Espanya no té experiència en grans negociacions polítiques. Els règims s'han succeït per la caiguda de l'anterior i no hi ha hagut mai una reformulació que vagi d'un sistema democràtic a un altre. La mitificada transició de finals dels anys setanta va ser una concessió dels sectors evolucionistes del franquisme sota l'amenaça protectora de les armes que, com se sap, sempre ajuden a convèncer els reticents. A França, per exemple, van per la cinquena república. Arribada via referèndum, per cert. A Espanya, per contra, la successió monàrquica va ser pactada, d'amagat, per una dotzena de persones a Madrid.

Per això el món observa, astorat, com l'estat espanyol insulta, amenaça i, sobretot, menysprea els centenars de milers de ciutadans que es mobilitzen a Catalunya. Ahir mateix, l'article de referència del nacionalisme espanyol insistia en la debilitat mental de la majoria dels catalans, que reclamen una sobirania que, segons Pedro J. Ramírez és "una burda patraña, un torpe cuento infantil para adultos indocumentados" que es creuen com babaus al "segmento más corrupto, incapaz y ávido de poder de la casta política española" que són els líders polítics catalanistes. Els actuals, no pas els d'abans.

Clar i castellà, els catalans són inferiors als espanyols perquè són estúpids, crèduls, infantils i no s'adonen que els enganyen els delinqüents més descarats del món. I és aquesta discapacitació política la que requereix que Catalunya es governi des de Madrid, més o menys de la mateixa manera que el Congo s'havia d'administrar des de Bèlgica. Pel bé dels indígenes, pel bé dels catalans que, de tan puerils, s'han cregut la "Disneylandia separatista" que denuncia l'exdirector d'El Mundo. Perquè, com deia Milú a un negre que plorava, "sàpigues, Coco, que quan hi som nosaltres no s'ha de tenir por". El gos de Pedro J. també ens donaria lliçons.