A més va presidir-hi l’acte de donació de la col·lecció Bernat Metge a la biblioteca d'aquesta universitat, en el marc de la seva visita institucional a Califòrnia.Â
La donació s’emmarca en una iniciativa de l’Institut Ramon Llull (IRL) de donar, al llarg de l’any 2008, la col·lecció Bernat Metge al complet a set universitats d’arreu del món, amb qui l’IRL té un acord de col·laboració en el marc de la docència. Són set de les universitats més prestigioses en els rànquings actuals sobre nivell de docència.
A més de la Universitat de Stanford, les sis altres universitats que rebran la donació de la col·lecció Bernat Metge són: la Universitat de Chicago (Estats Units d’Amèrica), la Universitat de Frankfurt (Alemanya), la Universitat de la Sorbona – París IV (França), la Universitat Queen Mary de Londres (Regne Unit), la London School of Economics (Regne Unit) i la Universitat Frederic II (Itàlia).
....................................
INTERVENCIÓ DEL CONSELLER DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ A LA UNIVERSITAT DE STANFORD
Catalunya: polítiques culturals i nació global
Catalunya és una nació d’Europa que té com a capital Barcelona, amb una llarga tradició i història, però sobretot amb un gran futur per endavant. Catalunya és avui un país en construcció. El títol de la conferència diu també que Catalunya és una comunitat, una nació global. I és global perquè el procés de construcció nacional és obert i inclusiu, i s’emmarca dins la nova conjuntura política i cultural que implica el procés de globalització.
Administrativament, el meu país és actualment una comunitat autònoma dins del Regne d’Espanya, una monarquia constitucional que forma part de la Unió Europea. Ocupa una superfície d’una mica més de 32.000 km2, (aproximadament com Massachusetts i Connecticut junts), entre els Pirineus i la mar Mediterrània, al nord-est de la península Ibèrica, té uns 7,5 milions d’habitants (2008), i un producte interior brut per habitant d’uns 40.000 dòlars (2007).
Catalunya és un país tradicionalment industrialitzat (d’ençà de finals del segle XVIII) i marcat per una complexa, i de vegades conflictiva, relació econòmica, política i cultural amb els projectes moderns i contemporanis d’Espanya. També és un país fortament urbanitzat, especialment al voltant de la seva capital, Barcelona (àrea metropolitana de 5 milions d’habitants) i al llarg de la costa, que configura una de les principals àrees d’atracció turística del món.
La proximitat a les grans capitals europees i la precocitat de la seva modernització econòmica i cultural han permès que la Catalunya contemporània hagi pogut mantenir el seu patrimoni cultural històric distintiu, inclosa la llengua, tot i no disposar de les institucions pròpies de l’Estat modern.
A més, després de la Guerra Civil espanyola, l’acció liquidadora de quatre dècades de dictadura franquista no van poder esborrar la singularitat catalana. Per això, Catalunya constitueix encara avui una excepció europea remarcable. La majoria de nacions europees d’origen medieval que van perdre l’oportunitat de disposar d’estat propi durant la implantació del capitalisme, van veure com les seves cultures quedaven dissoltes en les emergents cultures dels imperis mercantils europeus i els seus estats nació.
Però en el cas de Catalunya, la seva accelerada transformació econòmica i social durant el segle XIX i el retard en la modernització de l’estat a Espanya li van permetre mantenir la seva personalitat i la renovació posterior de bona part de les formes socials d’expressió de la consciència col•lectiva que a Europa designem ordinàriament amb el terme nació.
Al llarg del segle XX aquesta consciència de singularitat, de constituir un escenari definit, va expressar-se mitjançant l’ampli moviment del “catalanisme”, síntesi de l’afany democratitzador i modernitzador, que va mantenir i manté encara avui, en el segle XXI, una gran transversalitat social i política.
......................................
