Aquest no és el títol robat a una pel·lícula pornogràfica italiana. És un titular que respon a la realitat onírica de la política catalana. Jo pensava que en aquesta vida havia vist moltes coses. He vist gent que perd l'ull de vidre en un restaurant; persones que enraonen amb morts i, fins i tot, que els hi fan el dinar; d'altres que reconeixen davant del jutge assadollar la seva fam sexual amb una vaca frisona, o ciutadans que descobreixen la seva alopècia quan un paraigua els enganxa el perruquí en una cua d'un semàfor. Però la vida et sorprèn, i ho fa amb vent de cara i amb olor de mala llet. I ahir va ser un dia que la sorpresa va saltar com una molla en un agost que frisa per acabar.

Per una banda, en Chanquete de la Franja va posar el crit al cel perquè l'Arquebisbe de Madrid no el convidava als actes amb el Papa. Es veu que per en Rouco Varela Déu és espanyol i el Jesús de Natzaret, el redemptor, el que va morir pels pecats, és català. I com que això de la democràcia cristiana té més accent de Ramon Llull que de Dionisio Ridruejo els espanyols s'estimen més militar la seva fe a les files dels Legionarios de Cristo. I en Chanquete es queixa. Els que s'haurien de queixar són els seus votants amb aquesta afició que mostra el de la Franja per tal de pertànyer a un estat que no respecta ni la seva fe.

A l'altra banda de l'aspectre, un altre ungit per la sorpresa va ser poble treballador català. Tants anys de cotxes negres, de sindicats únics i de lluita contra l'ordre establert per acabar veient com el cap de colla de la UGT peregrina a Montserrat per demanar ajuda al pare Abat. Mare de Déu, un sindicalista de l'òrbita socialista demanant consell al cap de files dels benedictins de la muntanya sagrada de Catalunya! “Ora et labora” potser xiuxiuejava la Moreneta al peregrí.

Alguna cosa falla quan els mercats - aquell ens abstracte malaltís- no els governa ningú, quan els nivells d'atur són esfereïdors, quan es puteja 33.000 descamisats que cobren el PIRMI, quan l'Estat espanyol ens condemna a  una estretor lamentable o quan els immigrants tornen cap a casa i la resposta a tot això no són ni intencions, ni mitjans, ni resultats, sinó enfadar-se per no rebre una santa invitació o encomanar-se a la Moreneta. Un fantasma recorre Europa, i aquest cop no és el comunisme, sinó la incompetència.