i Oriol Junqueras -líder d'una Esquerra que aspira a l'hegemonia del catalanisme per conduir el procés des de l'esquerra- inicia una nova etapa d'un duel etern. Les eleccions del 14-F, però, inauguren un temps nou. Per primer cop, Esquerra arriba primer i reclama, ara sí, la primacia. No té majoria però mostra credencials amb un pacte nítidament d'esquerres amb la CUP al que Junts per ara no s'hi suma. El partit de Macià i Companys acarona la Casa dels Canonges però ha d'esperar més del previst. És el primer cop que això succeeix en més de 40 anys de Generalitat.
Unes negociacions inacabables i sense final a la vista van decidir la direcció d'ERC a plantejar obertament la hipòtesi d'un Govern en solitari, agafant la paraula a Junts. Els republicans asseguren en aquests moments que només estan disposats a pactar la investidura i que un possible govern de coalició s'hauria de contemplar amb posterioritat.
La memòria de les històriques tensions entre ERC i CiU treu el cap. La competència per ser la força hegemònica del catalanisme ha estat constant des de la recuperació de les institucions catalanes, el 1977. I això encara per no mirar més enrere i recordar la tradicional pugna entre la Lliga i el republicanisme catalanista que confluiria els anys 30 a ERC. Aquests dies, diversos portaveus d'Esquerra han recordat que quan CiU guanyava, ERC havia contribuït a l'estabilitat política i ara no se senten correspostos.
Les relacions entre republicans i convergents explica l'evolució experimentada pel nacionalisme en les darreres dècades i en dona algunes claus. Aquí la repassem, des de les primeres eleccions democràtiques a l'estat espanyol fins al moment actual, després que la històrica formació republicana aconseguís finalment imposar-se al bloc independentista el 14-F.
- Separats pel record de Companys. Les sigles històriques de l'ERC de Macià i Companys van sobreviure al franquisme, però la societat catalana havia canviat molt i Esquerra -víctima de la derrota a la Guerra Civil, amb uns dirigents empresonats, afusellats o exiliats- havia incidit menys que altres forces en la lluita contra la dictadura, on el PSUC havia mostrat una gran capacitat organitzativa. Si ERC va resistir, també un grup d'exdirigents van intentar revitalitzar la Lliga, però sense èxit.
Lluís Companys amb el cònsol soviètic, Antonov-Ovseenko, al balcó de la Generalitat durant la guerra. Foto: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
En les primeres eleccions després de la mort de Franco, el juny del 1977, ERC ni tan sols es va poder presentar amb les seves sigles perquè no estava legalitzada. Ho va fer en coalició amb el partit del Treball, maoista, en la coalició Esquerra de Catalunya. ERC va tenir converses amb la Convergència Democràtica de Jordi Pujol, que es presentaria en la coalició Pacte Democràtic, amb el partit socialdemòcrata de Josep Pallach (PSC-Reagrupament) i l'EDC de Ramon Trias Fargas.
En aquells inicis de l'autonomia, la relació entre Pujol i el líder d'ERC, Heribert Barrera, no va ser massa bona. Convergència va exigir a ERC, per poder coronar una coalició, que Esquerra renunciés a esmentar la figura de Lluís Companys en la campanya. Companys era vist per la dreta catalana com un personatge oblidable, vinculat al record de la guerra i alguns excessos a la rereguarda. CDC no tenia realment interès a pactar amb una ERC que es veia som un supervivent d'un món llunyà i superable. En el cicle 1977-79 van ser el PSC i el PSUC els partits guanyadors. CDC era el quart partit i ERC, amb quadres veterans, es va haver de consolar amb la presència de dos diputats al Congrés.
- El cost del suport a CiU. Les primeres eleccions al Parlament des de la República van tenir lloc el 1980. La CiU liderada per Jordi Pujol va guanyar de manera sorprenent (amb 43 escons), amb el PSC amb 33 (els mateixos que ha sumat Salvador Illa el 2021). El PSUC n'obtingués 25, la UCD de Suárez, aleshores al govern espanyol, va sumar 18 escons i l'ERC de Barrera 14, el que la convertia en la peça decisiva. Una aliança d'Esquerra amb PSC i PSUC formaven majoria. Però en aquell moment allò era impensable per diverses raons.