La globalització provoca la necessària revisió dels fonaments que han marcat el model de les relacions internacionals durant molt de temps. La interdependència provocada pels fluxos de persones, mercaderies, capitals, informacions, etc., està obligant a redefinir el paper dels estats (especialment, en zones com la Unió Europea, en ple procés d’integració i desplegament de factors interns de cohesió). La idea mateixa de nació o d’identitat està canviant.
La desterritorialització i la hibridació de les cultures, la coexistència de comunitats lingüístiques sobreposades, la coincidència de sistemes de valors diferents en entorns extraordinàriament plurals, tot això junt posa en qüestió la jerarquia dels espais de sobirania establerts. Espais delimitats i constituïts històricament a partir de vicissituds dinàstiques, del desenllaç de guerres d’annexió o d’expansió, o bé de tractats de repartiment geogràfic damunt dels mapes, sense tenir en compte les realitats complexes existents.
Amb la globalització s’ha desencadenat una profunda transformació social, encara parcial i desigual, que s’expressa en la renovació de les formes de vida, de les relacions socials i dels criteris de construcció de sentit.
Ens trobem immersos en un procés constant de redefinició de les identitats col•lectives, i això no ha de ser vist com una amenaça, sinó com una oportunitat per repensar-nos i actualitzar-nos. El canvi tot just ha començat i en temps de canvi, no hi ha res més temerari que no voler canviar. És per això que a Catalunya ens hem d’instal•lar en el canvi.
La globalització implica un veritable canvi de civilització, que condiciona les formes d’organització social i propicia -com totes les crisis de canvi- la configuració de nous subjectes històrics. A l’Europa en construcció, aquestes condicions generals del canvi històric estan alterant el paper dels estats i modifiquen els fonaments socials de les nacions. Aquestes realitats substancialment noves són les que demanen que les polítiques públiques siguin capaces d’aprofitar, des del compromís social, humanístic, democràtic i progressista, les oportunitats alliberadores que el cicle transformador pugui contenir.
Perquè volem transitar de la vella Europa dels grans imperis colonitzadors a la nova Europa dels pobles que es renoven i diversifiquen amb els impulsos de la globalització.
....................................
En aquest context, les polítiques culturals per desplegar els nous factors de pluralitat i complexitat social esdevenen un indicador de la qualitat democràtica dels països. La idea d’un món mosaic de cultures, amb contorns definits des d’una proximitat geogràfica ara ha de combinar-se amb nocions més flexibles i de menys càrrega geomètrica. Ara la clau és també, i sobretot, disposar de xarxes, d’indústries, de capacitat de projecció per tal de ser presents enmig d’altres opcions permanentment disponibles.
Tenim la convicció que la cultura en el segle XXI és i serà, sobretot, de caràcter audiovisual. Per tant, treballem amb la voluntat de crear els mecanismes pels quals qualsevol persona interessada en la cultura catalana pugui accedir-hi pels conductes pels quals es pot accedir a les principals cultures del món.
Tenim el dret legítim a intervenir sobre un sistema de cultura i comunicació heretat que va configurar-se per unes polítiques imposades pels que havien guanyat una guerra. Només faltaria que no poguéssim fer política nosaltres, des de la transparència democràtica i el respecte, per construir la Catalunya que volem.
Quan parlem de construcció nacional parlem d’això: de no donar per bo el resultat del passat, de la història, de la imposició i la violència; d’assumir el repte de pensar lliurement i democràticament el nostre esdevenidor.
El projecte català de futur es planteja en clau de modernitat i per situar-nos a l’avantguarda de les polítiques socials, d’aprofundiment de les llibertats i la qualitat democràtica. En l’àmbit de la cultura i la comunicació, com en tots els altres, la nostra voluntat d’enfortiment i consolidació no es fa contra ningú, sinó a favor de la ciutadania i de la cohesió del país.
