La presidència d'Artur Mas ha estat rebuda amb alleujament per la major part de la societat catalana, inclosos bona part dels que ni tan sols van votar CiU. Des de l'angle que sigui, tothom reconeix la gravetat del moment econòmic i la fragilitat de l'autogovern català, assetjat per sentències successives des de tribunals polítics. Un govern sòlid sembla un bon punt de partida per reaccionar en ambdós sentits.

La paradoxa és que on s'ha desfermat l'eufòria és a Madrid. Els dos partits espanyols semblen encantats de la vida de retornar a l'esquema dels noranta, amb CiU garantint l'estabilitat i donant suport al vencedor. El PSOE ha emès tota mena de senyals d'alegria mentre, en paral·lel, enviava a la trituradora del Tribunal Constitucional la Llei de Consultes. I Mariano Rajoy sembla convençut que els diputats convergents es comptaran com a vots positius en el seu debat d'investidura, malgrat ser el responsable últim d'una maniobra d'assetjament a gran escala contra la voluntat del Parlament, sancionada després pel poble català.

Així que, a partir d'ara, CiU té al davant una bifurcació endimoniada. Es tracta, o bé de mantenir la funció de partit frontissa espanyol, o bé de prioritzar els interessos nacionals. En el primer cas, arriscaran poc i poden obtenir algun avantatge negociador a l'hora d'omplir el cove. És el que esperen PSOE i PP. En el segon, molt més incert, haurien d'afrontar negociacions dures contemplant, per primera vegada, l'opció de dir no. És el que esperen tots els seus votants i gran part de la ciutadania.