Al carrer Besalú de Barcelona, un carrers d'aquells que, com molts, no tenen cap més importància que la puntuació del registre dels records, fa molts anys hi havia una barberia. Estava just davant del Cinema Ducal. La barberia estava regentada per l'Amadeu, un barber borni i amb ulleres bifocals. Bé, bifocals perquè davant d'un dels ulls portava un vidre transparent i a l'altre cinc diòptries. Era un home rabassut però sense panxa, només amb cabells pels laterals del cap, polit i amb una veu modulada amb tons baixos gràcies a l'efecte Ducados. Vestia una bata blau-cel, curta, planxada i ben posada. Enraonava de futbol mentre afaitava amb desimboltura a la fidel parròquia que maldava perquè l'ull bo no se li espatllés a mitja feina.

Als nens ens tallava el "pelo a la navaja". Com que sempre t'havies d'esperar et deixava, amb complicitat, un Mortadel·lo al cantó de l'Interviú. L'Amadeu sabia prou bé que la canalla vol aprendre coses noves. Van passar els anys, i l'Amadeu va morir. I la pregunta era clara: com és que la clientela del barri no canviava de barber i evitava jugar-se el coll cada cop que li rasuraven les galtes?

L'Eduardu, el taxista que va deixar l'ofici per culpa d'una embòlia - ara se'n diuen ictus, a la meva època quedaven ferits- em donà la resposta. "Guaita, com que sóc l'únic taxista del barri i saben on visc, tothom em lloga; com que l'Amadeu és l'únic barber que tenim a tota la barriada, mira fem el cor fort esperant que no tingui un mal dia; noi, és el barri que tenim".

Divendres a la tarda, la resposta de l'Eduardu sobre l'èxit comercial de l'Amadeu en va venir a la memòria en veure el retrat d'Artur Mas amb Alícia Sánchez Camacho al Palau de la Generalitat firmant no sé quina collonada per combatre l'atur. Sí, Eduardu, és el país que tenim. Però, ull, l'Amadeu sempre deixava el client més que satisfet.