Hi ha una dualitat estranya en aquesta campanya electoral de CiU. D'una banda, el Govern i el nucli dirigent de Convergència toquen a sometent, llençant i menyspreant el cove del peix i anunciant una nova etapa en els llibres d'història de Catalunya, concretament el capítol en el qual s'abandona l'estratègia del Memorial de Greuges i s'encara Espanya de front i sense eufemismes.

Però, en paral·lel, el candidat de CiU promet el millor peix per al cove de sempre. Josep Antoni Duran Lleida és tan optimista que fins i tot contempla una entrada de CiU al govern del PP, un pacte excepcional que, suposadament, faria que Espanya fos comprensiva, finalment, amb la personalitat, les necessitats i els desitjos dels catalans.

Ningú no sap si l'endemà de les eleccions s'imposarà la CiU de sempre, amb el seu cove i la seva cantarella almoinística, o la nova Convergència, feta de pedra picada sobiranista. Duran fa veure que res no ha canviat i els altres fan veure que ha canviat tot menys Duran. La solució, més aviat del que ens pensem.