Íñigo Méndez de Vigo, el portaveu del "diálogo", va perdre els papers aquesta setmana en dues intervencions consecutives al Congrés i al Senat, on després d'una bateria d'improperis dirigida als independentistes i a Ciutadans va acabar admetent que el seu executiu no té ni idea de com fer realitat la vella promesa d'imposar l'ensenyament en castellà a Catalunya.

El ministre aristòcrata (és el novè baró de Claret) es troba a l'epicentre de l'enorme borrasca que sobrevola el PP i el govern de Mariano Rajoy, atrapat entre la necessitat d'aturar l'ascens del jove Albert Rivera i la paràlisi política de l'actual titular de La Moncloa. La caiguda en barrina de la proposta de crear una casella lingüística en castellà –que va néixer, créixer i desaparèixer en poc més de 48 hores- és el primer efecte de la guerra de nervis al PP, que força la màquina dels seus ministres per intentar recuperar posicions a Ciutadans abans de les autonòmiques i locals del 2019.

La sentència del TC sobre la doctrina Wert ha acabat d'enfonsar el prestigi del ministre d'Educació al si del PP, que li retreu ara que en els seus gairebé tres anys de cartera no hagi estat capaç de prendre el relleu del seu predecessor i d'activar iniciatives legals i polítiques pròpies per posar contra les cordes la immersió. De Vigo, però, és en realitat una víctima col·lateral d'una guerra més profunda que enfronta la mà dreta de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, i la número dos del PP, María Dolores de Cospedal. La primera és partidària d'una interpretació estricta de la legalitat: una sharia constitucional que assegura el control governamental però impedeix desplegar cap proposta expeditiva. La segona aposta per endurir el discurs respecte a Catalunya i aprofitar el buit que deixa el 155 per culminar l'assalt a les competències de la Generalitat, encara que això impliqui fer passos en fals de cara a la galeria.

La substitució del ministre De Guindos –que va prometre dimitir de forma imminent però continua a l'espera d'un relleu- ha atiat aquesta batalla, que tindrà el seu punt culminant a la convenció que el PP celebrarà a Sevilla els dies 6, 7 i 8 d'abril, l'últim camp base programàtic abans de les eleccions autonòmiques i locals. Els populars somnien que sigui el trampolí d'un 'rearmament' ideològic del partit que vagi més enllà del combat institucional contra l'independentisme i obri un ventall d'iniciatives per 'espanyolitzar' Espanya.

Serà probablement l'última oportunitat de Méndez de Vigo, que –malgrat el fiasco dels precedents- prepara ara una reforma legal per homogeneïtzar l'ensenyament en castellà a tots els territoris amb llengües cooficials. Un "cafè per a tots" lingüístic a aplicar a Galícia, el País Basc, el País Valencià, Balears i Catalunya pensat per frenar l'hegemonia de Ciutadans i recuperar la iniciativa abans del 2019.

Darrere aquesta promesa d'ampliar la guerra lingüística a tot l'Estat s'hi amaguen dues realitats. La primera és la necessitat de guanyar temps i contrarestar davant l'opinió pública espanyola el revés de la sentència del TC, que ja ha advertit que la legalitat actual no li permet actuar contra la immersió lingüística. La segona: la constatació que la batalla lingüística a Catalunya ja no aporta rèdits electorals al PP, que ha vist com Ciutadans li ha arrabassat l'hegemonia del combat ideològic i cultural contra l'independentisme.

El PP necessita obrir nous fronts allà on Ciutadans encara no ha aconseguit arrelar, però faria bé de recordar els precedents. Les propostes que parteixen d'un profund desconeixement de la realitat social acostumen a acabar en ridícul estrepitós. I si no, que li preguntin al ministre Wert.