Vaig sentir a parlar per primera vegada de Manuel Bustos fa molts anys, quan Antoni Farrés estava en el punt més alt de la seva hegemonia política a Sabadell. Un familiar meu, que treballava de conserge en una institució pública, m'assegurava que tenia un company ("ve poc per aquí, però és un noi molt trempat") que estava destinat a ser el pròxim alcalde de Sabadell. No m'ho vaig creure gaire, la veritat. Però va resultar que les dues coses eren certes: Aquell conserge absent va acabar guanyant l'alcaldia de Sabadell i, efectivament, Manuel Bustos és un tipus simpàtic. Sobretot quan ho vol ser.

A partir d'aquí, Bustos es va comportar com qualsevol altre alcalde de la conurbació de Barcelona. Diner públic per controlar qualsevol entitat, intervenció en els centres de poder de la ciutat, desideologització màxima dels votants de les barriades i un pacte implícit de no agressió amb els veïns del centre. Amb alguna particularitat: Bustos és un populista i s'ha atrevit a mantenir alguns enfrontaments directes amb efecte intimidatori, amb el cas Bemba com a esdeveniment més significatiu.

Bustos ha sobreviscut políticament durant tot aquest temps infeudant la ciutat i desplegant una xarxa familiar amb poques limitacions estètiques. No podem saber en què quedarà, al final, el cas Mercurio, però sí queda clar que Bustos i la seva família són un resultat -directe i mai no discutit- d'aquests trenta anys llargs d'hegemonia socialista a la Catalunya urbana.