No queden del tot clares les raons per les quals Felip II va decidir, el 8 de maig de l'any 1561, traslladar la capital del seu regne a Madrid, fins aleshores un poble secundari de Castella. De fet, aquell rei ni tan sols es va molestar a explicar-ne el perquè. El fet és que, des d'aquell moment, Madrid i l'estat espanyol es van fondre en una comunitat d'interessos indistingibles.

I així ha estat fins que, quatre segles més tard, Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero van pactar que un organisme -de segon ordre- de l'estat, la Comissió del Mercat de les Comunicacions (CMT), traslladés la seva seu a Barcelona. El decret va generar un escàndol de grans proporcions a Madrid, tot i les condicions molt avantatjoses que s'oferien als traballadors públics (quantioses ajudes als lloguers, importants indemnitzacions) pel trasllat o la renúncia. La Comunitat de Madrid va recórrer al Tribunal Suprem -que li va donar la raó- i el govern socialista va haver de repetir el decret. Al final, després d'una lluita titànica, el president José Montilla inaugurava la nova seu a Barcelona. Va ser els últims dies del seu mandat i Montilla va llegir un discurs en el qual afirmava que "fer sentir protagonistes les parts preserva més i millor la cohesió que acalorades apel·lacions a la unitat". Barcelona ja era la capital d'Espanya en una coseta, visca el federalisme!

L'invent només ha durat dos anys. La setmana passada, Soraya Sáenz de Santamaría va anunciar que el Consell de Ministres liquidava la CMT per recentralitzar totes les agències reguladores en una de sola amb seu, naturalment, a Madrid. I en aquell moment el petit brot federal, l'únic des de la I República, es va assecar sense que el regués ni una sola llàgrima de les que acostuma a vessar el cocodril federalista.