Mas, víctima També ha estat humiliant aquest any per a CiU, perquè la maniobra d'Artur Mas de consentir la destrucció de l'Estatut a canvi de ser president si guanyava les eleccions, ha acabat en una innocentada. Que és el que mereixen aquells il·lusos que creuen en les paraules dels prínceps espanyols, siguin del "talante" Rodríguez Zapatero, o del morro fort com Aznar.
Acceptar la submissió El més greu, però, és que l'Estatut aprovat pel Parlament quedés en paper mullat per la simple i real voluntat dels partits polítics espanyols, amb el PSOE en primer lloc, que el van rebaixar fins a extrems inacceptables al Congrés dels Diputats. El que hauria hagut de ser un conflicte molt seriós entre dues representacions populars -Congrés espanyol i Parlament català- es va saldar amb la renúncia catalana, en l'acceptació de la submissió del colonitzat sense horitzons, que recorda la canço de Raimon (Indesinenter), quan parla del que va acceptar "la gran vergonya mansa dels lladrucs".
Deteriorament Maragall Si a això hi afegim el deteriorament patètic que la institució de la presidència ha sofert a mans de l'inconsistent Pasqual Maragall, tindrem un balanç ben decebedor. Que no ens permet ni l'autoconsol de donar la culpa a l'Estat espanyol, perquè si el 1939 la derrota es va poder afrontar -tot i molts errors propis- amb una certa dignitat, aquesta vegada no: aquesta vegada la mesquinesa, la traIdoria i la submissió de la classe política als designis espanyols han escrit una de les pàgines més aberrants de la història de Catalunya. Però com deia la cançó de Raimon, "mai no hem pogut, però, desesperar, del vell vençut".