El mes de març de l’any passat va entrar en vigor la Convenció de la UNESCO sobre la diversitat cultural, que marca la tendència de les polítiques culturals globals més avançades. I constitueix el punt de referència de les polítiques a desplegar al nostre país. A Catalunya ens plantegem una aplicació intensiva dels principis inspiradors de la Convenció, perquè encaixen perfectament en els nostres dos objectius estratègics.
Per una banda, la preservació modernitzada i dinàmica, inclusiva i orientada al futur de la cultura i la llengua catalana com a part del tresor de la diversitat de la cultura humana. Nosaltres hi tenim la principal responsabilitat, l’assumim i la realitzarem amb tota l’ambició necessària. I per altra banda, el reconeixement i l’assumpció de la nostra pròpia diversitat interna com un capital que s’ha de respectar i estimular.
La cultura catalana és una cultura de síntesi. Recull, en bona mesura, les nombroses aportacions de tots els pobles que d’una manera o altra s’hi han vinculat, ja sigui en el terreny polític, econòmic, social o cultural.
Dins d’aquesta síntesi, un dels trets més destacats i distintius de la nostra cultura és la llengua catalana, una llengua romànica igual que el francès, l’espanyol, l’italià, el portuguès o el gallec, i que disposa d’una llarga tradició literària.
A Catalunya, la llengua no és un factor de confrontació, sinó un factor d’integració i cohesió social. L’avantatge d’aprendre una llengua és que ningú ha de renunciar a les que ja sap.
Les llengües contenen l’experiència acumulada dels pobles i constitueixen un instrument molt complex de comunicació i de cultura. Així, el nostre idioma és fruit de l’experiència acumulada d’un poble de llarga trajectòria històrica que ha hagut de lluitar per les seves llibertats. La llengua i la cultura han servit com a instruments d’incorporació al nostre país, que és un projecte obert orientat al futur.
Per això, i perquè és una de les principals contribucions de Catalunya al patrimoni universal, la llengua catalana és objecte d’especial promoció per part del Govern.
Catalunya ha acollit en els darrers anys dos fluxos migratoris molt importants. Fa 50 anys, va acollir la immigració procedent principalment de l’Estat espanyol, perquè aleshores Catalunya era un país fortament industrialitzat, amb dinamisme econòmic i turístic creixent, i amb una forta connexió a Europa. Ara, des de fa uns anys, Catalunya està acollint una segona onada migratòria amb gent vinguda d’arreu del món, de diferents religions, diferents llengües i diferents experiències històriques.
Des de Catalunya, aquesta recomposició de les classes populars la veiem fonamentalment com un repte, però també com una gran oportunitat. Tenim una visió àmplia i inclusiva de la cultura catalana. La cultura popular és aquella que fan els sectors populars en cada moment històric. La cultura és un element viu i canviant. Apostem per una modernització constant de la nostra cultura, renovant-la i actualitzant-la i connectant-la amb la nova modernitat, però sense perdre les nostres arrels, que són el resultat de l’esforç de generacions.
Som en una època de canvi global i això ens obliga a repensar-nos com a país i com a cultura. Les tradicions, per mantenir-se, han d’anar canviant constantment, si no, es fossilitzen.
Hem d’afrontar el futur de tal manera que la gent que acaba de venir es pugui integrar en el procés de renovació cultural. Hem de ser capaços de crear les condicions necessàries que possibilitin que la gent que arriba a Catalunya, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli, acabi incorporant-se de manera natural a la nostra cultura perquè també la senti seva.
D’ençà que és a Catalunya, tothom ha de sentir-se convidat a formar part de la cultura catalana des del primer dia en igualtat de condicions que els altres. A Catalunya, i a la cultura catalana, no ens hi sobra ningú. Tothom que ho vulgui en pot formar part.
Ser català és un dret, mai una obligació o una exigència. I per ser-ho ningú ha de renunciar al que ja és.
Per tant, tenim la convicció que ens trobem davant un procés intens de creació d’una nova cultura nacional popular en la qual han de poder participar tots els diferents sectors populars amb els seus bagatges d’origen. Aquest és, segurament, el repte més interessant que es planteja avui la cultura catalana.
