Hi havia qui, vista la condició majoritària de l'independentisme, preveia una oferta de Madrid. Algun moviment clar que permetés obrir una negociació que possibilités sostraure la política dels carrers i carreteres d'aquest país per reintroduir-la en els reservats dels restaurants de Madrid, a l'estil de la transició. De fet, és l'única jugada que tindria alguna possibilitat de dividir -o, almenys intentar-ho- el vèrtex del catalanisme.

Però ni això. Ha hagut de ser Duran Lleida, pel seu compte, qui ha fet aquesta oferta. El líder d'Unió, veient com el seu món s'ensorra, ha posat damunt de la taula una desesperada tercera via confederalista que, en la pràctica, només ha servit per destrossar per una bona temporada qualsevol recuperació demoscòpica de CiU. Per a això i per a què el PP canti victòria per la primera mostra de feblesa política del catalanisme.

Cada cop que parla Duran és un estímul per a què el PP ataqui amb més ràbia els mestres de les Illes, el Lapao ridiculitzi la nostra cultura i els falangistes es gastin 300 euros en donar-se el gustàs de destrossar una seu oficial de la Generalitat. Des del seu punt de vista, sense cap contacte amb els usos democratics occidentals, sempre val la pena arriscar-ho tot si és per guanyar del tot. Duran, en canvi, és un espanyolista intel·ligent i per això li queden pocs mesos de vida política.