Obertura del Parlament el 10 d'abril de 1980 que va escollir president Heribert Barrera. Foto: Parlament de Catalunya (Guillermina Puig)
ERC havia acumulat al llarg de la clandestinitat un fort sentiment anticomunista, que de fet ja venia dels anys 30 i que en els anys de la Guerra Freda s'havia incrementat. Un fet que ara pot semblar molt pretèrit, però que aleshores era ben viu en la memòria dels dirigents republicans, en la seva majoria d'una generació que havia viscut la guerra i el primer exili. En la campanya del 1980, Barrera havia deixat clar que no sumarien amb el PSUC. La proposta d'Esquerra a Joan Reventós, líder del PSC, de fer coalició amb CiU i assegurar així una majoria progressista dins del Govern, no va ser acceptada pel PSC.
ERC va donar suport a la investidura de Pujol. A més, va garantir l'estabilitat del Govern monocolor de CiU. Però Barrera no va entrar a l'executiu i va preferirn situar-se com a president del Parlament. Segurament això va ser tan erroni com el "no" de Reventós a la coalició amb Pujol. Així va començar a construir-se l'hegemonia pujolista sobre la política catalana, a través d'una Generalitat en mans d'una única força política. Pujol va comprometre's amb Barrera a una reforma de l'Estatut que havia d'esperar dècades.
- La capacitat d'atracció de Pujol. En les eleccions del 1984, CiU ja va obtenir la majoria absoluta mentre ERC s'ensorrava reculant a cinc escons. Molts quadres republicans van acabar a CiU, acostumada, a més, a una ERC que, malgrat els esforços de Barrera, no va ser capaç d'evitar una posició secundària, accentuada per decisions erràtiques d'ERC. L'acceptació d'una conselleria del Govern, la d'Indústria, per Joan Hortalà, dirigent i aviat successor de Barrera, va ser un regal enverinat. Els vots republicans ja no eren necessaris i Convergència pretenia cruspir-se tantes restes de l'històric partit com aquest es deixés.
- ERC es fa independentista. A finals dels vuitanta, una nova fornada de joves independentistes van entrar a ERC. Majoritàriament, es tractava de militants de la Crida a la Solidaritat acabdillats per l'activista Àngel Colom, i d'un sector provinent de Nacionalistes d'Esquerra amb Josep Lluís Carod-Rovira. Van ser anys accidentats i moguts dins d'un vell partit que funcionava de manera assembleària en molts aspectes, i amb nombroses faccions internes. L'aposta independentista i rostres nous com Colom, Carod-Rovira i Joan Puigcercós van ser un revulsiu per una Esquerra que en les eleccions del 1992 va sumar 11 escons.
L'any 1995, encara amb Colom a la direcció, es va produir un enfrontament entre CiU i ERC, quan els republicans es van sumar al PSC, Iniciativa i el PP per fer president del Parlament Joan Reventós. Va ser arran de la pèrdua de la majoria absoluta de CiU i tota l'oposició ho va voler escenificar. Amb tot, Pujol va poder seguir governant amb relativa comoditat gràcies al PP. Poc després, Colom, acompanyat de Pilar Rahola, abandonaria una ERC en crisi interna. Com va passar abans amb Hortalà, molts dels dirigents d'ERC que perdien el poder al partit acabaven a Convergència.
- El tripartit: aquest és l'enemic. Mentre el pujolisme envellia, erosionat per més de vint anys de poder i escàndols de corrupció que ja afloraven, l'Esquerra que ara lideraven Carod-Rovira i dirigents procedents de les joventuts del partit, com Puigcercós, s'anava solidificant. Quan va ser possible l'alternança, després de 23 anys de règim pujolista, ERC va sumar amb la resta de l'esquerra i Pasqual Maragall va ser fet president de la Generalitat. El 2001 les esquerres, encara a l'oposició, ja van fer un pacte per l'autogovern que establiria les bases d'un nou Estatut però CiU ho va menystenir.