Les nostres polítiques nacionals de cultura i comunicació reconeixen i incorporen aquests plantejaments.
Volem millorar l’autoestima respecte a la nostra cultura i a les seves possibilitats. El mercat de la cultura catalana és un mercat mitjà en termes europeus.
Actualment hi ha 12 milions de persones de diferents països que tenen com a tret comú la llengua catalana. Des del Govern de Catalunya volem enfortir les indústries de la cultura i de la comunicació i facilitar un entorn més favorable perquè els nostres creadors puguin treballar amb les millors condicions possibles.
En països com el nostre és necessari el suport públic als creadors. Però amb això no n’hi ha prou. La cultura d’avui és, en bona part, industrial. Necessitem sectors industrials forts en tots els àmbits de la cultura. Necessitem articular un teixit empresarial potent, capaç de ser competitiu en aquest mercat de 12 milions de persones, però també necessitem empreses que siguin competitives en mercats més grans.
Les nostres indústries culturals han d’afrontar el repte de la internacionalització. El passat mes d’octubre, la cultura catalana va ser la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món en el sector editorial. El seu lema era ‘Cultura catalana, singular i universal’. Aquesta participació, a banda de ser un reconeixement internacional a la nostra cultura, va servir per projectar més enllà de les nostres fronteres els nostres escriptors i les nostres empreses editorials.
Estem compromesos a continuar ajudant les nostres empreses perquè puguin internacionalitzar-se i ser competitives en altres mercats, perquè en el nou entorn de la globalització, existir com a cultura vol dir també tenir una notable presència internacional.
Però, a més de la internacionalització, també creiem que per ser competitius com a cultura cal fer una aposta decidida per la digitalització com a factor de modernització.
En el marc de la globalització, la revolució tecnològica és imparable i això ens obre les portes a un ampli ventall de possibilitats, si som creatius i innovadors.
És el cas, per exemple, de l’acord amb el cercador Google, que digitalitza el fons de llibres no subjecte a drets d’autor de la Biblioteca de Catalunya i altres quatre biblioteques catalanes. Aquest acord permet posar centenars de milers d’obres a l’abast de tothom a través de la xarxa. D’aquesta manera, per exemple, les obres completes de Ramon Llull o Verdaguer podran ser consultades per qualsevol persona des de qualsevol lloc del món. Això ens permet posar la nostra cultura i la nostra llengua en la primera línia de les cultures i les llengües en el nou món digital.
Estem treballant a favor d’un procés de construcció cultural democràtic, obert i plural. No és pas la reconstrucció d’un mite del passat sinó l’exercici del dret de participar en la definició d’un projecte de futur. I la nostra diversitat interna és el punt de partida. Participar en condicions d’igualtat en un món divers és l’horitzó que mirem i ens orienta. I el respecte a aquesta diversitat de la qual partim i a la qual ens adrecem és la nostra estratègia ineludible.
............................
M’agradaria acabar dient que el catalanisme ha estat i és un gran moviment polític i cultural. La democràcia cristiana, el liberalisme, la socialdemocràcia, el republicanisme, l’esquerra socialista, l’ecologisme o el pacifisme hi estan compresos i vinculats. Només els radicalismes contraris a les llibertats dels pobles n’han quedat fora.
Però durant molt de temps la seva línia principal d’argumentació s’havia articulat a partir de la legitimitat procedent del passat i la reivindicació de drets històrics. El catalanisme es configurava, sobretot, com un moviment de reparació històrica al servei d’un poble que havia estat privat de les seves llibertats bàsiques. Manuel Castells s’ha referit a aquesta mena de moviments quan ha parlat de les identitats de resistència (resistance identity). Moviments o identitats crítics o bé oposats a processos històrics que posen en risc o en qüestió la seva continuïtat.
