El paisatge de Barcelona, el 1979, era ben diferent del d'ara. Parlem d'una ciutat on les zones blaves no existien i els SEAT 127, els Renault 5 i els Dyane 6 -que dominaven el mercat i els carrers- aparcaven on podien, però sense pagar i, si convenia, dalt de la vorera. Ningú no podia imaginar-se que TV3 arribaria a existir algun dia i, en general, tothom seguia amb passió La Barraca, de TVE, una adaptació de Blasco Ibáñez amb Victoria Vera com a símbol sexual de la transició espanyola.

Josep Tarradellas era president de la Generalitat, però d'estatut encara no n'hi havia. Adolfo Suárez presidia el govern espanyol i els rumors de cop d'estat eren constants, però ningú no havia sentit a parlar encara d'Antonio Tejero.

El món s'estremia amb "Alien, el vuitè passatger", de Ridley Scott, que barrejava la intriga i el suspens amb la ciència ficció i un al·lienígena que es quedaria per a sempre entre nosaltres. Però millor encara va ser "La vida de Brian", dels Monty Python, una comèdia absolutament insuperable.

Bob Marley popularitzava "No, woman no cry", en el mateix moment que desapareixia Sid Vicious, dels Sex Pistols. I, a finals d'any, apareixia "London Calling", de The Clash, un disc decisiu, que va canviar la història gràcies a la barreja, justament, del reggae amb el punk.

Jimmy Carter i Leonid Breznev, màxims líders mundials del moment, intentaven negociar un acord de desarmament. Hua Guofeng procurava preservar el llegat de Mao i Valéry Giscard d'Estaing, el de De Gaulle.

I, en aquell moment, el PSC va començar a manar a Barcelona...