L'aliança que no va ser factible el 1980 ho va ser el 2003. La fornada de dirigents republicans ja no eren fills de l'exili o la Guerra Freda, sinó dels corrents de l'esquerra sorgida dels anys seixanta (Carod o Josep Huguet havien passat pel PSAN). Pujol ja no era assumible, com tampoc la tecnocràcia crescuda al seu escalf i personificada en la figura d'Artur Mas. A més, el PSC va enarborar el projecte de nou Estatut que Pujol mai havia vist amb claredat.
Jordi i Oriol Pujol, amb Mas i Corominas, al congrés de CDC celebrat a Reus l'any 2012 Foto: Adrià Costa
Els governs tripartits van ser vistos de manera traumàtica des de l'univers de CiU, que va considerar el pacte d'ERC amb el PSC com una traïció. "Ens han entrat a casa", va arribar a dir Marta Ferrusola evidenciant la patrimonilització de la Generalitat. Però d'alguna manera, va ser la inflexió donada amb Maragall i l'ERC de Carod la que va cremar l'etapa autonomista del catalanisme. El nou Estatut, del 2006, va ser retallat a Madrid fins al punt que la militància d'ERC ja no el va avalar.
Malgrat això, el 2006 ERC va repetir tripartit, ara amb el PSC de José Montilla, i el desgast del missatge maragallià deixaria el Govern en un punt de feblesa. CiU, amb Mas, va tornar al poder en les eleccions del 2010, amb 62 escons. ERC passaria de 21 a 10 diputats. La investidura va ser possible gràcies a l'abstenció del PSC. Sembla que hagi passat molt més temps.
La història s'acceleraria a partir de les eleccions del 2012, pensades per Mas per mantenir l'hegemonia convergent, però amb una estratègia sobiranista després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va anorrear aspectes essencials del text. Contra els pronòstics que es feien a Palau, CiU va passar de 62 a 50 escons, mentre ERC tornava als 21 que havia tingut en la legislatura del 2003.
- El procés: junts a la força. L'inici del procés sobiranista va suposar un canvi en la relació entre els dos espais. Aquest cop, des de CDC primer, i després des de l'àmbit postconvergent en transformació contínua, es va entrar en una pugna incerta per la bandera independentista. Mentre UDC abandonava la coalició CiU, Convergència intentava reinventar-se després dels efectes que havia desfermat la confessió de Jordi Pujol i altres escàndols de corrupció que van portar a dissoldre el partit.
ERC va ser cabdal -amb el seu suport patriòtic més enllà de les reserves que Barrera tenia per Pujol- per a la consolidació de CiU. Després es va passar a un enfrontament durant els anys tripartits. Finalment, el procés ha vist una curiosa aliança en el Govern entre adversaris explícits. Per això és tan particular aquesta contesa, que no es caracteritza per les típiques enganxades dins d'un executiu de coalició, sinó pel pols entre dues forces que aspiren a dominar l'espai sobiranista.
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament Foto: ACN
Mas i CDC van abanderar la unitat per evitar competir amb ERC, que estava més ben posicionada a les enquestes. Després del 9-N i que ERC guanyés les europees de 2014 CDC va aconseguir, amb el suport de Jordi Sànchez, aleshores líder de l'ANC, que es formés Junts pel Sí. Mas no seria cap de llista però si president a la Generalitat i ERC veia com la possibilitat de guanyar les eleccions se li escapava.
Les tensions i diferències entorn l'1-O després del pas al costat de Mas són un altre episodi d'aquesta pugna. El xoc entre Carles Puigdemont -hereu de Mas primer i líder i referent de Junts després- i Oriol Junqueras -líder d'una Esquerra que aspira a l'hegemonia del catalanisme per conduir el procés des de l'esquerra- inicia una nova etapa d'un duel etern. Les eleccions del 14-F, però, inauguren un temps nou. Per primer cop, Esquerra arriba primer i reclama, ara sí, la primacia. No té majoria però mostra credencials amb un pacte nítidament d'esquerres amb la CUP al que Junts per ara no s'hi suma. El partit de Macià i Companys acarona la Casa dels Canonges però ha d'esperar més del previst. És el primer cop que això succeeix en més de 40 anys de Generalitat.