L'últim argument de l'unionisme és inventar-se un còctel que inclou algunes enquestes, les expectatives de Podem/Podemos i la guerra civil entre CiU i ERC. El resultat és pura prestidigitació política: El sobiranisme català, diuen, ha perdut sense necessitat d'aplicar la força, tot i que el referèndum decisiu hagi estat prohibit i el president, la vicepresidenta i una consellera estiguin processats a causa, precisament, del 9-N. 

El parany és senzill, però eficaç. Si no es convoquen eleccions és perquè, segons aquesta visió, el procés ha entrat en decadència a causa de la irrupció política dels de Pablo Iglesias, la davallada electoral de CiU i les limitacions d'ERC, que hauria tocat sostre. En definitiva, la situació política seria la mateixa que la de l'endemà de la victòria de l'unionisme escocès, però sense necessitat d'arriscar-se a perdre el referèndum. 

Només tenen un problema. Aquest escenari necessita la cronificació de l'enfrontament en el camp sobiranista, que hauria de mantenir la inacció durant un temps prou llarg com per anar generant una desmobilització progressiva de les bases socials del catalanisme polític. Això, sumat a la unitat d'acció de l'espai que va del PP a Podem/Podemos, desactivaria el conflicte Catalunya-Espanya durant, almenys, una generació.

Res de nou. Un itinerari clonat del de la transició de finals dels setanta, amb la diferència que, aquesta vegada, el sistema espanyol només podrà mantenir la subordinació política de Catalunya a través de l'autodestrucció interna. En definitiva, per primer cop a la història, perdre és perdre's i no pas haver estat derrotat.