15
de juliol
de
2023, 08:05
Actualitzat:
17
de juliol,
7:37h
La decisió de l'Ajuntament de Borriana, a Castelló, de retirar les subscripcions municipals a publicacions en llengua catalana -com Cavall Fort i Camacuc, el setmanari El Temps, la publicació musical Enderrock i la revista de filologia Llengua Nacional- ha desfermat una tempesta política en plena campanya electoral. El fet no és un episodi puntual i simbolitza el que pot ser l'inici del retorn a una estratègia de reprendre la guerra per la llengua que havia tingut episodis molt agressius al País Valencià. La dreta valenciana es torna a enredar amb la llengua.
"El requisit lingüístic encobert passarà a la història a la Comunitat Valenciana", va afirmar el dirigent del PP Carlos Mazón en el seu discurs d'investidura davant les Corts valencianes, que el van elegir amb els vots de PP i Vox. Mazón va prometre que ja no serà exigible el coneixement de la llengua per ser un professional sanitari. En realitat, aquest requisit no existeix. Potser per això Mazón parlava d'un requisit "encobert". També va assegurar que promouria la "llibertat de centre i de llengua a l'escola", i va declarar la guerra a les entitats que promouen els Països Catalans, d'acord amb el pacte de govern validat amb l'extrema dreta. Venen mals moments per la cultura i la llengua al País Valencià. Hi ha molts precedents històrics.
L'inici de la batalla de València
Per conèixer la història de l'anticatalanisme al País Valencià hi ha dues obres de referència del periodista i escriptor Francesc Viadel: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i La gran depuració, editats per la Universitat de València. Capbussar-s'hi explica les claus del que es va conèixer com la batalla de València, que va agitar la societat en els primers anys de la recuperació de la democràcia.Fins a la Transició, els debats entorn la llengua eren cosa de lletraferits. Es discutia sobre la denominació, si català o valencià, i existien nuclis favorables a l'escissió lingüística respecte a les Normes de Castelló del 1932, que feia seves les de l'Institut d'Estudis Catalans. Però els escissionistes eren uns pocs grupuscles. Va ser en plena Transició quan l'esquerra va ser hegemònica al País Valencià, quan un sector cada cop més majoritari de la dreta es va aferrar a la divisió lingüística com a instrument polític per plantar cara a les forces progressistes, "acusades" de catalanistes. Va ser quan es va intensificar l'ofensiva contra Joan Fuster, a qui es va titllar de ser una eina en mans de "l'imperialisme" d'una suposada burgesia catalana.
"Les llengües, més perilloses que les metralletes"
Una frase pronunciada per María Consuelo Reyna, qui va ser directora del diari Las Provincias diu molt de la bel·ligerància d'aquells anys: "Les llengües són més perilloses que les metralletes". Unes paraules dites en plena activitat terrorista al País Basc. Val a dir que també es van produir brots de violència de l'extrema dreta, amb un atemptat amb explosius contra Fuster a la seva casa a Sueca. L'anticatalanisme més radical (el blaverisme) es va expressar a través del partit Unió Valenciana, que competia amb un PP que poc a poc anava agafant força al País Valencià.
El cinisme zaplanià
El 1995, Eduardo Zaplana, del PP, va assolir la presidència de la Generalitat valenciana. Era l'anunci d'una nova hegemonia conservadora a l'estat espanyol. José María Aznar guanyaria les eleccions l'any següent. Però Zaplana sabia que el PP mai seria hegemònic mentre la Unió Valenciana existís i es va dedicar a xuclar-la electoralment. Provinent de Múrcia, ni parlava ni li interessava el valencià. Però va veure la possibilitat de reforçar la seva figura entre un Aznar que necessitava consolidar-se amb el suport de CiU i la Generalitat de Jordi Pujol. D'aquí va sorgir la pau lingüística assolida el 1996 amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), dins d'un acord subscrit pel PP i el PSOE. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb cura per no ferir susceptibilitats, va admetre que el valencià forma part del mateix sistema lingüístic que la llengua pròpia "de la resta de territoris de l'antiga Corona d'Aragó". Zaplana va callar les veus dels blaveristes integrant-ne alguns a l'AVL. L'oportunisme de Zaplana va facilitar, paradoxalment, en aquest cas, la pau lingüística que ara els seus companys de partit poden posar en perill.
Una traïció a la pacificació
Amb moments de tensió entre Catalunya i el País Valencià, l'acord que va donar llum a l'AVL s'ha mantingut fins ara. Fins i tot en l'etapa de govern de Francisco Camps, un home que, a diferència de Zaplana, parla valencià en la intimitat, però mai va amagar una vena blaverista. Era el conseller de Cultura en els temps de l'acord del 1996. En aquells moments va mostrar el seu desconcert. S'explica d'ell una conversa amb alguns filòlegs als quals va preguntar: "El valencià i el català són el mateix?". Quan li van dir que sí, va respondre: "És molt fort".L'arribada del Pacte del Botànic al poder a València va suposar una certa represa en les relacions amb Catalunya, no sempre ben gestionades des de Barcelona. El govern de Ximo Puig va acostar-se a l'Institut Ramon Llull. I el projecte del Corredor Mediterrani va apropar els empresariats valencians i catalans. Però després de dues legislatures a l'oposició, esclafats pels escàndols de corrupció, els populars han tornat a la Generalitat de la ma de Vox, que ha fet seva la plataforma blavera. Caldrà veure si Mazón es deixa arrossegar en aquesta deriva. S'escolten veus que reclamen tancar l'AVL. No serà fàcil, ja que l'Estatut la protegeix. Però Borriana pot ser més que un episodi. Una fantasmal Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana comença a moure la cua. I caldrà veure si nous brots anticatalans poden acabar ferint un lligam entre València i Barcelona que ara tenia valedors dins del poder econòmic valencià.
Les Balears, una còpia del secessionisme valencià?
A diferència del País Valencià, les Illes Balears no van viure una batalla lingüística. No per manca de ganes d'un sector, acabdillat per l'empresari Josep Zaforteza, que des dels anys 70 escrivia a la premsa amb el pseudònim Pep Gonella, frivolitzant amb l'escissió lingüística. Però l'Estatut balear ja especificava que la llengua del territori era el català. No hi va haver guerra per la llengua i el PP de Gabriel Cañellas, que va governar molts anys, no va posar mai en qüestió la unitat de l'idioma. Molt menys encara Cristòfol Soler, el seu successor, obertament catalanista i que amb els anys acabaria abandonat el PP.Però el PP va acabar emulant l'estratègia del PP valencià durant el mandat de José Ramón Bauzá (2011-15). Les diferències amb la societat valenciana, però, eren enormes.
El projecte educatiu que implicava reduir la presència del català a les aules va desembocar amb la major mobilització popular a les Illes i el PP va perdre el poder el 2015. Ara l'ha recuperat i es mou en el tema cultural de manera bastant similar a la de Carlos Mazón. Malgrat que la nova presidenta balear, la dirigent del PP Marga Prohens, no prové de l'ala més propera a Bauzá, l'acord subscrit amb Vox expressa la defensa de la "llibertat lingüística". Jorge Campos, cap de llista al Congrés per Vox, va ser un destacat membre del Círculo Balear, entitat contrària a la unitat lingüística.