La detenció aquest dimarts d'Eduardo Zaplana per blanqueig de capitals i delicte fiscal és una nova paletada de terra sobre un Partit Popular cada cop més rosegat per la corrupció. Ja fa anys que Zaplana és sobretot una col·lecció d'excàrrecs (exalcalde de Benidorm, expresident de la Generalitat valenciana, exministre de Treball i exportaveu del govern de José María Aznar, exportaveu del PP al Congrés). Representa com pocs aquell PP covat en un País Valencià que ofrenava noves glòries a Espanya i que ara és només un museu de la corrupció.

Però Zaplana és també un dels rostres de la FAES, en el patronat de la qual va entrar fa un any i mig, quan Aznar va decidir desvincular la fundació del PP i nodrir el seu òrgan rector de la seva vella guàrdia pretoriana. L'ascens de Zaplana es va produir en paral·lel al triomf d'Aznar. Va ser el seu anunci. La seva sortida d'escena va ser alhora el del declivi de l'aznarisme.

De Benidorm al ceptre

La carrera política de Zaplana va unida a l'escàndol des del primer moment. Va fer-se amb l'alcaldia de Benidorm el 1991, gràcies al vot d'una regidora socialista trànsfuga, Maruja Sánchez. El fet va suposar un escàndol a la ciutat i des d'aleshores la trànsfuga va ser coneguda com la bienpagá. El cert és que va treballar a sou de l'ajuntament com a assessora durant divuit anys... fins que una altra moció de censura, el 2009, tornés l'alcaldia als socialistes.

Des de Benidorm, Zaplana va construir la seva plataforma de poder intern que el duria a liderar un PP valencià que semblava condemnat a l'oposició enfront un PSOE arrelat a la Generalitat. No era un pota negra de la dreta local. Provenia d'UCD, on havia adoptat un tint de jove liberal. Per fer-se amb el control intern al PP va haver de fer a un costat als històrics d'Alianza Popular, com Pedro Agramunt, avui senador, que acaba de ser inhabilitat pel Consell d'Europa per corrupció i acceptació de suborns.      

Set anys a la Generalitat

Durant set anys, Zaplana va governar el País Valencià (1995-2002), inaugurant un llarguíssim règim que duraria vint anys, que es diu aviat. La seva arribada al poder va precedir només en un any la victòria d'Aznar a les generals de 1996. Ho tenia tot per donar el salt més enllà del seu territori. A banda d'ambició, pertanyia a una nova generació que per edat no havia tingut lligams amb el franquisme i podia semblar més centrista del que era. Eren els anys en què el PP es feia dir de "centre reformista".

Zaplana va instaurar el que seria el model de gestió del PP al País Valencià: obres faraòniques per escenificar una suposada era de grandesa. Així van néixer projectes com Terra Mítica -un altre nom de la corrupció-, la Ciutat de les Arts o el Circuit de Motociclisme. Arquitectura kitsch i cinisme cultural: Zaplana, que era indiferent al debat -millor es podria dir "guerra"- sobre la llengua, subvencionava entitats anticatalanistes alhora que creava l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, fruit d'un pacte amb Jordi Pujol per apaivagar la polèmica. Sempre ha estat, en paraules del periodista Francesc Viadel, un expert en el joc del poder.      

Traït per Camps

El 2002, les coses havien canviat per molt bé al PP. Aznar ja tenia la majoria absoluta cobejada i al País Valencià, el seu partit havia arraconat l'esquerra. Zaplana va ser cridat a Palau. Per fi ministre, ni que fos de Treball! Poc després seria nomenat portaveu de l'executiu. Només un petit detall va sortir malament: la designació de successor. Paco Camps va ser fet president. Havia de guardar la vinya zaplanista.

Com sol passar en aquestes coses, l'hereu es va fer l'amo. Zaplana se'n va adonar de seguida, quan Camps no va voler ampliar l'Institut valencià d'Art Modern (IVAM), un dels projectes que Zaplana va deixar pendent. Va ser el primer senyal d'una manca de sintonia. Va ser, en realitat, l'inici d'una batalla interna que va desgastar el partit durant anys. 
 
Vigilant Rajoy

Després de la renúncia d'Aznar i el pas del PP a l'oposició, Zaplana es va convertir, com a portaveu al Congrés, en un dels guardians del llegat aznarià. L'altre era Ángel Acebes, secretari general. Eren els homes que Aznar havia triat per encerclar Mariano Rajoy. Però el polític gallec va sorprendre tothom amb una capacitat de resistència que va acabar cremant els qui esperaven veure passar el seu cadàver polític. Acebes i Zaplana van plegar. Exemple destacat de portes giratòries, el polític valencià va passar a ser secretari general de Telefònica.

L'ombra de la sospita

El seu nom circulava ja pels jutjats. Zaplana mai ha deixat d'intrigar en la zona pantanosa on es troben la política i els negocis. El jutge l'investiga de fa temps per una suposada complicitat en l'operació Lezo, que enfanga el PP madrileny d'Esperanza Aguirre. L'expresident Ignacio González va ser detingut pel saqueig del Canal d'Isabel II, la companyia d'aigües de Madrid. Zaplana ambicionava la seva privatització i fusió amb Aigües de València. La seva detenció d'avui no sembla estar relacionada amb Lezo, però, sinó amb fets ocorreguts en la seva etapa de govern al País Valencià.

Per José María Aznar, la detenció de Zaplana és una mala notícia.  El desembre del 2016, trencada la relació PP-FAES, Aznar va renovar el patronat.  Van abandonar-lo els càrrecs del partit en actiu, com María Dolores de Cospedal i Pablo Casado, i van entrar totes les velles glòries de l'aznarisme: el mateix Zaplana, Jaime Mayor Oreja, Ángel Acebes, Esperanza Aguirre... La caiguda de Zaplana és també una altra campanada que toca a funeral de tot una era de la dreta espanyola. I la corrua d'escàndols que esquitxen el Partit Popular potser ajuden a explicar perquè alguns consideren cremada la marca del PP i estan traspassant les lleialtats a una nova marca "ciutadana".