En canvi, avui, el nou catalanisme es configura, més aviat -també seguint la terminologia de Castells- com un moviment inspirat per una identitat projecte (project identity). En la Catalunya actual, resultat de continuats fluxos migratoris (els més recents procedents de tot el món: 1 milió de persones en els darrers 8 anys), on es parlen més de 200 llengües (40 de les quals amb més de 2.000 parlants cadascuna), en ple procés de recomposició dels sectors populars i les seves expressions culturals, el centre de gravetat en el procés de cohesió social s’ha desplaçat al futur, al comú denominador cultural a compartir. Al voltant de la llengua distintiva i alguns trets característics de l’estil de vida tradicional català, és clar; però també dels valors a compartir en una societat de nou tipus.
Si abans han sentit a parlar alguna vegada sobre el fet català, i el seu encaix en l’Estat espanyol, potser hauran sentit alguna d’aquestes dues postures. Per una banda, hi ha qui diu que l’Estat espanyol és una Estat uniforme, unicultural, i sense fets diferencials.
Per l’altra, també hi ha qui des de Catalunya aposta només per un nacionalisme essencialista, negant les importants aportacions dels nous catalans. No deixen de ser cares de la mateixa moneda del fonamentalisme. El procés de construcció nacional que nosaltres volem és obert, inclusiu, que vol comptar amb totes les aportacions, i basat en la voluntat col•lectiva de ser un subjecte amb capacitat per decidir per si mateix.
Mentre a Europa la majoria d’estats nació semblen estar segurs i satisfets d’allò que són i com són, la Catalunya sense estat, oberta, dinàmica i fràgil està més ben disposada a repensar-se i a reinventar-se. A esdevenir un país nou, construït entre tothom, vells i nous catalans. La qüestió del major autogovern o de la major capacitat d’administrar els propis recursos econòmics, la qüestió de disposar en general de polítiques pròpies adaptades a les necessitats de la pròpia gent en tots els àmbits, no es plantegen separades de l’oportunitat de construir un país nou, d’acord amb les noves condicions del canvi d’era.
El catalanisme vol aprofitar la conjuntura de canvi històric per tal d’assajar una via de transformació social sorgida del debat democràtic i la voluntat de servir les llibertats i la justícia social. Democràcia, qualitat de vida, justícia i llibertats. Aquest és el repte polític i cultural que Catalunya està assumint en l’Europa global d’avui: ser escenari principal de les innovacions socials més avançades.
Posar a prova, des de la continuïtat d’un patrimoni històric capaç de sobreposar-se a la pèrdua de l’estat i a llargs períodes de persecució, la viabilitat de l’adaptació a les condicions d’una nova mena de nació global, plural, multicultural, radicalment oberta i democràtica. Passar de la identitat de resistència a la identitat projecte. I reivindicar la idoneïtat com a subjecte col•lectiu amb atributs de dret equivalents als de les altres comunitats.
Aquesta voluntat d’enfortiment de la cohesió interna catalana, de dotar-la de la consistència nacional (parlem sovint de país o nació o comunitat en construcció permanent), d’un ambiciós programa col•lectiu, aglutina tot el ventall del catalanisme.
Catalunya aspira a tenir la màxima capacitat per autogovernar-se com a subjecte polític en un marc de cohesió social. Som un poble que defensa les seves llibertats històriques, però sobretot lluita per disposar de noves llibertats que li permetin participar amb veu pròpia en una Europa concebuda federalment.
No els parlo d’un projecte contra ningú. Les polítiques de vertebració social en la Catalunya global es plantegen i es fan a favor de la gent, dels antics i dels nous ciutadans. No pas contra ningú. Al contrari, es volen i formulen compatibles amb els projectes de futur veritablement democràtics d’Europa i d’Espanya. Projectes democràtics de futur disposats a reconèixer a Catalunya la seva capacitat d’autogovern. El dret democràtic de decidir sobre els seus afers, quan la majoria de la gent així ho manifesti.
